Llengües i convivència, parlem-ne

vídeo breu d’À Punt que explica el funcionament de la llei de plurilingüisme en les escoles valencianes

Ahir dissabte 18 de gener de 2020, foren convocades una dotzena de concentracions contra l’escola, el valencià i l’aplicació de la llei de plurilingüisme en la secundària. En un país com el nostre cal que tota la ciutadania estiga formada en les llengües oficials (el valencià i el castellà), per tal que el fonament de la convivència siga constructiu i permeta la llibertat d’expressar-nos i comunicar-nos en la que triem en cada moment. “Un reequilibri que ens pot acostar a la convivència tolerant, inclusiva i pacífica de què continuem estant tan necessitats”, diu Nathalie Torres en l’article “Treballar per la convivència lingüística”.

La nova llei pretén acomplir l’objectiu estatutari d’assegurar el domini pràctic dels dos idiomes oficials en la població, a partir de la presència equilibrada del valencià i del castellà, a banda de la introducció de l’anglés. A més d’assignatures de llengua, incorpora el seu ús vehicular per a l’ensenyament d’altres matèries. Planteja un 25% de docència en valencià i un altre 25% en castellà, com a mínim, i almenys un 15% en anglés. La resta de les hores poden distribuir-se fins a un 25% màxim en anglés i un 50% màxim en les nostres llengües oficials, el valencià i el castellà. Una bona manera d’aconseguir la competència lingüística solvent entre la nostra ciutadania. Llengües i convivència basada justament a naturalitzar el contacte, l’ús i a conviure personalment amb les llengües, superant desconeixences, prejudicis i barreres de comunicació. A partir de conviure efectivament amb les nostres llengües. Així guanyem en ciutadania, en entesa, en capacitats d’autonomia personal i en complicitats mútues. Sembla raonable, no?

Incendiaris irresponsables

Doncs als promotors de les protestes d’ahir no els pareix que ho siga… Ells s’estimen més la confrontació, l’aïllament, la polèmica estèril, la ignorància i les falsedats. Són elements importants per a rebentar el futur compartit, destruir la cohesió social i fer impossible la gestió de llengües i convivència entre valencians i valencianes. Perquè una sana convivència entre les nostres llengües vol dir una millor convivència entre les persones que conformem el poble valencià. En este article de Vicent Maurí i Marc Candela, de la Intersindical Valenciana, podeu seguir arguments que desmunten les posicions alarmistes dels convocants contra el valencià. Mentre que Escola Valenciana proposa una guia de seguiment i millora dels programes de plurilingüisme ací.

El sistema educatiu anterior ha demostrat no ser efectiu en la competència lingüística de l’alumnat, sobretot en el cas del valencià. Però als que busquen trencar la convivència i convertir el valencià en una llengua residual, això no els interessa. Busquen enfrontaments, volen corcar les possibilitats de futur que ha d’oferir la formació educativa. I de pas condemnar el valencià a ser un instrument inoperant. Al contrari de les recomanacions del Consell d’Europa. Valencians i valencianes hem patit des dels anys setantes una crisi induïda d’identitat, un atac constant a les possibilitats de viure en valencià, i una violència política que sempre ha provat d’intimidar la població i les possibilitats de creixement i normalitat per al progrés social. Especialment a compte de perseguir l’expressió vital i cultural en valencià. Per això volen promoure guetos, malfiances, suspicàcies i lluites intestines.

La batalla del futur, llengües i convivència

Afortunadament la societat ha evolucionat i les provocacions i paranys d’estos sectors antisocials, cada volta troben menys ressò i influència. Facilitar el coneixement de llengües i convivència alimenta unes pràctiques socials més enriquidores per a cada persona i per al conjunt de la nostra societat. L’experiència quotidiana que vivim ho confirma. Ara apuntem aportacions al debat, que mostren varietat de matisos sobre com avançar en l’aprenentatge de llengües i convivència. L’article de Gràcia Jiménez comença: “Hacer una guerra con las lenguas es desalentador y una manera de descohesionar y desactivar una sociedad, que requiere de todas las fuerzas y todos los ánimos para ir hacia adelante y satisfacer las necesidades de todos sus integrantes”, i té raó.

Continuem amb més dades. Com el vídeo informatiu breu d’À Punt sobre la llei de plurilingüisme. Així com l’interessant reportatge de la revista El Temps (Moisès Pérez) sobre l’anomalia de l’exempció lingüística. A més a més, l’article de Raquel Andrés en La Vanguardia que informa que només el 20,36% de les places educatives en València són en valencià. També l’entrada del blog El Gran Duc “Oriola i el valencià”. I l’article d’Antonio Estañ, anterior síndic de Podemos, on recorda: “En un estado democrático con una escuela pública plural, no se debe garantizar -y no existe como tal- la libertad de los padres sobre la educación de sus hijos, esto habilitaría a cualquier cosa. Se debe garantizar su participación activa y, por encima de todo, la libertad de los hijos a liberarse de los prejuicios de sus padres, garantizando los derechos de los que aún no pueden elegir”.

Sí al valencià, a les llengües i convivència

Davant de les mentides i els intents de soscavar la nostra convivència social, cal tornar a insistir en la voluntat d’aprendre. En l’obertura de possibilitats per al conjunt de la població valenciana. En la igualtat d’oportunitats, que és conéixer les nostres llengües i convivència real. Cal tornar a dir que volem més i millor educació. Cal dir de nou sí al valencià. Perquè resultarà en benefici de tots. I cal mantindre el somriure cert que no podran desfer-nos, ni podran trencar la societat. Mai més. Volem compartir el creixement en coneixements, en tolerància, en el debat i la mútua coneixença. El nostre patrimoni cultural és una riquesa que no deixarem de practicar. Millorem la convivència, des del respecte a les llengües i a nosaltres mateixos.

