Cada un en sa casa i els llibres i la lectura en totes…

Ahir era el Dia del llibre, quan les novetats i les lectures guanyen protagonisme. Però si els llibres i la lectura són bona companyia tots els dies, durant les actuals setmanes de tancament encara més. Ens reforcen a partir de la pausa que ens proporcionen. I ens alleuja gràcies a l’activació de la nostra fantasia. De la mà dels llibres i la lectura accedim a una vida millor, perquè faciliten entreteixir l’experiència directa i les múltiples possibilitats mentals de pensar altres perspectives, altres situacions, altres temps i altres llocs… Bé, el cas és que malgrat el confinament a causa de l’estat d’emergència pel Covid-19, que ha fet ajornar la Fira del llibre de València, ahir continuaren havent moltes iniciatives adaptades a les actuals limitacions de moviment. Perquè els llibres i la lectura sempre se’ns presenten com un magnífic balcó a la imaginació.

Les amenaces al món del llibre

És de veres que el 23 d’abril és el dia més destacat per a la indústria del llibre. Promocions, novetats i xifres de venda incomparables amb la resta de l’any. I el 2020 totes eixes expectatives han quedat greument ferides. Encara que esta pausa obligada estimula a rebuscar entre els llibres i la lectura arraconats (en la foto les meues opcions per a continuar). Per això vull recordar les iniciatives amb la millor vocació de llibreters i editors. Podem alimentar la confiança en el comerç de proximitat. Ajuden a trobar els llibres i la lectura adient, o solucionar un dubte, amb diàlegs directes en les llibreries (de nou o de vell, però cara a cara amb els que saben de llibres). Cal destacar la reacció àgil amb la venda via web o amb interessants iniciatives com ara Llibreries Obertes. Sobretot tornar a visitar-los i comprar-los llibres.

El negoci dels llibres és un exemple de supervivència per tenacitat i vocació. Ricard Peris, d’Andana, explica les dificultats del sector amb claredat i bon enfocament: “Els lectors (i els llibres) reviscolats”. “És necessària una inversió real i efectiva per a crear nous lectors, perquè ja sabeu la dita: “Qui no sembra, no cull”. Si realment volen aprofitar aquesta crisi per reflexionar i fer un canvi real al món del llibre, haurien de començar per impulsar accions reals per fer créixer el nombre de lectors”, afirma Peris. Recomanable la secció de La Veu dels Llibres. Hi trobareu articles de Vicent Baydal, Vicent Olmos, Mercè Pérez, Víctor Labrado, Maite Simón, Gonçal López-Pampló, etc.). Compartisc el vídeo d’alumnat del CEIP El Barranquet sobre el plaer de la lectura.

Compartim iniciatives properes

El bon humor i la curiositat són importants per a continuar desperts i positius. L’IVAM comparteix l’ùltim còmic de Paco Roca. I com diu Pérez, llegir és llavor de l’esperança que necessitem. “Portem ja més de tres setmanes confinats i teletreballant, la incertesa se’ns està apoderant i tot sembla molt més fràgil del que ja ho semblava normalment”. Recordem els versos d’Estellés, “La rosa de paper” cantada per Miquel Gil, abans de presentar iniciatives relacionades amb els llibres i la lectura. Uns versos que amb subvenció de la Diputació havien de decorar els carrers de Rocafort… I que el govern municipal sembla decidit a deixar perdre (la subvenció, la cultura al carrer i els versos). “Però, com una consigna, / circula secretament / de mà en mà, per tot el poble, / una rosa de paper”.

Destaca el mèrit de Rosa García, que des d’Albalat dels Sorells impulsa clubs de lectura i jocs educatius. A més, durant el confinament dinamitza grups de llibres i la lectura mitjançant el whatsapp. Museros promovia la lectura en valencià amb un vídeo. També em pareix important la I Fira del llibre online de Catarroja, una iniciativa d’adaptació que durarà fins al 30 d’abril. La Biblioteca de Godella oferia en directe una actuació de Carles Cano. Podeu veure el vídeo de l’activitat “Llibres i contes”. I la biblioteca de Montcada obria el seu facebook als seus usuaris, que llegien i recomanaven lectures. Així com publicaren vídeos d’autors, i amb molta amabilitat em convidaren a participar. Els quede molt agraït, ací la meua salutació. Els companys de Compromís per Montcada pujaven un vídeo amb poemes de Maria Beneyto. L’Espai País Valencià va fer un debat literari online “en clau valenciana”.

I Rocafort?

Ahir a les 18.30 hores en el web, i a les 20.29h a través del whatsapp, l’Ajuntament de Rocafort informava de les seues iniciatives. Sorprenent, i una miqueta desconcertant. Obstinats a arraconar el valencià, un menyspreu injustificable (eliminen del pressupost l’única partida específica, no l’usen per a les comunicacions). També preocupant la improvisació i el desinterés. Perquè anunciar a les 18.30 açò provoca perplexitat: “La lectura es conocimiento, fuente de inspiración, creatividad, evasión, entretenimiento, desconexión… y además, nos ayuda a mejorar nuestra gramática, nuestro vocabulario y nuestra escritura. Así que, el Ayuntamiento de Rocafort, desde las Concejalías de Educación y Cultura os propone: Realiza una publicación en tus redes sociales, recomendando algún libro y qué os ha aportado”. Sense proposta de tema, ni “hastag” identificatiu, ni seguiment. Ni ganes, pel que sembla.

També anuncien un concurs de contes curts, fins al 10 de maig. No informen del jurat ni de cap contraprestació per tal que l’ajuntament puga usar els textos, ni els terminis de resolució… Una idea bonica amb una execució deficient. Llàstima. Esperem que en pròximes ocasions ho tinguen present per tal d’animar a la participació. més obertura, més claredat, millors resultats. Així i tot espere que els relats siguen molt interessants, naturalment.

Finalment vull desitjar-vos molta salut, primer, i les millors companyies. Que pugueu recuperar el contacte i les abraçades ben aviat. I ara i adés, el conhort dels llibres i les lectures que ens ajuden a construir-nos i a passar tot el que toca viure. Els llibres ens ajuden a eixamplar la vida, i bé que ho sabeu, que al capdavall som innocents quan somiem… “You’re innocent when you dream / We’re running through the graveyard / And we laughed, my friends and I / We swore we’d be together / Until the day we died”.

