El dissabte 26 d’octubre, Bombas Gens ofereix una visita guiada a les alqueries de Marxalenes, concretament a la de Barrinto dins del parc de Marxalenes i ara com ara en usos municipals, i al celler de l’alqueria Comeig, que trobaren i han restaurat dins del mateix centre d’art. No patiu que ja no en queden, de places disponibles. És ben normal perquè treballen fantàsticament i acosten el patrimoni des d’una perspectiva vital i social, a banda d’arqueològica, que resulta especialment dinamitzadora i instructiva, com amb esta jornada: «Les alqueries, com llegats de la nostra horta, no són només història, arquitectura o elements d’un paisatge, sinó que també constitueixen llocs de vida, de socialització, de tradició i de canvis». Un encert que ens ajuden a descobrir continuïtats històriques des de l’experiència de vida del veïnat.

A més personalment els estic molt agraït per haver obert al públic una part de patrimoni que em permet situar milanta anècdotes, històries i llegendes familiars. L’agraïment ha de començar per l’amic Ximo López, historiador i gran persona que ens posà en contacte en un primer moment. Justament l’exposició que organitzaren per a celebrar els dos anys del projecte de Bombas Gens duia el títol d’Herències. Les alqueries de l’horta de València, comissariada per Paloma Berrocal. Alhora també publicaren el catàleg virtual Bombas Gens 1930-2019. Historia, rehabilitación y nuevos usos (ací en castellà que no he sabut trobar-ne la versió en valencià, disculpeu). Recomane, en relació amb el present comentari i per motius personals, els articles de Paloma Berrocal i Víctor Algarra: “Marxalenes en el paisaje histórico de la huerta de València” (p. 11), “Detrás del jardín. La alquería de Comeig y su bodega, entre finales del gótico y los inicios del renacimiento (p. 19), i “Las alquerías del parque de Marxalenes. El rico patrimonio histórico de la huerta de València” (p. 34).

Fem un moment memòria del que és una alqueria. Una construcció dispersa entre els bancals de regadiu valencià, que servia d’habitatge familiar i també d’espai de gestió de les tasques de manufactura i dels treballs de l’horta. Dècades ençà que estes construccions pateixen abandó i perill (en el cas de la de Comeig, que antigament també donava nom a un “roll” de reg, la desaparició en el 56 del propietari i llaurador, el Tio Tonico, afegida a la “riuà” del 57, desfermà el procés de ruïna). Com a explicació general trobem els canvis socials i econòmics que les han deixades desfasades, però segons el professor Josep Montesinos també “la desaparición viene forzada al integrarse en las ciudades y poblaciones que se extiende sobre el suelo rural que las circunda. No obstante todas ellas han formado parte históricamente de nuestro paisaje, y le han dado un sentido propio y característico. La vivienda tradicional es, pues un elemento a conservar junto a su propio entorno agrícola que ha dado sentido durante siglos a la historia, economía, costumbres y horizonte del territorio valenciano”.

Podem descobrir un debat entre un discurs de menyspreu a l’horta que envolta(va) la ciutat, una reacció antirural relacionada amb una ideologia de modernització social urbana, i la defensa del patrimoni que representen les alqueries. En el primer bàndol una mostra extreta de la novel·la de Francesc Carreres “El cavaller del dubte” (1933): «L’Horta! El gran tòpic de València, pensà el jove. Era l’únic de que es parlava, en esmentar la ciutat cap i casal del País Valencià. Sempre en els seus viatges, en saber que era d’aquella terra, li parlaven de l’horta meravellosa, d’aquell gran orgull dels seus conciutadans que, quan els naturals d’altres ciutats, esmentaven les belleses pròpies, les institucions culturals, la personalitat distintiva i atraient, plena de suggerències, responien: sí, tot això està molt bé, però… i l’horta de València? (…) La ciutat, complaguda i satisfeta, es deixava influenciar. El predomini del barroerisme era de cada dia major. València es ruralitzava (…) El tòpic de l’horta! Havia fet més mal!».