SOBRE_LES_MANIFESTACIONS_DEL_18_DE_GENER_CONTRA_EL_VALENCIA(1)

Presentem el número 8 d’Espai Carraixet

Dimecres 18 de desembre presentarem en L’Antull de Montcada el número 8 de la revista Espai Carraixet, una publicació cultural gratuïta de tota l’Horta Nord, amb una atractiva presentació en paper de 18×24,5 cm i 36 pàgines. Un projecte periodístic proper, bonic, molt cuidat i amb l’ambició quotidiana de connectar i alimentar-se del dinamisme cultural de tota la comarca. Una idea amb el segell personal de Núria Garcia, que s’obri a la diversitat d’iniciatives que ens envolten des de la dignitat professional i l’estima al territori i al patrimoni compartit. Un projecte que incita la curiositat amb cada lliurament, que conrea la comunitat creativa del nostre entorn, i en el que tinc la sort de col·laborar.

Un projecte personal i cooperatiu

Explica la directora Núria Garcia que la revista Espai Carraixet naix com “un projecte professional que va més enllà dels límits periodístics, que m’ha servit per a interconnectar amb moltíssima gent, molts llocs i molts àmbits de la comarca de l’Horta Nord. És el projecte més personal que he impulsat, i a partir de l’any vinent li donarem un nou impuls d’innovació i dedicació per a continuar aportant valor a la cultura d’ací des d’un periodisme de qualitat”. Compta amb col·laboracions plurals en cada número, i un equip de redacció més habitual format per Manuel Regidor, Mireia Corachan i Jorge Pérez.

Cada número compta amb la portada dissenyada per un il·lustrador: fins ara han sigut respectivament Sònia Montalt, Elena Tormo, Miguel Hache, Reyes Pe, Moisés González Piris, Mar Adsuara, Lídia Peris, i la del número 8 a cura de Toni Cabo. La revista es va estrenar la primavera de 2018, i per tant en el proper lliurament, durant la primavera de 2020, farà dos anys de travessia i complicitats amb municipis, creadors i públic.

Un projecte ambiciós amb els peus en terra

La directora d’Espai Carraixet Núria Garcia, Eduard Ramírez i David de L’Antull, davant del local que farà d’amfitrió de la presentació del número 8 (en la foto amb el número 5)

Cada un dels números anteriors d’Espai Carraixet ha tingut una presentació pública en alguna població de la comarca de l’Horta Nord, sovint amb alguna actuació complementària. Per ordre han estat Alfara, Meliana, Rocafort, Bonrepòs i Mirambell, Vinalesa, La Pobla de Farnals i Godella. Demà a partir de les 19.30h serà el torn de Montcada, en la cerveseria L’Antull (Av. Mediterrània, 5; 46113).

L’acte serà conduït per la periodista Mireia Corachan, comptarà amb la presència de la regidora de Turisme i Patrimoni de l’Ajuntament de Montcada, Josefa Calderer, la directora d’Espai Carraixet Núria Garcia, i el poeta, editor i traductor Pau Sif, que en el número 8 de la revista presenta un reportatge sobre la poesia en els carrers de la nostra comarca.

També trobareu articles dedicats a la cavalcada dels Reis d’Orient d’Alfara, la més antiga de l’Horta Nord amb vora seixanta anys de tradició; la “cordà” de Massalfassar per Sant Antoni del porquet, amb declaracions de Josep Vicent Frechina; el nou impuls del Museu de l’Horta d’Almàssera; el Pi de l’Anell de Vinalesa; la biblioteca de Bonrepòs; i un record personal del que va ser cronista de Montcada Vicent Vicent Cortina, a cura del professor universitari Miquel Nicolàs; entre molts més fins a onze reportatges… Les signatures convidades són Marc Ferri de Per l’Horta i la música professional Marta Margaix. L’acte estarà amenitzat pel grup de jazz Enric Giralt Trio.

La cultura com a pràctica quotidiana d’intercanvi

Espere que demà ens podrem trobar en L’Antull per tal de descobrir la nova portada d’Espai Carraixet, i eixa olor i textura específiques que tenen les publicacions en paper. L’acte estarà amenitzat pel grup de jazz Enric Giralt Trio. També trobareu obsequis commemoratius i especials per a les persones assistents. Artesanal, gratuïta, cooperativa, i plena d’estímuls per a la nostra curiositat, Espai Carraixet és una revista que ajuda a fer créixer la comunitat humana de l’Horta Nord, les complicitats i l’intercanvi cultural, que entenem com una pràctica quotidiana a peu pla. Per si encara voleu saber-ne més ací teniu l’entrevista que el programa de ràdio d’À Punt Pròxima parada, va fer a partir del número anterior a Núria Garcia i Eduard Ramírez:

Ajudar a sembrar il·lusions

Des de fa ja sis anys en Rocafort passa una cosa fantàstica, que de tan a prop a voltes podria passar-nos desapercebuda. Un equip de persones voluntàries treballa sense descans per aconseguir repartir joguets, il·lusions i somriures, a tants xiquets com poden. Del mateix poble i de més enllà. Famílies que per mil circumstàncies pateixen restriccions per a respondre materialment a les expectatives i la fantasia que desborda als xiquets i xiquetes en esta època de l’any. Realitzen una faena extraordinària, amb un compromís i una perseverança realment admirables.

