El gremi també és amable

Amb Lluís Roda, en la convocatòria de fa tres anys, en un moment que ens desbordava el riure amb ganes

Divendres 13 de desembre junt al Jardí Botànic de València tinguérem un dinar de germanor una colla de poetes valencians. La veritat és que en casos anàlegs sempre m’he sentit una miqueta com un intrús, un polissó entre la tripulació… Vaja, que cascú és cascú, i al remat també els informàtics estan convidats a la festa de l’oficina. En el nostre cas una mena de dinar d’empresa d’un negoci inexistent, cosa que indubtablement acumula més mèrit. Que Santa Llúcia ens conserve la vista, que les ganes ja les portem nosaltres mateixos damunt.

Josep Porcar i Alexandre Navarro

El promotor de la iniciativa “dinar del solstici” és una persona afable, generosa i atenta, de mirada aguda, com Josep Porcar, que també lluu una trajectòria molt notable com a poeta. El dia que ell presentava Vint-i-dues mans de pintura en Alacant, Alexandre Navarro em captava per a formar part d’un grup a favor de la justícia, la creativitat i l’ordre natural de les coses, l’AJELC-PV, que segurament a causa d’això persistia en la semiclandestinitat. Aquell mateix dia de l’any 94, amb Manel Marí i altres, treballàvem la companyonia amb els cambrers i guanyàvem algun duro amb un petit reconeixement. Després han passat els anys i ens han fet evolucionar el tracte artesanal amb les paraules i el significat de les pròpies experiències. Ens han fet interioritzar la recerca d’una expressió personal del pas de la vida per nosaltres, des d’una perspectiva personal i un respecte sedimentat cap a la plasticitat de la paraula. Sempre és una alegria nova cada retrobament.

D’esquerra a dreta: Marc Granell, Begonya Pozo, Lluís Roda, Pau Sif i Josep Porcar.

Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Pere Císcar i Rubén Luzon

Però com en eixes festes d’oficina que esmentava adés, les converses deixen de banda la tècnica de l’ofici i les expectatives particulars (“professionals” ací resultava abusiu), per tal de centrar-se a posar-se al dia de les situacions personals de companyes i companys. Un article molt informatiu de Juli Capilla sobre el gremi d’escriptors de per ací, per si en teniu curiositat. Al capdavall com diu el poema de Marc Granell, que ja ha aparegut en “Rocafort a peu pla”: “Que són ales. / Que són febres. / Que són somnis. // Els poetes són els éssers / més imprescindiblement inútils / que hi ha sobre la terra”. Malgrat el conegut adagi que alerta que “el gremi és sanguinari”, i sense negar les múltiples peculiaritats de la fauna que habita la persistent mania de treballar poèticament la lletra, la veritat és que jornades com la de divendres aprofiten com un argument oposat. Riures francs, alegria per les coneixences i companyonia descansada.

Foto del dinar del solstici del 2016

I no és la primera vegada que ens trobem en el mateix ambient amable, distés, de diversió i bona conversa. Entre unes coses i altres no totes les persones poden acudir, per compromisos previs diversos, faena o el que siga. Ara bé, en esta ocasió no podia deixar de recordar que Manu no se l’haguera perduda d’haver pogut triar. Però ja no és possible, és clar. Ací teniu uns articles per si en voleu fer memòria: Ara Balears, Espai Carraixet, i ValenciaPlaza (Lletraferit). Per això em permet ara traslladar-vos un poema escrit per al recull d’homenatge que promovia l’inquiet i perseverant Alfons Navarret. Jo què sé, no era de cap manera un encàrrec còmode, però tampoc podia faltar a la crida per l’amic, tan present encara a hores d’ara:

ARRAPS
(amb en Manu, 1 de febrer de 2019)

De tots els deutes que no pagaré
els de diners serien els més fàcils
de tornar, rescabalar, arxivar.
Però estalviem-nos les teories,
que toca respectar els creditors:
m’emborratxe ara en el teu funeral,
involuntari furtiu de tants deutes.
Viure és un arrap sense cicatriu,
l’herència de vents i d’intempèries
quedarà a l’abast dels qui en vulguen prendre…
Amb sort d’una moneda en la butxaca
continuaré apurant les reserves
esperant a l’aguait un nou glop d’aire.
Mentre queden glops i aire i més ganes
acumularé deutes sense excuses.
Total si no pense pagar, bé puc
abandonar-me entre els corrents, sols perdre’m
de la mà d’un intens desig de viure.
Ni cal dir-ho, no respons. Acompanyes:
m’emborratxaré en cada funeral,
que ens sabem germans de clots i tants riures.

Edu Marco i Eduard Ramírez

És ben cert que la Roda no deixa de rodar, i cada nova ocasió de celebrar la vida i la paraula ens convoca a no defallir, a insistir-hi, a tornar a provar que mentre brolla el riure, queda esperança de descobrir alguna nova clau que puguem compartir i veure créixer entre moltes mans, molts ulls i moltes veus… Bé sabeu allò de “Jo sóc la veu que han fet la veu d’uns altres / desteixint balbucejos, remors i altres consignes”. I etcètera, en fi. Només em queda dir que és un luxe de categoria compartir taula amb persones diverses que treballen la paraula, els sentiments i els anhels, des de perspectives personals amb constància i exigència. Cada una d’elles m’han acostat maneres d’expressar aquelles sensacions que interpel·len la humanitat arreu del temps i de la terra habitada, i amb la paraula com a instrument, s’aventuren cap a noves fronteres de la comunicació, proven sendes i tornen a provar-ne… Fins a la pròxima amb el bon tast de la conversa i els somriures, però sobretot, perquè les paraules de cada un de vosaltres m’han fet aprendre i respirar. Salut!

De dreta a esquerra: Isabel Robles, Joan Navarro, Jaume Pérez Montaner, Vicent Botella, Pere Císcar, Eduard Ramírez, Maria Josep Escrivà, Alexandre Navarro, Manel Rodríguez Castelló, Lluís Roda, Begonya Mezquita, Josep Porcar, Begonya Pozo, Rubén Luzon, Edu Marco, Marc Granell, Pau Sif, Marta Vilardaga

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.