GYMKHANA LITERARIA
 

 

 
 

Liberum libri: pràctica cultural fallera

Durant estos dies vivim una situació excepcional, socialment traumàtica. A poc a poc ens adaptem a la novetat que ens hem trobat, ja que entenem que la protecció de la salut n’és l’objectiu principal. Tan sols quinze dies arrere no podíem assumir-ne la dimensió, que a hores d’ara ens té confinats a casa. Tot per tal de provar de contindre els contagis de l’epidèmia de COVID-19. També per al seguiment de la crisi del coronavirus teniu este blog. Sobre nosaltres, incòmodes i atarantats ara que el futur apareix especialment incert, trobem el buit dels hàbits socials i les rutines nostrades… Per això hui vull recordar al meu amic Juanjo Medina Bonilla, cronista i promotor de la cultura popular valenciana, i faller.

Perquè l’emergència social per a evitar els estralls del virus ha dut a suspendre la celebració de les falles. O ajornar-les al juliol, veurem com queda tot… Però per no perdre un deix d’humor, la situació provocada pel Covid-19 és tan excepcional que ha aconseguit el que no va poder fer “Marcelino el tombolero, ja no vol ser fallero”… Ahir era Sant Josep, sense foc ni festa, i la bona veritat és que Juanjo estava fotut. Normal, si pensem que portaven un any de treball en la Falla Plaça Jesús amb el projecte “Liberum libri”.

Les Falles no podem donar l’esquena a allò que som, Cultura, no podem continuar sent valedores dels excessos descontrolats, no podem, mai, acollir la intolerància, l’absolutisme o la violència —de qualsevol tipologia— i en especial de la sorgida de la incultura. I els Llibres són una de les millors ferramentes per a poder fugir d’eixos perills, en estos temps de corrents populistes basades en la por, l’obscurantisme ideològic i la involució política i social“, podem llegir-ne en el seu web.

Projectes i projectes…

Dins de les activitats culturals al voltant de la falla, Juanjo ens havia convocat a fer un recital de poesia el dimarts 17 a peu pla del monument. Vos estalviaré els planys dels que fem versets, tots hem de guardar-nos a casa, i ja tornarem conforme puguem quan l’emergència de salut passe. Però vull recordar que teníem previst participar-hi Pau Sif, Núria Garcia (la directora d’Espai Carraixet), Carles Alós, J. M. Izquierdo, Edu Marco (també veu de Canta Canalla) i jo mateix. Més les persones assistents que espontàniament vulgueren sumar la seua veu, naturalment. En tindrem més ocasions, perquè la voluntat de fer activitats al carrer i col·laborar amb el veïnat, continua més fresca que la primavera.

Encara que primer per necessitat, la falla Plaça Jesús segueix una línia innovadora des de 2002. Llavors fou quan l’expresidenta Amparo Belda i Tono Fernández impulsaren un canvi de manera de pensar la falla, que va aprofitar l’ocasió per a emprar una estètica més contemporània. En tot cas a la comissió els agrada més dir que fan falles #senseetiquetes. Per això busquen transcendir a l’àmbit social des del teixit cívic de la festa, i així transmetre a un públic de tota condició. “Gastem l’espai públic per a comunicar, fem falla i fem barri, des de l’obertura al carrer i al veïnat. No podem fugir de l’actualitat ni deixar de pensar en la gent que té necessitats”, explica Juanjo. Així en altres exercicis han introduït col·laboracions amb associacions com Aspanion, explicacions de la falla amb pictogrames i braïlle, han recollit materials escolars per a escoles del barri, etc.

“Liberum libri”, falla 2020

Portada llibret 2020

Enguany el projecte de la falla va de llibres i era (és!) especialment bonic. I mireu-ne l’esbós dels germans JJ Garcia ací. Segons conta Juanjo: “En confrontació a les cremes de llibres que s’han fet al llarg de la història. És un projecte crític i reivindicatiu que denuncia la incultura i la ignorància”. Esta proposta manifesta l’arrel alliberadora de l’accés popular a la cultura, que també rebutja qualsevol paternalisme. Què voleu? A mi m’encisa esta perspectiva. Però millor que parle Juanjo: “La nostra falla representa la lluita simbòlica contra la bèstia que amaga la informació, la cultura i el debat que mamprenen els llibres. Esta bèstia pretén cremar els llibres. Per això el públic entrarà en la falla i se n’emportarà de dins. i els que queden aniran a la ONG Aida books&more (amb dos botigues en València) que els vendrà per a finançar els seus projectes de salut”.

Segons comenta Juanjo des de l’experiència personal de vida: “Ho entenc com un teixit cultural, una oportunitat única de fer cultura, barri, ciutat, país, i falla, clar“. Encara més: “Les falles són una base molt important de la cultura valenciana. Un àmbit on gent de tota condició  social, econòmica, d’edats, etc., ens barregem i ens ensenyem que no tot és d’un color només. Cal fer exposicions, concerts, recitals, dinamisme social i complicitats. Realitzem activitats a peu de falla i durant l’any”.

Tanmateix la Falla Plaça Jesús no és cap extravagància, és una pràctica fallera coherent amb la seua realitat, des del barri al món. Però la idea força és “socialitzar amb qui és diferent”. Ací altres projectes “innovadors”. De pas aprofite per a enviar un record agraït a l’amabilitat i les atencions de la Falla Museros i la Falla El Castell, amb estima.

“Les falles i el bar Torino”

Però a Juanjo Medina Bonilla el conec gràcies a un projecte de Pedro Nebot, que relaciona el València (per a mi el Fe-Cé) i la festa fallera. Segons descobríem curiositats històriques, proposàvem reflexions a partir de les evolucions de dos manifestacions principals de la nostra cultura popular. En publicàrem alguns articles en la revista Cendra (entre els números 19 i 23). Després completàrem el recorregut en un treball que esperem que algun dia puga veure la llum pública i compartir la nostra “mania” amb moltes més persones aficionades… Per tant sols em queda destacar el detall de la documentació que coneix Juanjo, la seua vocació i coneixement. Un autèntic luxe.

Tornarem…

Així com fa el nostre equip de futbol i les festes falleres, i com fem en la lluita quotidiana per la supervivència personal, familiar, comunitària… Tornarem. I celebrarem, és clar que sí, que la vida continua. Pense que la millor manera de transmetre esta convicció és el poema d’Alexandre Navarro que porta eixe títol (publicat en Temps de rebel·lió, 2002):

“Tornarem a l’edat del sol, als segles de les vinyes,

a una pàtria que dormirà amb la clau al pany,

que despertarà feliç amb la matinada i se sabrà plena

de brots profunds, de passes segures. Tornarem, tots,

al país dels camins i les molt amples senderes de llum

que creuen de dalt a baix la xifra màgica que resol

el teu nom, tot i que ara no el podem dir, però.

Tornarem a passar la mà vella per la paret de calç

i el guaret de terra humida. Tornarem, açò és cert

amb constància mineral vagament lúcida, erts

i cansats, extenuadament vigorosos. Serà un dia clar

i perdurable, de fogasses i de barrals a la taula excelsa.