L’equip està impulsat i capitanejat per Susana, que com no vol cap protagonisme i vol fugir de la notorietat, m’he esperat a esmentar-la al segon paràgraf. No està a soles, però n’és el motor. El meu agraïment personal a ella i a tota la resta de les persones implicades, a la seua cura, al seu respecte, a la seua estima per les coses ben fetes, al seu detallisme, a les seues múltiples atencions i amabilitat a cada persona que s’hi acosta a col·laborar. I a cada persona que rebrà algun detall, algun regal que estrenarà nova vida. I el que més em meravella: tota la il·lusió que tenaçment sembren i distribueixen. Perquè la meua experiència és que sempre han atés de categoria cada persona (especialment xiquets i xiquetes) que porta materials de joc i d’esplai que ja no tenen ús en sa casa però que poden continuar servint per al joc i la felicitat dels menuts. Hui sense anar més lluny Susana se sorprenia de com creixen els meus, que ja coneix fa anys i que en l’evolució natural creixen i s’estiren. Les estic molt agraït també perquè per als meus és normal a hores d’ara revisar armaris, renunciar a l’absurda acumulació, comprovar que el que puga circular per a altres xiquets i xiquetes estiga en bones condicions. Perquè tot eixe respecte i generositat que els ensenya l’equip de la campanya “Un juguete, una sonrisa” és un guany educatiu que perdurarà. I que elles premien amb amabilitats, carinyo i un exemple molt potent. Hui també hem vist com Regina comprovava amb tota la paciència si la caixa d’un puzzle tenia totes les peces que corresponien amb la imatge de la caixa. Estava concentrada, i somreia.

Escric el comentari de hui des de l’admiració i l’agraïment d’una iniciativa exemplar. Unes persones que mouen un ample grup de persones a col·laborar, compartir, ajudar discretament, enfortir el veïnat, aprendre a mirar-nos a la cara i somriure’ns. El patrimoni comú de la convivència en comunitat. Un grup de persones voluntàries que dediquen moltes hores i molt d’ànim, tot el cor, a facilitar-nos aprenentatges que de tant a l’abast ens poden passar desapercebuts: cuidar-nos, compartir, respectar, incloure… I que l’alegria i la il·lusió dels xiquets i de les xiquetes és la riquesa més fàcil de compartir perquè no s’acaba mai. Com a recordatori que sé que no vos cal, tota l’ajuda i col·laboració que pugueu aportar els vindrà molt bé. I els joguets, llibres, jocs de taula, etc., han d’estar en perfectes condicions d’ús, perquè l’únic que cada Nadal han d’estrenar les criatures és l’alegria i la il·lusió compartida.

De veres, moltíssimes gràcies.

Santa Bàrbara, devoció pel foc

Taulells i versos de Mossén Sorribes dedicats a Santa Bàrbara en la caseta de les Ànimes (Rocafort)

Hui 4 de desembre és el dia que se celebra la memòria de Santa Bàrbara (de Nicomèdia) que va patir tortura i martiri per mantindre la seua fe cristiana, diu la tradició que va ser el 4 de desembre de l’any 306. No consta en cap escrit martirològic dels més antics ni se n’han trobat proves històriques de la seua existència real, però ser una llegenda no té perquè ser negatiu. “La Santa” és molt popular arreu de la Cristiandat, al nostre País Valencià s’estén el seu record i devoció per multitud de pobles, i és invocada quan trona, siga a causa de fenòmens naturals i llamps o quan els humans tractem amb explosius: la mineria, l’artilleria, i evidentment, la nostra afició als coets. L’últim punt de resistència del Regne de València davant de les forces del borbó incendiari i maleït, fou el castell de Santa Bàrbara d’Alacant, retut definitivament el 19 d’abril de 1709, vora dos anys després de la desfeta d’Almansa. Només que fora per això ja pagaria la pena alimentar-ne la devoció.

Ací l’origen de la seua devoció venia des de Montcada, on té ermita dedicada, i Santa Bàrbara és patrona del poble de Rocafort, on comparteix eixe honor amb Sant Sebastià. La palma en l’escut del poble és el símbol dels màrtirs, característica  compartida per la parella de patrons. Però com passa amb la plaça dedicada a la Santa, una plaça sense números de cases, ja que és un parc d’esplai infantil i es coneix com a Parc de la Llum o més encara com a parc Pocoyó, sovint pareix que quede semioculta, amb massa poca atenció en comparació a l’altre… Potser només és una anècdota, però crida l’atenció. En tot cas, com deien Tip i Coll, “la setmana vinent parlarem del govern” i un altre dia de com organitza les festes… En Rocafort la colla dels coeters s’aplega en la Confraria de Santa Bàrbara, i realment esta era la veta que volia aprofitar… Com explicava l’historiador Ximo López en el nostre llibret de festes 2018 (“Confraries, festes populars i consciència col·lectiva”, pàgines 14-15): «Els valencians estem acostumats a què processons, misses i trasllats de sants convisquen, amb major o menor comoditat, amb espectacles musicals de tot tipus, “mascletaes”, “cordaes”, festes de disfresses, bous al carrer i passacarrers. Fins i tot vivim amb normalitat que persones que no xafen una església durant tot l’any manifesten una sincera devoció al patró del poble el dia de la festa major».

La cultura del foc destaca entre els costums que defineixen el poble valencià, les nostres tradicions, festes, la nostra manera de viure i compartir els carrers. I a mi m’encisa. Nascut com sóc al barri de Morvedre del cap i casal, m’he fet de Rocafort primer per l’escola dels fills i les amistats derivades, i en segon lloc, per ser acollit entre la colla de coeters de Santa Bàrbara. N’estic molt agraït. És cert que hi ha persones que ens consideren als aficionats al foc uns tarats inconscients, i millor prendre’ns-ho amb humor, com en l’article de Vicent Marco “El pirotècnic, pimpampums”: “Sempre duen trons damunt (o al cotxe), perquè mai saben quan necessitaran celebrar un gol o enderrocar un edifici”. La nostra cultura del foc la vivim des de la consciència sentida del perill, sense rebuig ni prejudicis, amb passió i amb respecte al que fem. Ací podeu recordar un vocabulari bàsic, i ací l’enllaç de la Federació Valenciana d’Associacions d’Amics dels Coets (FVAAC), entitat imprescindible en l’organització de formació i en el manteniment i la promoció d’esta faceta fonamental de la nostra cultura popular. Altres enllaços interessants en este article de Festes.org i en el programa “Cosins germans” dedicat a les falles.