L’horta un dia de pluja

De l’altre costat un personatge insòlit com el suís naturalitzat Alfred Baeschlin, al qual recentment Òscar Pérez dedica un article en Espai Carraixet: “Baeschlin va sentir molt d’interés per l’arquitectura rural i va recórrer els pobles valencians amb tal intensitat que fa entrar vergonya a aquells qui presumeixen de ser valencians però no coneixen el seu país. La sèrie de 21 dibuixos publicats en el setmanari El Camí de València en són una bona mostra, però encara més les monografies que va dedicar a les alqueries valencianes i al riurau de la Marina (…) Potser l’escrit relacionat amb l’Horta que resulte més interessant és el que parla de l’alqueria del Pi de Borbotó, en el qual fa unes reflexions –quasi profètiques– de l’esdevenidor d’aquell patrimoni material. En l’article «Arquitectura rural del País Valencià» (El Camí 92, del 9-12-1933) explica que «l’horta extensa que rodeja la capital valenciana ens brinda tres tipus bàsics de casa rural», és a dir, l’alqueria, la barraca i la casa tarongera. Després de fer una descripció detallada de l’alqueria del Pi i de destacar els valors artístics i patrimonials, acaba amb aquesta frase: «Molt caduca ja, esta alqueria sembla tindre comptats els seus dies de vida. Desapareixerà com atres tantes, cedint a l’avanç constant de la capital, i al seu lloc s’aixecarà algun dia una insípida casa de lloguer o la desesperant monotonia d’algun edifici fabril». Afortunadament, l’alqueria del Pi de Borbotó continua dempeus i la vam poder visitar fa uns anys quan la família Roig Segarra l’estava recuperant. Eren uns altres ulls, una altra sensibilitat…”.

J. V. Boira. “Valencia. La ciudad”. Ed. Tirant lo Blanch, València, 2011 (p. 320)

La pressió especulativa s’ha intensificat des de meitat del segle passat, en una voràgine sense contrapés. Potser les limitacions actuals imposades per l’escalfament global, aprofiten per a repensar un model de suïcidi despersonalitzador. Ho diu ben condensat Josep Vicent Boira en el seu llibre Valencia. La ciudad (Ed. Tirant lo Blanch, València, 2011; pp. 336-337): «El modelo de ciudad que se previó en 1946 no fue modificado sustancialmente en la planificación de veinte años después. Se mantuvo el crecimiento radioconcéntrico con una alta reserva de suelo para dar respuesta a la fuerte demanda de viviendas. Para sostener este entramado urbano, se dibujaron potentes ejes viarios radiales y de circunvalación. Cinturón tras cinturón, se proyectaron grandes rondas exteriores que compartimentaban el espacio, que lo fragmentaban para una mayor accesibilidad viaria, con el contrapunto de arruinar el paisaje periférico agrícola. (…) El plan de 1966, al integrar el traslado del cauce del Turia y una nueva ordenación viaria, permitió que el puerto de Valencia se ampliara hacia el sur en un proceso de crecimiento que no ha cesado desde entonces. La desaparición en los años ochenta de una playa completa, la de Nazaret, se debió justamente a las decisiones tomadas dos décadas antes. (…) Los famosos «planes parciales» fueron combatidos con insistencia y tesón por los movimientos ciudadanos de base». Les victòries ciutadanes a favor del manteniment del paisatge de la Devesa del Saler i de l’actual nervi verd de la ciutat en el llit del Túria (“El riu és nostre i el volem verd”), són en molts aspectes la consciència original de la capacitat ciutadana valenciana a favor d’un entorn popular millor integrat, més democràtic i més compartit de manera saludable. No seran les últimes d’un poble cada volta més despert.