És una sensació, és un emblema, és un bes

sempre ajornat i sempre promés. Tornarem.

De la mà, dels peus, dels cabells al vent.

Tornarem. Paraula. Ho he dit i ja ho sabeu”.

 

Ànims a tots i fins prompte 😉 Vos deixe el llibret 2020 de la Falla Plaça Jesús (complet en issuu), una faena de molta categoria. I el llibret infantil ací avall…

Falla Plaza Jesus Llibret Infantil

Llengües i convivència, parlem-ne

vídeo breu d’À Punt que explica el funcionament de la llei de plurilingüisme en les escoles valencianes

Ahir dissabte 18 de gener de 2020, foren convocades una dotzena de concentracions contra l’escola, el valencià i l’aplicació de la llei de plurilingüisme en la secundària. En un país com el nostre cal que tota la ciutadania estiga formada en les llengües oficials (el valencià i el castellà), per tal que el fonament de la convivència siga constructiu i permeta la llibertat d’expressar-nos i comunicar-nos en la que triem en cada moment. “Un reequilibri que ens pot acostar a la convivència tolerant, inclusiva i pacífica de què continuem estant tan necessitats”, diu Nathalie Torres en l’article “Treballar per la convivència lingüística”.

La nova llei pretén acomplir l’objectiu estatutari d’assegurar el domini pràctic dels dos idiomes oficials en la població, a partir de la presència equilibrada del valencià i del castellà, a banda de la introducció de l’anglés. A més d’assignatures de llengua, incorpora el seu ús vehicular per a l’ensenyament d’altres matèries. Planteja un 25% de docència en valencià i un altre 25% en castellà, com a mínim, i almenys un 15% en anglés. La resta de les hores poden distribuir-se fins a un 25% màxim en anglés i un 50% màxim en les nostres llengües oficials, el valencià i el castellà. Una bona manera d’aconseguir la competència lingüística solvent entre la nostra ciutadania. Llengües i convivència basada justament a naturalitzar el contacte, l’ús i a conviure personalment amb les llengües, superant desconeixences, prejudicis i barreres de comunicació. A partir de conviure efectivament amb les nostres llengües. Així guanyem en ciutadania, en entesa, en capacitats d’autonomia personal i en complicitats mútues. Sembla raonable, no?

Incendiaris irresponsables

Doncs als promotors de les protestes d’ahir no els pareix que ho siga… Ells s’estimen més la confrontació, l’aïllament, la polèmica estèril, la ignorància i les falsedats. Són elements importants per a rebentar el futur compartit, destruir la cohesió social i fer impossible la gestió de llengües i convivència entre valencians i valencianes. Perquè una sana convivència entre les nostres llengües vol dir una millor convivència entre les persones que conformem el poble valencià. En este article de Vicent Maurí i Marc Candela, de la Intersindical Valenciana, podeu seguir arguments que desmunten les posicions alarmistes dels convocants contra el valencià. Mentre que Escola Valenciana proposa una guia de seguiment i millora dels programes de plurilingüisme ací.

El sistema educatiu anterior ha demostrat no ser efectiu en la competència lingüística de l’alumnat, sobretot en el cas del valencià. Però als que busquen trencar la convivència i convertir el valencià en una llengua residual, això no els interessa. Busquen enfrontaments, volen corcar les possibilitats de futur que ha d’oferir la formació educativa. I de pas condemnar el valencià a ser un instrument inoperant. Al contrari de les recomanacions del Consell d’Europa. Valencians i valencianes hem patit des dels anys setantes una crisi induïda d’identitat, un atac constant a les possibilitats de viure en valencià, i una violència política que sempre ha provat d’intimidar la població i les possibilitats de creixement i normalitat per al progrés social. Especialment a compte de perseguir l’expressió vital i cultural en valencià. Per això volen promoure guetos, malfiances, suspicàcies i lluites intestines.

La batalla del futur, llengües i convivència

Afortunadament la societat ha evolucionat i les provocacions i paranys d’estos sectors antisocials, cada volta troben menys ressò i influència. Facilitar el coneixement de llengües i convivència alimenta unes pràctiques socials més enriquidores per a cada persona i per al conjunt de la nostra societat. L’experiència quotidiana que vivim ho confirma. Ara apuntem aportacions al debat, que mostren varietat de matisos sobre com avançar en l’aprenentatge de llengües i convivència. L’article de Gràcia Jiménez comença: “Hacer una guerra con las lenguas es desalentador y una manera de descohesionar y desactivar una sociedad, que requiere de todas las fuerzas y todos los ánimos para ir hacia adelante y satisfacer las necesidades de todos sus integrantes”, i té raó.

Continuem amb més dades. Com el vídeo informatiu breu d’À Punt sobre la llei de plurilingüisme. Així com l’interessant reportatge de la revista El Temps (Moisès Pérez) sobre l’anomalia de l’exempció lingüística. A més a més, l’article de Raquel Andrés en La Vanguardia que informa que només el 20,36% de les places educatives en València són en valencià. També l’entrada del blog El Gran Duc “Oriola i el valencià”. I l’article d’Antonio Estañ, anterior síndic de Podemos, on recorda: “En un estado democrático con una escuela pública plural, no se debe garantizar -y no existe como tal- la libertad de los padres sobre la educación de sus hijos, esto habilitaría a cualquier cosa. Se debe garantizar su participación activa y, por encima de todo, la libertad de los hijos a liberarse de los prejuicios de sus padres, garantizando los derechos de los que aún no pueden elegir”.

Sí al valencià, a les llengües i convivència

Davant de les mentides i els intents de soscavar la nostra convivència social, cal tornar a insistir en la voluntat d’aprendre. En l’obertura de possibilitats per al conjunt de la població valenciana. En la igualtat d’oportunitats, que és conéixer les nostres llengües i convivència real. Cal tornar a dir que volem més i millor educació. Cal dir de nou sí al valencià. Perquè resultarà en benefici de tots. I cal mantindre el somriure cert que no podran desfer-nos, ni podran trencar la societat. Mai més. Volem compartir el creixement en coneixements, en tolerància, en el debat i la mútua coneixença. El nostre patrimoni cultural és una riquesa que no deixarem de practicar. Millorem la convivència, des del respecte a les llengües i a nosaltres mateixos.

SOBRE_LES_MANIFESTACIONS_DEL_18_DE_GENER_CONTRA_EL_VALENCIA(1)

Rocafort espera les rutes escolars segures

L’escola és un espai central de la nostra convivència social. De la nostra realitat quotidiana. De la nostra vida personal… Ara no parle dels eterns debats sobre continguts i reformes educatives. Ni tan sols de la sempre curta atenció a les necessàries inversions per al manteniment i millora de les instal·lacions escolars. Simplement pretenc fer memòria d’una evidència. Al voltant de l’escola naixen gran part de les relacions personals que mantenim, amb els nostres fills i filles, amb mestres, amb altres famílies amb les quals compartim primer aules i deures. Probablement també, aniversaris, convivències i paelles de cap de setmana… Si ens trobem en la porta de l’escola quasi segur que ens saludarem en trobar-nos pels carrers del poble, veritat?