Tornem a la Confraria de Santa Bàrbara de Rocafort, que com explicava el Butlletí Informatiu Municipal de setembre de 2018 (pàg. 17): “els seus membres han fet possible la realització de la cordà o les dutes de Santa Bàrbara i Sant Agustí. També prepararen el correfocs del 9 d’octubre celebrat l’any passat i formaren part dels actes en honor a Antonio Machado duts a terme al nostre municipi durant el mes de novembre”. La Duta és una joia popular, participativa, bonica i emocionant de viure; la Cordà també és un moment molt especial, clar, i els últims temps la Confraria ha eixamplat la seua activitat a l’organització de Correfocs, que acosten la vistositat del foc a tota la població. L’últim en Rocafort el férem al gener d’enguany. També col·laborem amb la resta d’associacions del poble, com deia Juan Gómez Miralles: “També volem apostar pels cursos de pirotècnia i ajudar a altres col·lectius perquè puguen organitzar les seues activitats”. Permeteu-me una citació més, de l’article de Ximo López esmentat adés, que pense que enganxa molt bé amb l’activitat de la Confraria de Santa Bàrbara de Rocafort: «Les tradicions són, per la seua pròpia naturalesa, fenòmens contingents, històrics, en constant canvi. Cada societat en crea de noves, les adapta, les abandona, les recupera, les barreja amb altres… i tot això ho fa sabent que, per damunt de tot, les tradicions tenen una funció social i cultural fonamental: serveixen per mantindre, per reforçar i per projectar la consciència de pertànyer a una determinada comunitat de persones. Els valencians i les valencianes sabem molt bé com d’importants han estat les festes per a la conservació de la nostra identitat com a poble, fins i tot en èpoques en què la seua supervivència ha estat greument amenaçada. I això es veu, de forma molt clara, cada estiu, quan pobles com Rocafort s’omplin de música, de pólvora, d’història i, sobretot, de bon menjar, de bon beure i de bon xarrar». Des de l’alegria i l’agraïment, sols em queda dir “Visca Santa Bàrbara! Visca la Confraria i foc a la barraca!”. Salut.

viure_rocafort_setembre_2018- santa

 

Les aventures de la Colla U, d’en Jaume Monzó

Aprofite que hui celebrem el dia del llibre valencià en commemoració de la primera edició del Tirant lo Blanc, ja que el 20 de novembre de 1490 a la ciutat de València va eixir de la impremta la novel·la senyera del nostre segle d’or, per a parlar d’un llibre que tot just m’he acabat i m’ha omplit d’aventures, coneixences i somriures: La colla U (premi de narrativa infantil Enric Lluch Ciutat d’Algemesí, Ed. Andana, 2019), escrit per Jaume Monzó i amb les il·lustracions de Miguel Á. Giner Bou. El llibre presenta les aventures d’una colla de preadolescents (12 anys) que descobreixen que disposen d’unes peculiars “ultracapacitats” que han de posar al servei del treball en equip i la defensa del nostre patrimoni.

L’esquelet del llibre no ens sorprendrà, un grup de xiquets que acaren els problemes del món des de la innocència, la bondat, i el coratge que mútuament alimenten. Com han fet notar persones sàvies, les dubtoses originalitats en la creació artística no les hauríem de buscar ni en temes ni en plantejaments, que més aviat ens reconforten en la seua reiteració, sinó en la particular presentació que l’autor concret és capaç d’oferir-nos. La Colla U està formada per Raspa, Piula Li, Seta, Rínxols, Tabalet, i la gosseta Espurna. La seua relació interna fuig de la jerarquia i aprofita la força que naix de la confiança i la coordinació d’iniciatives diverses. Per dir-ho curt, tots i totes hi són protagonistes i el valor de cada aportació és especial, positiu, necessari. Este detall alegra el desenvolupament de les aventures i resulta refrescant. Com explica el doctor Tàrrega al primer ultracapaç que coneixem, Raspa (pàgs. 20-21): “Efectivament, un traïdor. Va localitzar uns altres xiquets afectats per la radiació. Buscaren fills i nets d’usurers, de lladres i delinqüents. Nissagues entrenades per a furtar i fer el mal. Són una plaga per al nostre poble. (…) he descobert que el traïdor ha entrenat un grup de xiquets per a fer i desfer segons li convinga. Volen poder i riquesa, volen destruir, volen destruir-nos. Que ens oblidem de qui som, que oblidem les nostres arrels, els nostres costums, la nostra identitat. Sense això no som res i ens poden dominar. // -Però què puc fer jo a soles? // -No estaràs sol. Hauràs de formar un equip i junts heu de tindre cura del nostre patrimoni. El que és de la gent ha de continuar sent-ho”.

A mi esta senzillesa que transmet, esta implicació amb el nostre entorn i el nostre veïnat, m’emocionen. Però estic cert que una història de bons i roïns, que evita els discursos prescriptius, les respostes i les “solucions”, que és acollidora, resulta divertida i funciona, des d’un fum de referents nostrats, compartibles. El paper dels personatges que integren la Galeria d’honor del Trinquet de Pelayo, les converses imaginades entre Nel de Murla, Quart, Juliet, Rovellet i el Genovés, que ajuden els xiquets protagonistes a esbrinar els enigmes, són un goig brillant. La percepció del patrimoni com una vivència compartida (des de l’arqueologia a les festes populars) també és un encert a destacar.

“La colla U” aplega altres valors, com la suma de talents i la cooperació artística. L’il·lustrador Miguel Ángel Giner és el guionista del còmic El dia 3 (Astiberri, 2018) que amb les il·lustracions de Cristina Durán, recentment ha rebut el premi nacional de Còmic que atorga el ministeri de Cultura i Esports. D’altra banda és un llibre que ha desbordat les pàgines impreses i compta amb una cançó pròpia, amb el mateix nom que el llibre, creada pel poeta Edu Marco i Canta Canalla. Només puc recomanar-vos que gaudiu, que gaudiu de la narració, dels dibuixos, de la cançó, de la vostra pròpia imaginació que ha d’impulsar-ho tot.