Tornem a les alqueries. Com hem vist en la darrera batalla a favor del territori d’horta i contra l’absurda ampliació de la V21, les alqueries (Forn de Barraca, Bayarri…) han passat a ser la referència de la lluita ciutadana per una planificació

poqueta nit a Forn de Barraca, una de les darreres

a favor de la convivència raonable: banderes de la lluita pel futur i el territori. Davant del destarifo destructor que ens arrossega en una espiral de devastació. En la revista L’Espill (núm, 23, tardor de 2006), el dossier central estava dedicat a «L’assalt al territori», amb articles de Vicenç Rosselló, Josep M. Alcañiz, Josep Sorribes, Violeta Tena, Manolo Peris, i Onofre Rullán. Molt recomanable encara, i més quan ens volen tornar a entabanar amb enormes projectes de formigó i asfalt, infraestructures i centres comercials, amb uns costos socials i territorials impagables. L’especulació d’alguns és ruïna per a tots, reducció de les possibilitats comunitàries futures. En la presentació hi escrivien: «La preocupació pels efectes del llarg boom de la construcció sobre el territori és cada vegada més gran. Creix la sensació que ens hem instal·lat en una espiral perversa. D’entrada, un model econòmic basat en la construcció planteja dubtes i interrogants absolutament justificats, en la mesura que vincula la seua sort a un sector molt particular, de baix nivell tecnològic i amb un cicle específic que té data de caducitat. La concentració d’esforç, iniciativa i capitals en la construcció implica deixar d’actuar en altres sectors, econòmicament més avançats i menys problemàtics. A més, l’ocupació extensiva del territori de què som testimonis, i que ha arribat a un punt que causa vertadera alarma social, presenta aspectes inacceptables. La destrucció d’entorns i paisatges, la congestió urbana i l’edificació a l’engròs sense tenir en compte les necessitats d’infraestructures i de serveis de tot tipus, passarà factura indefectiblement. D’això hi ha una consciència social creixent. La via lliure donada als interessos privats per fer i desfer en el camp de l’urbanisme, amb una vessant especulativa indubtable, té ja uns costos molt alts i és previsible que ho seran encara més en el futur».

Finalment ens trobem cara a cara amb la nostra indefugible decisió: el manteniment d’unes condicions de convivència raonables o bé l’acceleració del desastre i l’anorreament. Però les alqueries han de ser un element útil, en ús i no únicament referencial. Han de ser-nos memòria viva d’una manera de ser més harmoniosa amb el territori, millor per al conjunt de la nostra societat actual i del nostre futur compartit. En un article molt interessant Agustí Hernández conclou: “El futur de les alqueries passa necessàriament per donar-los algun tipus de vida. No es pot pretendre salvar allò que no té una funció que complir, siga monumental, o com a centre cívic o lloc d’esbargiment. És cert que les alqueries tenen més vida que qualsevol altra construcció de l’Horta, i que la seua fortalesa ha estat testimoniada al llarg dels anys, perquè no debades la majoria tenen estructures tardomedievals, o estan datades entre els segles XIV i XVIII. No obstant això, si no hi ha algun pla de restauració o canvi d’ús, més prompte o més tard cauran, com ja va apreciar el Consell Valencià de Cultura a finals de 1998 després de l’enderroc de les alqueries de Campanar. En aquest cas el Consell va desatendre la petició de catalogar el patrimoni rural valencià. Les alqueries tenen un futur incert. Entre la ruïna, l’abandó, l’oblit i la restauració. El que és clar és que les alqueries hui ja no cauen pel seu propi pes. Han aguantat molts segles i poden continuar fent-ho. Si hui són enderrocades, en la majoria de casos és perquè els ajuden”.

Recalculem esforços i beneficis comuns, el patrimoni històric ha de tornar-nos vida i avantatges, no sols estètics ni melangiosos, sinó d’un paisatge fructífer, d’un coixí davant les noves tensions de la climatologia. Espavilem-nos que ens convé.