Per això és tan rellevant per a la convivència com ens relacionem en este àmbit, de quina manera ens acostem i si som capaços d’eixamplar la trobada amable… Si aconseguim passar de les salutacions urgents entre berenars i presses extraescolars, a compartir el passeig des de l’escola fins a casa o a la papereria o a l’acadèmia… No penseu que viurem millor el nostre dia a dia? Sembrarem de més vida i d’una vida millor els carrers de Rocafort? Jo n’estic cert que sí. I que la idea la compartim la majoria de persones que els habitem, no cal ni ser escolars ni mares ni pares ni iaios. El cas és que afortunadament el tema no depén de les meues opinions personals, ja que moltes persones han acollit el tema amb simpatia i encara que segurament amb massa poca velocitat, hem avançat una miqueta.

Un projecte professional i ben madurat

La tardor de 2018 la Policia Local de Rocafort, amb l’impuls i la gestió directa de Mari Paz, l’agent tutor del CEIP Sant Sebastià, va realitzar enquestes, reunions i estudis de mobilitat que són la clau de volta de totes les adaptacions i millores que calen per a gaudir en el nostre poble de les Rutes escolars segures. En l’anàlisi realitzat per la Policia Local queden definides com “una iniciativa de l’Ajuntament de Rocafort que junt amb la Policia Local, el col·legi públic “Sant Sebastià” i l’Escoleta infantil, pretenen que els xics i xiques puguen desplaçar-se de camí a escola de manera autònoma, apostant per una mobilitat saludable, sostenible i segura”. Caldria afegir la insistència de l’AMPA del Barranquet, que a través de Mònica ha traslladat també l’interés i les propostes de les famílies de Rocafort que assisteixen a l’escola veïna.

Rutes escolars segures de Rocafort, a favor del poble

Una volta definits els trajectes més emprats i els punts a millorar, com creuaments i senyalitzacions, la veritat és que el govern anterior no arribàrem més que a encomanar-ne el disseny al veí Xavi Sepúlveda. Com és habitual respongué amb una solució atractiva i efectiva en la identificació accessible. Com ens confirma l’actual alcalde Guillermo José, l’interés institucional continua intacte. “L’obertura de les rutes escolars es farà enguany, hem augmentat la partida de senyalització per a poder tindre-les en ús, calculem que per a la primavera”, explica.

L’estudi de la Policia deia que la intenció municipal era “fer de Rocafort un poble més segur, tranquil i per a les persones”. També indicava diversos objectius com ara: la defensa i protecció dels més vulnerables, recuperar espais, evitar l’ús de vehicles en desplaçaments curts. A més de la seguretat i la reducció d’emissions contaminants. Finalment promocionen la vida saludable, l’autonomia i socialització, i la participació ciutadana d’adults i de menors. En conjunt un reforçament de la base del teixit social rocafortà. Per a disposar de més informació sobre els camins escolars segurs podeu consultar el web de la DGT, o l’article del web MadresHoy.

Doncs queda clar que és una necessitat acabar de posar en ús les Rutes escolars de Rocafort. I també és una bona notícia de veres, que Rocafort, compte amb consensos bàsics, que contribuïsquen a la convivència de la nostra població. Per la meua part, volia sumar el meu comentari a un objectiu compartit. Més encara, si voleu i aprofitant els dies festius que vivim, al desig de millora del nou any. Esperem gaudir prompte d’este benefici compartit, en el proper 2020. Salut i sort per a tots!

Presentem el número 8 d’Espai Carraixet

Dimecres 18 de desembre presentarem en L’Antull de Montcada el número 8 de la revista Espai Carraixet, una publicació cultural gratuïta de tota l’Horta Nord, amb una atractiva presentació en paper de 18×24,5 cm i 36 pàgines. Un projecte periodístic proper, bonic, molt cuidat i amb l’ambició quotidiana de connectar i alimentar-se del dinamisme cultural de tota la comarca. Una idea amb el segell personal de Núria Garcia, que s’obri a la diversitat d’iniciatives que ens envolten des de la dignitat professional i l’estima al territori i al patrimoni compartit. Un projecte que incita la curiositat amb cada lliurament, que conrea la comunitat creativa del nostre entorn, i en el que tinc la sort de col·laborar.

Un projecte personal i cooperatiu

Explica la directora Núria Garcia que la revista Espai Carraixet naix com “un projecte professional que va més enllà dels límits periodístics, que m’ha servit per a interconnectar amb moltíssima gent, molts llocs i molts àmbits de la comarca de l’Horta Nord. És el projecte més personal que he impulsat, i a partir de l’any vinent li donarem un nou impuls d’innovació i dedicació per a continuar aportant valor a la cultura d’ací des d’un periodisme de qualitat”. Compta amb col·laboracions plurals en cada número, i un equip de redacció més habitual format per Manuel Regidor, Mireia Corachan i Jorge Pérez.

Cada número compta amb la portada dissenyada per un il·lustrador: fins ara han sigut respectivament Sònia Montalt, Elena Tormo, Miguel Hache, Reyes Pe, Moisés González Piris, Mar Adsuara, Lídia Peris, i la del número 8 a cura de Toni Cabo. La revista es va estrenar la primavera de 2018, i per tant en el proper lliurament, durant la primavera de 2020, farà dos anys de travessia i complicitats amb municipis, creadors i públic.

Un projecte ambiciós amb els peus en terra

La directora d’Espai Carraixet Núria Garcia, Eduard Ramírez i David de L’Antull, davant del local que farà d’amfitrió de la presentació del número 8 (en la foto amb el número 5)

Cada un dels números anteriors d’Espai Carraixet ha tingut una presentació pública en alguna població de la comarca de l’Horta Nord, sovint amb alguna actuació complementària. Per ordre han estat Alfara, Meliana, Rocafort, Bonrepòs i Mirambell, Vinalesa, La Pobla de Farnals i Godella. Demà a partir de les 19.30h serà el torn de Montcada, en la cerveseria L’Antull (Av. Mediterrània, 5; 46113).

L’acte serà conduït per la periodista Mireia Corachan, comptarà amb la presència de la regidora de Turisme i Patrimoni de l’Ajuntament de Montcada, Josefa Calderer, la directora d’Espai Carraixet Núria Garcia, i el poeta, editor i traductor Pau Sif, que en el número 8 de la revista presenta un reportatge sobre la poesia en els carrers de la nostra comarca.