Finalment, abans que l’amistat puga interpretar-se com una acusació, em cal confessar que conec a Jaume fa molts anys. Des de diverses iniciatives universitàries, de la Confraria del Bon Beure… I etcètera i més, i que encara m’alegre de compartir vida i converses amb ell. No compartim equip de futbol, però així i tot és dels meus. Jaume és una persona inquieta, amb gran vocació per ensenyar l’idioma, que aplica amb enginy i perspectives innovadores. Això ja ho va mostrar quan el 2014 publicà En línia (Sembra). La seua primera novel·la és una història juvenil d’institut relatada amb fluïdesa a partir de converses habituals en les xarxes socials (whatsapp, facebook, blogs…). Un llibre que el públic ha portat a la sisena edició ara com ara i que va rebre el premi al llibre juvenil millor editat de la Conselleria de Cultura. Ací teniu un vídeo en què l’autor comenta En línia en la Fira del Llibre de València.

Si vos he pogut incitar la curiositat, pense que no vos sentireu defraudats en llegir La colla U, ben al contrari. I a més, el llibre ens facilita l’ocasió de compartir lectura amb fills i filles, que ja sabeu que és un plaer multiplicat. Salut i bones lectures…

Volem les Moles vives i el futur obert

El proper dissabte 16 de novembre ens veurem en el paratge de Les Moles de Paterna, a les 10.30h en el centre cívic prop de l’abaixador de Lloma llarga, convocats per diverses entitats cíviques, amb el pla de passejar i sentir el luxe de disposar d’un espai natural tan a prop d’on vivim. I també per a plantar llavors de carrasca, roure i coscoll. En seran 14.000, de llavors, i calen moltes mans. També hi gaudirem de la guia explicativa del biòleg Aurelio Peña, i dels comentaris històrics de Paco Martínez. Estímuls positius de sobra per a fer la visita… “Les Moles, es un paraje natural de Paterna con bosques, zona de maquias, barrancos poco antropizados, vegetación de ribera y campos de secano. En su interior alberga la fauna típica mediterránea: ardillas, tejos, ginetas, zorros, liebres, erizos, verdejos, petirrojos, etc. También elementos arquitectónicos que nos hablan de la historia de nuestro pueblo: Trincheras de la guerra civil, refugios de pastor, paredes de piedra en seco, ruedas de molino, etc.”

La Mola de Paterna és un espai excepcional devaluat per la vista enviciada al costum del nostre paisatge, per la perspectiva que el nostre entorn només és un solar d’on fer diners amb rajola i formigó. Ara com ara pateix l’amenaça d’un projecte de megacentre comercial d’intensos lluentons, foc d’encenalls, aigua en cistella… L’Ajuntament de Paterna aprovà la declaració de La Mola com a Paratge Natural Municipal l’agost de 2017, que conforme era presentada llavors: “La Mola junto a l´Horta y el Parque Natural de la Albufera constituyen un pulmón natural para 45 municipios con 1,9 millones de habitantes del área metropolitana, el último gran espacio natural libre de construcción, con una superficie superior a 200 hectáreas que, igual que otros parques naturales, se ha preservado gracias a su antiguo uso militar”. El 26 de novembre de 2018 la Generalitat publicava l’ampliació del Parc Natural del Túria, en què hi integrava el paratge de Les Moles. La tramitació d’esta integració és molt important, i obriria també la possibilitat d’articular un corredor verd que passara pels termes de Godella, Rocafort i Massarrojos fins a connectar amb el Carraixet. I ara permeteu-me un pensament per a la nostra Bonaigua, que a l’estiu del 2018 l’ajuntament de Rocafort va declarar també Paratge Natural.

Fa uns anys que el projecte de Puerto Mediterráneo, posteriorment presentat com a Intu Mediterráneo, promet enormes beneficis intangibles a canvi de la destrucció segura del nostre entorn natural, d’un espai que a hores d’ara és accessible a passejants, curiosos i esportistes… Un espai verd històric que ens ajuda a respirar. Ara el TSJCV ha donat parcialment la raó als promotors del projecte i el futur de La Mola torna a penjar d’un fil. Un projecte insostenible, irreversible, que insisteix en models socialment i ambientalment nocius, que vindria a saturar les comunicacions entre el cap i casal i les poblacions de l’Horta i el Camp de Túria que connecten amb la pista d’Ademús. L’Ajuntament de Manises ja ha recorregut la decisió del TSJCV, la Generalitat ha presentat al·legacions, que serien el pas previ a recórrer la decisió del tribunal, mentre entre altres entitats veïnals i de defensa del territori, Confecomerç rebutja Intu Mediterráneo “per la sobresaturació comercial i pel seu impacte mediambiental”.

enllaç al vídeo “Et presentem un gran Centre d’Oci: Les Moles de Paterna”

Com diu la Coordinadora per la protecció de Les Moles en el seu vídeo, un dels valors actuals que trobem a tocar de dits és que el paratge natural és un lloc “on compartir sensacions i estima. Les Moles, 4 milions de m2 de vida”. Ara la Coordinadora té en marxa dos projectes importants per a la conscienciació i el manteniment de la defensa dels valors de l’espai verd: la difusió de vídeos de persones que reclamen la supervivència i l’ús públic de Les Moles, que podeu veure en les seues novetats del facebook, i una campanya de promoció del suport econòmic popular a través de la plataforma verkami: “Pensamos que hay que recurrir la sentencia del TSJCV y defender el territorio de todos los valencianos y valencianas. Pero para forzar a las administraciones a que recurran esa sentencia y protejan definitivamente Les Moles de Paterna, es preciso invertir en campañas de sensibilización ciudadana y de presión política”. Recomane la visita a les recompenses i per suposat la col·laboració en la campanya, que contribuirà a un futur obert per a Les Moles, compartit per tota la ciutadania i veïnat. Jo me n’he demanat una camiseta 😉

Finalment queda reclamar un paper més decidit a l’Ajuntament de Paterna en la defensa del seu espai natural local, i que abandonen les complicitats cap a un projecte destructiu contra Les Moles i els beneficis que ofereix en el seu estat actual. De fet Paterna s’ha mantingut ferma en l’oposició a un altre projecte excessiu, com l’ampliació del “by-pass”. Eixe és el camí, la protecció de l’entorn que tots aprofitem i que ens acull.

Al llarg dels darrers anys l’oposició ha aparegut també en els pobles veïns de la comarca de l’Horta i del Camp de Túria, com explica esta notícia. El ple municipal de Rocafort de novembre de 2018 mostrava el “rebuig als projectes insostenibles, i en concret a INTU MEDITERRÁNEO, pels seus efectes negatius en els ecosistemes socials i mediambientals, i a l’organització urbana de tota la zona”. Aquella moció la podeu llegir ací baix en el pdf adjunt. Salut, esplai, natura, i fins dissabte!

1. Acta Pleno 29.11.2018 Cast-Valen(1)

 

 

L’Ajuntament tapa el refugi de Rocafort

Rocafort té un refugi antiaeri del temps de la guerra d’Espanya, però no el veiem ni el podem visitar. Si és un recurs patrimonial del poble, quin és el motiu de no poder mostrar-lo, conéixer-lo i emprar-lo per tal de posar-nos en el lloc d’aquell patiment, al qual podríem acostar-nos amb empatia compartida? Per què el govern actual no posa en marxa el projecte que té per a restaurar-lo i obrir-lo? Per què no destinar una part dels diners del superàvit a eixa obra?

Val a dir que tenim la sort que durant aquell conflicte civil, en Rocafort no es van produir assassinats de persones del poble. Resulta més aviat excepcional el cas, i el mèrit caldria repartir-lo entre el veïnat, en la seua manera d’actuar més humana i menys venjativa que en altres localitats veïnes. Però també en la gestió de vigilància que l’alcalde de llavors, Ramon Fontestad, imposà com a prioritat i que va evitar banderies ocasionals. Com recordava en un article Carlos Aimeur: “El comité del Frente Popular de Rocafort estaba comandado por Ramón Fontestad, un vecino cuya principal obsesión era que ningún paisano fuera represaliado por sus ideas. De ahí que durante el periodo de guerra “ningún hijo del pueblo ni ningún veraneante fueron víctimas de la contienda””.

El temporal de pluges i vent de les acaballes del 2016 provocà la solsida d’un dels murs de la Llotgeta, afortunadament sense danys personals, i també descobrí l’accés al refugi de baix de la roca calcària (els altres dos accessos, a l’escala junt a la porta de l’església i a l’escola -ara llar dels jubilats-, foren obstruïts amb runa i ara com ara no tenen eixida). Com recorda el cronista Juan Pérez Navarro en el butlletí d’informació municipal de març de 2017 (p. 12), en  Rocafort se’n construïren tres o quatre: “el que va per davall de la Llotgeta, un altre en la devesa enfront del Bar Rosaleda, (amb capacitat per a 900 persones, arribava fins al Quarter) i un altre en la plaça d’Espanya, junt a l’escala. Entre Caperucita i el xalet de Jaume I cantó a Pintor Benlliure, és possible que hi haguera un altre”.

Una volta el refugi de la Llotgeta tornà a l’agenda ciutadana, s’hi realitzaren visites tècniques i de seguretat per a comprovar-ne l’estat. Posteriorment l’ajuntament encomanà un projecte de restauració que fera possible l’obertura a les visites del públic (BIM núm, 3, juliol de 2017, p. 5). Eixe projecte està lliurat per registre en l’ajuntament i només queda licitar l’obra d’adequació, per valor aproximat de 70.000 euros. La presentació dels redactors del projecte és pública en el Viure Rocafort núm, 11, especial de patrimoni del febrer de 2019 (pp. 30-31).

En l’article “Refugis vius de la memòria” parlàvem del valor patrimonial de les infraestructures de defensa de la població, concretament de Rocafort i Massarrojos com a casos destacats en l’Horta Nord. I de manera més general l’article “El patrimoni de la Guerra Civil ix de la trinxera” aborda les possibilitats turístiques d’estos recursos. A més conforme a l’article 4 de la llei 9/2017 el Refugi és Bé de Rellevància Local automàticament, com també queda reconegut en la versió inicial del Catàleg de Proteccions Patrimonials de Rocafort, aprovat en el ple municipal del 31 de gener de 2019; i exposat per a al·legacions públiques fins a l’agost passat. Al refugi de la Llotgeta li correspon la fitxa C011. Sobre el mateix tema la revista Debats (volum 131/2, del 2017, pp. 123-140) publicava l’article d’Andrea Moreno i Tatiana Sapena “Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València” (complet en pdf avall del present text), on diuen (p. 132): “En aquest nou context, els refugis antiaeris de la Guerra Civil ressorgeixen com a patrimoni associat a les polítiques de memòria i ocupen un lloc preferent entre allò que Pierre Nora (1984-1993) denomina els «llocs de la memòria» (lieux de mémoire). Són llocs en què la memòria s’ha encarnat selectivament i que, per la voluntat de la humanitat o el treball del temps, han romàs com els símbols més lluminosos d’aquesta. Es tracta d’espais on la memòria col·lectiva perviu emocionalment i que, malgrat haver sigut oblidats durant temps, conserven el passat i tenen la capacitat de transportar memòries col·lectives a generacions actuals”. 