També trobareu articles dedicats a la cavalcada dels Reis d’Orient d’Alfara, la més antiga de l’Horta Nord amb vora seixanta anys de tradició; la “cordà” de Massalfassar per Sant Antoni del porquet, amb declaracions de Josep Vicent Frechina; el nou impuls del Museu de l’Horta d’Almàssera; el Pi de l’Anell de Vinalesa; la biblioteca de Bonrepòs; i un record personal del que va ser cronista de Montcada Vicent Vicent Cortina, a cura del professor universitari Miquel Nicolàs; entre molts més fins a onze reportatges… Les signatures convidades són Marc Ferri de Per l’Horta i la música professional Marta Margaix. L’acte estarà amenitzat pel grup de jazz Enric Giralt Trio.

La cultura com a pràctica quotidiana d’intercanvi

Espere que demà ens podrem trobar en L’Antull per tal de descobrir la nova portada d’Espai Carraixet, i eixa olor i textura específiques que tenen les publicacions en paper. L’acte estarà amenitzat pel grup de jazz Enric Giralt Trio. També trobareu obsequis commemoratius i especials per a les persones assistents. Artesanal, gratuïta, cooperativa, i plena d’estímuls per a la nostra curiositat, Espai Carraixet és una revista que ajuda a fer créixer la comunitat humana de l’Horta Nord, les complicitats i l’intercanvi cultural, que entenem com una pràctica quotidiana a peu pla. Per si encara voleu saber-ne més ací teniu l’entrevista que el programa de ràdio d’À Punt Pròxima parada, va fer a partir del número anterior a Núria Garcia i Eduard Ramírez:

El gremi també és amable

Amb Lluís Roda, en la convocatòria de fa tres anys, en un moment que ens desbordava el riure amb ganes

Divendres 13 de desembre junt al Jardí Botànic de València tinguérem un dinar de germanor una colla de poetes valencians. La veritat és que en casos anàlegs sempre m’he sentit una miqueta com un intrús, un polissó entre la tripulació… Vaja, que cascú és cascú, i al remat també els informàtics estan convidats a la festa de l’oficina. En el nostre cas una mena de dinar d’empresa d’un negoci inexistent, cosa que indubtablement acumula més mèrit. Que Santa Llúcia ens conserve la vista, que les ganes ja les portem nosaltres mateixos damunt.

Josep Porcar i Alexandre Navarro

El promotor de la iniciativa “dinar del solstici” és una persona afable, generosa i atenta, de mirada aguda, com Josep Porcar, que també lluu una trajectòria molt notable com a poeta. El dia que ell presentava Vint-i-dues mans de pintura en Alacant, Alexandre Navarro em captava per a formar part d’un grup a favor de la justícia, la creativitat i l’ordre natural de les coses, l’AJELC-PV, que segurament a causa d’això persistia en la semiclandestinitat. Aquell mateix dia de l’any 94, amb Manel Marí i altres, treballàvem la companyonia amb els cambrers i guanyàvem algun duro amb un petit reconeixement. Després han passat els anys i ens han fet evolucionar el tracte artesanal amb les paraules i el significat de les pròpies experiències. Ens han fet interioritzar la recerca d’una expressió personal del pas de la vida per nosaltres, des d’una perspectiva personal i un respecte sedimentat cap a la plasticitat de la paraula. Sempre és una alegria nova cada retrobament.

D’esquerra a dreta: Marc Granell, Begonya Pozo, Lluís Roda, Pau Sif i Josep Porcar.

Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Pere Císcar i Rubén Luzon

Però com en eixes festes d’oficina que esmentava adés, les converses deixen de banda la tècnica de l’ofici i les expectatives particulars (“professionals” ací resultava abusiu), per tal de centrar-se a posar-se al dia de les situacions personals de companyes i companys. Un article molt informatiu de Juli Capilla sobre el gremi d’escriptors de per ací, per si en teniu curiositat. Al capdavall com diu el poema de Marc Granell, que ja ha aparegut en “Rocafort a peu pla”: “Que són ales. / Que són febres. / Que són somnis. // Els poetes són els éssers / més imprescindiblement inútils / que hi ha sobre la terra”. Malgrat el conegut adagi que alerta que “el gremi és sanguinari”, i sense negar les múltiples peculiaritats de la fauna que habita la persistent mania de treballar poèticament la lletra, la veritat és que jornades com la de divendres aprofiten com un argument oposat. Riures francs, alegria per les coneixences i companyonia descansada.

Foto del dinar del solstici del 2016

I no és la primera vegada que ens trobem en el mateix ambient amable, distés, de diversió i bona conversa. Entre unes coses i altres no totes les persones poden acudir, per compromisos previs diversos, faena o el que siga. Ara bé, en esta ocasió no podia deixar de recordar que Manu no se l’haguera perduda d’haver pogut triar. Però ja no és possible, és clar. Ací teniu uns articles per si en voleu fer memòria: Ara Balears, Espai Carraixet, i ValenciaPlaza (Lletraferit). Per això em permet ara traslladar-vos un poema escrit per al recull d’homenatge que promovia l’inquiet i perseverant Alfons Navarret. Jo què sé, no era de cap manera un encàrrec còmode, però tampoc podia faltar a la crida per l’amic, tan present encara a hores d’ara:

ARRAPS
(amb en Manu, 1 de febrer de 2019)

De tots els deutes que no pagaré
els de diners serien els més fàcils
de tornar, rescabalar, arxivar.
Però estalviem-nos les teories,
que toca respectar els creditors:
m’emborratxe ara en el teu funeral,
involuntari furtiu de tants deutes.
Viure és un arrap sense cicatriu,
l’herència de vents i d’intempèries
quedarà a l’abast dels qui en vulguen prendre…
Amb sort d’una moneda en la butxaca
continuaré apurant les reserves
esperant a l’aguait un nou glop d’aire.
Mentre queden glops i aire i més ganes
acumularé deutes sense excuses.
Total si no pense pagar, bé puc
abandonar-me entre els corrents, sols perdre’m
de la mà d’un intens desig de viure.
Ni cal dir-ho, no respons. Acompanyes:
m’emborratxaré en cada funeral,
que ens sabem germans de clots i tants riures.

Edu Marco i Eduard Ramírez

És ben cert que la Roda no deixa de rodar, i cada nova ocasió de celebrar la vida i la paraula ens convoca a no defallir, a insistir-hi, a tornar a provar que mentre brolla el riure, queda esperança de descobrir alguna nova clau que puguem compartir i veure créixer entre moltes mans, molts ulls i moltes veus… Bé sabeu allò de “Jo sóc la veu que han fet la veu d’uns altres / desteixint balbucejos, remors i altres consignes”. I etcètera, en fi. Només em queda dir que és un luxe de categoria compartir taula amb persones diverses que treballen la paraula, els sentiments i els anhels, des de perspectives personals amb constància i exigència. Cada una d’elles m’han acostat maneres d’expressar aquelles sensacions que interpel·len la humanitat arreu del temps i de la terra habitada, i amb la paraula com a instrument, s’aventuren cap a noves fronteres de la comunicació, proven sendes i tornen a provar-ne… Fins a la pròxima amb el bon tast de la conversa i els somriures, però sobretot, perquè les paraules de cada un de vosaltres m’han fet aprendre i respirar. Salut!

De dreta a esquerra: Isabel Robles, Joan Navarro, Jaume Pérez Montaner, Vicent Botella, Pere Císcar, Eduard Ramírez, Maria Josep Escrivà, Alexandre Navarro, Manel Rodríguez Castelló, Lluís Roda, Begonya Mezquita, Josep Porcar, Begonya Pozo, Rubén Luzon, Edu Marco, Marc Granell, Pau Sif, Marta Vilardaga

Ajudar a sembrar il·lusions

Des de fa ja sis anys en Rocafort passa una cosa fantàstica, que de tan a prop a voltes podria passar-nos desapercebuda. Un equip de persones voluntàries treballa sense descans per aconseguir repartir joguets, il·lusions i somriures, a tants xiquets com poden. Del mateix poble i de més enllà. Famílies que per mil circumstàncies pateixen restriccions per a respondre materialment a les expectatives i la fantasia que desborda als xiquets i xiquetes en esta època de l’any. Realitzen una faena extraordinària, amb un compromís i una perseverança realment admirables.

L’equip està impulsat i capitanejat per Susana, que com no vol cap protagonisme i vol fugir de la notorietat, m’he esperat a esmentar-la al segon paràgraf. No està a soles, però n’és el motor. El meu agraïment personal a ella i a tota la resta de les persones implicades, a la seua cura, al seu respecte, a la seua estima per les coses ben fetes, al seu detallisme, a les seues múltiples atencions i amabilitat a cada persona que s’hi acosta a col·laborar. I a cada persona que rebrà algun detall, algun regal que estrenarà nova vida. I el que més em meravella: tota la il·lusió que tenaçment sembren i distribueixen. Perquè la meua experiència és que sempre han atés de categoria cada persona (especialment xiquets i xiquetes) que porta materials de joc i d’esplai que ja no tenen ús en sa casa però que poden continuar servint per al joc i la felicitat dels menuts. Hui sense anar més lluny Susana se sorprenia de com creixen els meus, que ja coneix fa anys i que en l’evolució natural creixen i s’estiren. Les estic molt agraït també perquè per als meus és normal a hores d’ara revisar armaris, renunciar a l’absurda acumulació, comprovar que el que puga circular per a altres xiquets i xiquetes estiga en bones condicions. Perquè tot eixe respecte i generositat que els ensenya l’equip de la campanya “Un juguete, una sonrisa” és un guany educatiu que perdurarà. I que elles premien amb amabilitats, carinyo i un exemple molt potent. Hui també hem vist com Regina comprovava amb tota la paciència si la caixa d’un puzzle tenia totes les peces que corresponien amb la imatge de la caixa. Estava concentrada, i somreia.

Escric el comentari de hui des de l’admiració i l’agraïment d’una iniciativa exemplar. Unes persones que mouen un ample grup de persones a col·laborar, compartir, ajudar discretament, enfortir el veïnat, aprendre a mirar-nos a la cara i somriure’ns. El patrimoni comú de la convivència en comunitat. Un grup de persones voluntàries que dediquen moltes hores i molt d’ànim, tot el cor, a facilitar-nos aprenentatges que de tant a l’abast ens poden passar desapercebuts: cuidar-nos, compartir, respectar, incloure… I que l’alegria i la il·lusió dels xiquets i de les xiquetes és la riquesa més fàcil de compartir perquè no s’acaba mai. Com a recordatori que sé que no vos cal, tota l’ajuda i col·laboració que pugueu aportar els vindrà molt bé. I els joguets, llibres, jocs de taula, etc., han d’estar en perfectes condicions d’ús, perquè l’únic que cada Nadal han d’estrenar les criatures és l’alegria i la il·lusió compartida.

De veres, moltíssimes gràcies.

Reunió del Consell Escolar del CEIP El Barranquet (I)

Hui era la primera reunió en El Barranquet del Consell Escolar renovat recentment. Ha estat interessant, m’ha permés reconnectar amb l’actualitat dels plans i les demandes de famílies i claustre. En el cas de la nostra escola, una construcció dels anys huitantes que necessita moltes millores de manteniment. A banda de l’adaptació a moltes lleis i normatives posteriors, d’accessibilitat, de seguretat, de prevenció, etcètera. Els representants del nostre claustre ens han explicat els problemes d’instal·lacions, del pati als quadres de llums, que han estat comunicats a l’Ajuntament de Godella i a la Conselleria d’Educació, i han explicat les expectatives respecte al pla Edificant, que en el cas d’El Barranquet és especialment necessari per a tindre l’escola en les condicions òptimes per tal de formar als nostres fills i filles.

El projecte del pla Edificant per a renovar el CEIP El Barranquet es va presentar el curs passat en Conselleria, que hi va plantejar algunes esmenes, els tècnics municipals estigueren revisant-lo i el tornaren a enviar. Ara sembla que cal realitzar una adaptació més profunda del projecte i mentrestant el dia a dia reclama atenció constant… A pesar de la frustració que suposa la lentitud dels avanços institucionals, la implicació de les famílies no deixa de produir plans de futur que milloren l’aprofitament de l’espai escolar, com demostra la molt activa comissió del pati de l’AMPA. També el claustre disposa d’una comissió de formació que també proposa idees de millores per al patim com el futur “banc de l’amistat”. El consell escolar és un bon lloc per a compartir i trobar coincidències, cooperacions, complicitats. Però hem d’intentar aconseguir una comunicació més fluïda i continuada, per a trobar solucions comunes. Al capdavall la comunitat escolar del Barranquet és ben conscient que sols som una prioritat per a les persones implicades directament: claustre de mestres, famílies i estudiantat de la mateixa escola.