En les circumstàncies actuals, resulta decebedor i trist, poc justificable, haver d’assumir esta oportunitat perduda per a un benefici futur compartit per tots…, ja que costa entendre que el govern municipal actual mire de tapar el patrimoni comú del poble de Rocafort. Perquè tot són fets públics i coneguts des de l’inici del 2017, perquè disposaven de més de sis-cents mils euros de superàvit de l’any 2018. Perquè obstinar-se a amagar un valor per al poble no té trellat ni forrellat, perquè no té sentit sostraure un recurs històric que hauria d’estar a disposició dels rocafortans, les rocafortanes, i de les persones que ens visiten. Perquè també tenen escrits del veïnat en el registre d’entrada de l’ajuntament que reclamen la protecció, la restauració i l’obertura del refugi com a patrimoni històric municipal, perquè fins i tot el grup socialista presentà una moció en el ple de l’1 d’octubre en què proposava invertir el superàvit en una dotzena d’inversions financerament sostenibles (acord 2.2, “rehabilitació i obertura al públic del Refugi de la Llotgeta”)… Perquè el Refugi, com a element catalogat del patrimoni del poble requereix “d’un règim de conservació específic i, si escau, l’adopció de mesures cautelars de protecció o de foment i posada en valor”.

Però el govern actual del poble, en el ple d’octubre va presentar per despatx extraordinari destinar-ne el superàvit a les tanques del camp de futbol (16 mil euros), el paviment del frontó (18 mil), equipaments de parcs públics (31 mil), soterrar línies elèctriques (40 mil), i per al parc Fontestad destinen 528 mil euros, malgrat que encara no té projecte d’execució ni tampoc està contractat… I potser el més preocupant és que no pensaven fer cas dels resultats del Participarc “perquè no els agradava el resultat de la participació ciutadana”. Esperem un canvi d’actitud i tindre més sort a la pròxima (el pressupost nou?). Esperem.

129-338-2-PB(1)

El paisatge productiu de les alqueries: entre el vestigi i la bandera

 

El dissabte 26 d’octubre, Bombas Gens ofereix una visita guiada a les alqueries de Marxalenes, concretament a la de Barrinto dins del parc de Marxalenes i ara com ara en usos municipals, i al celler de l’alqueria Comeig, que trobaren i han restaurat dins del mateix centre d’art. No patiu que ja no en queden, de places disponibles. És ben normal perquè treballen fantàsticament i acosten el patrimoni des d’una perspectiva vital i social, a banda d’arqueològica, que resulta especialment dinamitzadora i instructiva, com amb esta jornada: «Les alqueries, com llegats de la nostra horta, no són només història, arquitectura o elements d’un paisatge, sinó que també constitueixen llocs de vida, de socialització, de tradició i de canvis». Un encert que ens ajuden a descobrir continuïtats històriques des de l’experiència de vida del veïnat.

A més personalment els estic molt agraït per haver obert al públic una part de patrimoni que em permet situar milanta anècdotes, històries i llegendes familiars. L’agraïment ha de començar per l’amic Ximo López, historiador i gran persona que ens posà en contacte en un primer moment. Justament l’exposició que organitzaren per a celebrar els dos anys del projecte de Bombas Gens duia el títol d’Herències. Les alqueries de l’horta de València, comissariada per Paloma Berrocal. Alhora també publicaren el catàleg virtual Bombas Gens 1930-2019. Historia, rehabilitación y nuevos usos (ací en castellà que no he sabut trobar-ne la versió en valencià, disculpeu). Recomane, en relació amb el present comentari i per motius personals, els articles de Paloma Berrocal i Víctor Algarra: “Marxalenes en el paisaje histórico de la huerta de València” (p. 11), “Detrás del jardín. La alquería de Comeig y su bodega, entre finales del gótico y los inicios del renacimiento (p. 19), i “Las alquerías del parque de Marxalenes. El rico patrimonio histórico de la huerta de València” (p. 34).

Fem un moment memòria del que és una alqueria. Una construcció dispersa entre els bancals de regadiu valencià, que servia d’habitatge familiar i també d’espai de gestió de les tasques de manufactura i dels treballs de l’horta. Dècades ençà que estes construccions pateixen abandó i perill (en el cas de la de Comeig, que antigament també donava nom a un “roll” de reg, la desaparició en el 56 del propietari i llaurador, el Tio Tonico, afegida a la “riuà” del 57, desfermà el procés de ruïna). Com a explicació general trobem els canvis socials i econòmics que les han deixades desfasades, però segons el professor Josep Montesinos també “la desaparición viene forzada al integrarse en las ciudades y poblaciones que se extiende sobre el suelo rural que las circunda. No obstante todas ellas han formado parte históricamente de nuestro paisaje, y le han dado un sentido propio y característico. La vivienda tradicional es, pues un elemento a conservar junto a su propio entorno agrícola que ha dado sentido durante siglos a la historia, economía, costumbres y horizonte del territorio valenciano”.

Podem descobrir un debat entre un discurs de menyspreu a l’horta que envolta(va) la ciutat, una reacció antirural relacionada amb una ideologia de modernització social urbana, i la defensa del patrimoni que representen les alqueries. En el primer bàndol una mostra extreta de la novel·la de Francesc Carreres “El cavaller del dubte” (1933): «L’Horta! El gran tòpic de València, pensà el jove. Era l’únic de que es parlava, en esmentar la ciutat cap i casal del País Valencià. Sempre en els seus viatges, en saber que era d’aquella terra, li parlaven de l’horta meravellosa, d’aquell gran orgull dels seus conciutadans que, quan els naturals d’altres ciutats, esmentaven les belleses pròpies, les institucions culturals, la personalitat distintiva i atraient, plena de suggerències, responien: sí, tot això està molt bé, però… i l’horta de València? (…) La ciutat, complaguda i satisfeta, es deixava influenciar. El predomini del barroerisme era de cada dia major. València es ruralitzava (…) El tòpic de l’horta! Havia fet més mal!».