Entre les notícies positives, el claustre ha informat que han rebut l’aprovació del Pla de dinamització de la biblioteca, que comportarà una subvencio de més de mil euros per a renovació dels fons de llibres per a lectura dels nostres xiquets. Des del claustre també han posat en marxa el “bibliopati”, una caixa amb rodes que acosta els llibres als xiquets i xiquetes en els moments d’esplai del menjador i el pati. També la recent concessió de dos “Erasmus plus” per a intercanvi de professorat, mobilitat de mestres que facilita l’actualització i renovació pedagògica, una a Irlanda i una altra a Suècia. En la necessitat de renovar algun dels elements de joc del pati l’AMPA destinarà fons importants, l’escola aportarà una mica més, i s’espera també una aportació directa de l’ajuntament. A partir del pressupost, s’oferiran dos o tres alternatives per tal que l’estudiantat vote i seleccione. També hem comentat que amb l’aprovació del nou pressupost de l’ajuntament de Rocafort, la subvenció a l’AMPA del Barranquet queda igual. En el tema de la reducció de l’aparcament actual i la corresponent ampliació de l’espai de joc del pati, la comissió encarregada des de l’AMPA i el claustre han de valorar la millor alternativa d’aprofitament de l’espai i ajustament a les normatives.

Finalment, com ha explicat Carlos en un correu electrònic al govern municipal de Godella: “hem tornat a trobar a faltar la seua presència al Consell Escolar del CEIP El Barranquet. A les famílies ens preocupa, perquè malgrat que és el lloc on poder informar-nos dels plans de l’Ajuntament per a la nostra escola no ho aconseguim. Són molts els temes tractats que requereixen de la seua explicació i participació activa”. És molt important la presència i la implicació de l’ajuntament, perquè cal refer el projecte Edificant i impulsar-lo amb determinació. Perquè altres millores han de ser resultat d’una cooperació més àgil. I perquè cal millorar la relació cap a una escola com El Barranquet, que acumula abandonaments massa llargs.

Entre tots ho farem tot 😉

Santa Bàrbara, devoció pel foc

Taulells i versos de Mossén Sorribes dedicats a Santa Bàrbara en la caseta de les Ànimes (Rocafort)

Hui 4 de desembre és el dia que se celebra la memòria de Santa Bàrbara (de Nicomèdia) que va patir tortura i martiri per mantindre la seua fe cristiana, diu la tradició que va ser el 4 de desembre de l’any 306. No consta en cap escrit martirològic dels més antics ni se n’han trobat proves històriques de la seua existència real, però ser una llegenda no té perquè ser negatiu. “La Santa” és molt popular arreu de la Cristiandat, al nostre País Valencià s’estén el seu record i devoció per multitud de pobles, i és invocada quan trona, siga a causa de fenòmens naturals i llamps o quan els humans tractem amb explosius: la mineria, l’artilleria, i evidentment, la nostra afició als coets. L’últim punt de resistència del Regne de València davant de les forces del borbó incendiari i maleït, fou el castell de Santa Bàrbara d’Alacant, retut definitivament el 19 d’abril de 1709, vora dos anys després de la desfeta d’Almansa. Només que fora per això ja pagaria la pena alimentar-ne la devoció.

Ací l’origen de la seua devoció venia des de Montcada, on té ermita dedicada, i Santa Bàrbara és patrona del poble de Rocafort, on comparteix eixe honor amb Sant Sebastià. La palma en l’escut del poble és el símbol dels màrtirs, característica  compartida per la parella de patrons. Però com passa amb la plaça dedicada a la Santa, una plaça sense números de cases, ja que és un parc d’esplai infantil i es coneix com a Parc de la Llum o més encara com a parc Pocoyó, sovint pareix que quede semioculta, amb massa poca atenció en comparació a l’altre… Potser només és una anècdota, però crida l’atenció. En tot cas, com deien Tip i Coll, “la setmana vinent parlarem del govern” i un altre dia de com organitza les festes… En Rocafort la colla dels coeters s’aplega en la Confraria de Santa Bàrbara, i realment esta era la veta que volia aprofitar… Com explicava l’historiador Ximo López en el nostre llibret de festes 2018 (“Confraries, festes populars i consciència col·lectiva”, pàgines 14-15): «Els valencians estem acostumats a què processons, misses i trasllats de sants convisquen, amb major o menor comoditat, amb espectacles musicals de tot tipus, “mascletaes”, “cordaes”, festes de disfresses, bous al carrer i passacarrers. Fins i tot vivim amb normalitat que persones que no xafen una església durant tot l’any manifesten una sincera devoció al patró del poble el dia de la festa major».

La cultura del foc destaca entre els costums que defineixen el poble valencià, les nostres tradicions, festes, la nostra manera de viure i compartir els carrers. I a mi m’encisa. Nascut com sóc al barri de Morvedre del cap i casal, m’he fet de Rocafort primer per l’escola dels fills i les amistats derivades, i en segon lloc, per ser acollit entre la colla de coeters de Santa Bàrbara. N’estic molt agraït. És cert que hi ha persones que ens consideren als aficionats al foc uns tarats inconscients, i millor prendre’ns-ho amb humor, com en l’article de Vicent Marco “El pirotècnic, pimpampums”: “Sempre duen trons damunt (o al cotxe), perquè mai saben quan necessitaran celebrar un gol o enderrocar un edifici”. La nostra cultura del foc la vivim des de la consciència sentida del perill, sense rebuig ni prejudicis, amb passió i amb respecte al que fem. Ací podeu recordar un vocabulari bàsic, i ací l’enllaç de la Federació Valenciana d’Associacions d’Amics dels Coets (FVAAC), entitat imprescindible en l’organització de formació i en el manteniment i la promoció d’esta faceta fonamental de la nostra cultura popular. Altres enllaços interessants en este article de Festes.org i en el programa “Cosins germans” dedicat a les falles.

Tornem a la Confraria de Santa Bàrbara de Rocafort, que com explicava el Butlletí Informatiu Municipal de setembre de 2018 (pàg. 17): “els seus membres han fet possible la realització de la cordà o les dutes de Santa Bàrbara i Sant Agustí. També prepararen el correfocs del 9 d’octubre celebrat l’any passat i formaren part dels actes en honor a Antonio Machado duts a terme al nostre municipi durant el mes de novembre”. La Duta és una joia popular, participativa, bonica i emocionant de viure; la Cordà també és un moment molt especial, clar, i els últims temps la Confraria ha eixamplat la seua activitat a l’organització de Correfocs, que acosten la vistositat del foc a tota la població. L’últim en Rocafort el férem al gener d’enguany. També col·laborem amb la resta d’associacions del poble, com deia Juan Gómez Miralles: “També volem apostar pels cursos de pirotècnia i ajudar a altres col·lectius perquè puguen organitzar les seues activitats”. Permeteu-me una citació més, de l’article de Ximo López esmentat adés, que pense que enganxa molt bé amb l’activitat de la Confraria de Santa Bàrbara de Rocafort: «Les tradicions són, per la seua pròpia naturalesa, fenòmens contingents, històrics, en constant canvi. Cada societat en crea de noves, les adapta, les abandona, les recupera, les barreja amb altres… i tot això ho fa sabent que, per damunt de tot, les tradicions tenen una funció social i cultural fonamental: serveixen per mantindre, per reforçar i per projectar la consciència de pertànyer a una determinada comunitat de persones. Els valencians i les valencianes sabem molt bé com d’importants han estat les festes per a la conservació de la nostra identitat com a poble, fins i tot en èpoques en què la seua supervivència ha estat greument amenaçada. I això es veu, de forma molt clara, cada estiu, quan pobles com Rocafort s’omplin de música, de pólvora, d’història i, sobretot, de bon menjar, de bon beure i de bon xarrar». Des de l’alegria i l’agraïment, sols em queda dir “Visca Santa Bàrbara! Visca la Confraria i foc a la barraca!”. Salut.

viure_rocafort_setembre_2018- santa

 

Romanços i enredros desvien de la igualtat

Hola! Ací va un comentari antipàtic d’escriure. Perquè l’actuació municipal de Rocafort en matèria d’igualtat apareix inconsistent, mareja, enredra, i de forment ni un gra. I això va en contra del conjunt de la població. De tu i de mi. I per suposat de les víctimes de la coacció, de l’opressió, de les agressions i de la violència… Mala cosa per a tots, açò de banalitzar i jugar amb les coses de menjar. L’altre dia parlàvem del 25N, de les activitats realitzades en Rocafort, i com a conclusió compartia el desig que els representants municipals saberen trobar camins comuns per a fer nàixer el consens des de la diversitat de perspectives. Perquè en un tema tan greu l’ajuda de tothom fa falta, la cooperació, la coordinació, la protecció, l’acompanyament i l’educació. Sobren les quimeres, els enfrontaments i els verins curts de mires. Doncs no va poder ser, una mena d’obstinació que fa festa de la burla a la ciutadania s’imposà, davant de virtuts reconegudes com ara la prudència, la discreció, la contenció, fins i tot la generositat dels que saben guanyar. Però no, no ens encabotem.

Permeteu-me’n fer un recorregut sobre algunes activitats del darrer semestre. Si en sabeu d’altres o les vegeu d’una altra manera, ja ho explicareu… Per a començar el fet més proper: les Corts Valencianes aprovaven el dijous 28 de novembre la declaració de l’emergència feminista arreu del País Valencià, amb els vots favorables del PSPV, el PP, Ciudadanos, Compromís, i Unides Podem; mentre que els vots de Vox s’hi van oposar a l’acord. En el torn de Ciudadanos la diputada María Quiles explicava que no aconseguir la unanimitat li provocava “”pena y ganas de llorar” y ha instado a Vox a reconsiderar su voto, porque se trata de una cuestión “moral, de apoyo a todas las mujeres””. El text de les Corts reclama reforçar el compromís institucional fins a assolir “una societat lliure de violència masclista”, més recursos per tal d’aplicar el Pla estatal contra la violència de gènere, i garantir una educació basada en la igualtat entre dones i hòmens. La proposta venia de la diputada de Compromís Mònica Àlvaro, que la va presentar just abans del 20 de setembre, quan es convocà la Nit Violeta. Àlvaro considerava que “la situació d’alarma social és cada vegada més elevada, i així queda reflectit en la multitud de mobilitzacions i en l’eixida massiva al carrer per a reivindicar la fi de la violència contra les dones, ja que sense aconseguir-ho no podem avançar en la igualtat”.

La Nit Violeta en Rocafort fou també una iniciativa cívica, un acte de consciència ciutadana, però trobàrem a faltar la implicació i la cooperació de l’ajuntament. Ja veníem de les excuses del govern municipal per a no posar durant les festes Punts Violeta… Digueren que no tenien pressupost per a destinar-lo al tema. Ací la notícia d’À Punt sobre el cas. Bé, no voler distingir entre un punt d’informació, de referència, de possible assessorament i sobretot de visualització de seguretat en el carrer, del tractament que ha d’oferir una clínica o una comissaria és tindre ganes de crear confusió… El tema del Consell d’Igualtat Municipal, que no convoquen ni apliquen el reglament vigent, n’és un altre punt negre de la gestió municipal. En el ple del 26 de novembre, el govern rebutja la moció dels socialistes per a (1) informar totes les associacions de Rocafort del termini i manera de nomenar representants per al Consell, i (2) convocar-lo abans del final del mes de febrer de 2020. Diuen que poden no fer cas del reglament vigent i que volen retocar-lo al seu gust abans de posar-lo en funcionament. Lamentable: no voler dialogar genera nous problemes, pitjors, que s’afegeixen a la inacció, el tancament, la cabuderia, l’obstinació… La gestió de l’anterior regidora d’Igualtat, Sonsoles Giner, estigué marcada per un seguit d’iniciatives que eixamplaven les possibilitats de política social i d’igualtat en Rocafort, que aconseguiren finançament i subvencions per a mantindre programes i personal dedicat a l’educació, l’assistència, l’atenció i la conscienciació. Però resulta que el BOP de divendres 29 de novembre de 2019 publicava l’anunci respecte a les subvencions destinades a entitats menors per “a implantar mesures per al compliment del principi d’igualtat entre homes i dones”, on s’explicava que quedava desestimada la petició de Rocafort  a causa de “no esmenar la documentació requerida”. Això resulta més greu. Perdre possibilitats d’invertir subvencions per al bé del poble, per a millorar l’educació, l’atenció, la convivència… Sembla que l’únic interés siga eliminar rastres anteriors.

Però el que considere una irresponsabilitat i una demostració de poca vergonya, és que els regidors del govern municipal (PP+C’s+Vox) impediren el debat i la votació de la moció del 25N que presentaren els grups dels Socialistes i de Guanyem en el ple del dimarts passat. “Esta moción se presenta de manera urgente debido a que hemos estado esperando a que el equipo de gobierno presentase una Declaración Institucional, como todos los años”, diu l’encapçalament del registre d’entrada (el mes d’octubre la regidora Marco anuncià que convocaria els grups per a consensuar un text del 25N, ara com ara diu que no creu en les declaracions institucionals, i mentrestant tots pel sac i el sac en terra…). El contingut de la moció era el text aprovat en la Diputació de València (amb els vots en contra de Vox, i a favor de tots els altres grups, també del PP i de Ciudadanos), adaptat a l’àmbit local de Rocafort (podeu consultar-ne el text més avall). Ja no serveix marejar ni un dia més amb un tema tan principal, ja no hi valen excuses, ha caducat el temps de mirar-se el melic… Esperem que el govern rocafortà reflexione i corregisca la seua actual inèrcia. I que aporten seriositat, coherència, consistència, solidaritat i professionalitat. Ens hi juguem les condicions de la convivència en la societat, i això no hauria de prendre’s a broma.

output