L’horta un dia de pluja

De l’altre costat un personatge insòlit com el suís naturalitzat Alfred Baeschlin, al qual recentment Òscar Pérez dedica un article en Espai Carraixet: “Baeschlin va sentir molt d’interés per l’arquitectura rural i va recórrer els pobles valencians amb tal intensitat que fa entrar vergonya a aquells qui presumeixen de ser valencians però no coneixen el seu país. La sèrie de 21 dibuixos publicats en el setmanari El Camí de València en són una bona mostra, però encara més les monografies que va dedicar a les alqueries valencianes i al riurau de la Marina (…) Potser l’escrit relacionat amb l’Horta que resulte més interessant és el que parla de l’alqueria del Pi de Borbotó, en el qual fa unes reflexions –quasi profètiques– de l’esdevenidor d’aquell patrimoni material. En l’article «Arquitectura rural del País Valencià» (El Camí 92, del 9-12-1933) explica que «l’horta extensa que rodeja la capital valenciana ens brinda tres tipus bàsics de casa rural», és a dir, l’alqueria, la barraca i la casa tarongera. Després de fer una descripció detallada de l’alqueria del Pi i de destacar els valors artístics i patrimonials, acaba amb aquesta frase: «Molt caduca ja, esta alqueria sembla tindre comptats els seus dies de vida. Desapareixerà com atres tantes, cedint a l’avanç constant de la capital, i al seu lloc s’aixecarà algun dia una insípida casa de lloguer o la desesperant monotonia d’algun edifici fabril». Afortunadament, l’alqueria del Pi de Borbotó continua dempeus i la vam poder visitar fa uns anys quan la família Roig Segarra l’estava recuperant. Eren uns altres ulls, una altra sensibilitat…”.

J. V. Boira. “Valencia. La ciudad”. Ed. Tirant lo Blanch, València, 2011 (p. 320)

La pressió especulativa s’ha intensificat des de meitat del segle passat, en una voràgine sense contrapés. Potser les limitacions actuals imposades per l’escalfament global, aprofiten per a repensar un model de suïcidi despersonalitzador. Ho diu ben condensat Josep Vicent Boira en el seu llibre Valencia. La ciudad (Ed. Tirant lo Blanch, València, 2011; pp. 336-337): «El modelo de ciudad que se previó en 1946 no fue modificado sustancialmente en la planificación de veinte años después. Se mantuvo el crecimiento radioconcéntrico con una alta reserva de suelo para dar respuesta a la fuerte demanda de viviendas. Para sostener este entramado urbano, se dibujaron potentes ejes viarios radiales y de circunvalación. Cinturón tras cinturón, se proyectaron grandes rondas exteriores que compartimentaban el espacio, que lo fragmentaban para una mayor accesibilidad viaria, con el contrapunto de arruinar el paisaje periférico agrícola. (…) El plan de 1966, al integrar el traslado del cauce del Turia y una nueva ordenación viaria, permitió que el puerto de Valencia se ampliara hacia el sur en un proceso de crecimiento que no ha cesado desde entonces. La desaparición en los años ochenta de una playa completa, la de Nazaret, se debió justamente a las decisiones tomadas dos décadas antes. (…) Los famosos «planes parciales» fueron combatidos con insistencia y tesón por los movimientos ciudadanos de base». Les victòries ciutadanes a favor del manteniment del paisatge de la Devesa del Saler i de l’actual nervi verd de la ciutat en el llit del Túria (“El riu és nostre i el volem verd”), són en molts aspectes la consciència original de la capacitat ciutadana valenciana a favor d’un entorn popular millor integrat, més democràtic i més compartit de manera saludable. No seran les últimes d’un poble cada volta més despert.

Tornem a les alqueries. Com hem vist en la darrera batalla a favor del territori d’horta i contra l’absurda ampliació de la V21, les alqueries (Forn de Barraca, Bayarri…) han passat a ser la referència de la lluita ciutadana per una planificació

poqueta nit a Forn de Barraca, una de les darreres

a favor de la convivència raonable: banderes de la lluita pel futur i el territori. Davant del destarifo destructor que ens arrossega en una espiral de devastació. En la revista L’Espill (núm, 23, tardor de 2006), el dossier central estava dedicat a «L’assalt al territori», amb articles de Vicenç Rosselló, Josep M. Alcañiz, Josep Sorribes, Violeta Tena, Manolo Peris, i Onofre Rullán. Molt recomanable encara, i més quan ens volen tornar a entabanar amb enormes projectes de formigó i asfalt, infraestructures i centres comercials, amb uns costos socials i territorials impagables. L’especulació d’alguns és ruïna per a tots, reducció de les possibilitats comunitàries futures. En la presentació hi escrivien: «La preocupació pels efectes del llarg boom de la construcció sobre el territori és cada vegada més gran. Creix la sensació que ens hem instal·lat en una espiral perversa. D’entrada, un model econòmic basat en la construcció planteja dubtes i interrogants absolutament justificats, en la mesura que vincula la seua sort a un sector molt particular, de baix nivell tecnològic i amb un cicle específic que té data de caducitat. La concentració d’esforç, iniciativa i capitals en la construcció implica deixar d’actuar en altres sectors, econòmicament més avançats i menys problemàtics. A més, l’ocupació extensiva del territori de què som testimonis, i que ha arribat a un punt que causa vertadera alarma social, presenta aspectes inacceptables. La destrucció d’entorns i paisatges, la congestió urbana i l’edificació a l’engròs sense tenir en compte les necessitats d’infraestructures i de serveis de tot tipus, passarà factura indefectiblement. D’això hi ha una consciència social creixent. La via lliure donada als interessos privats per fer i desfer en el camp de l’urbanisme, amb una vessant especulativa indubtable, té ja uns costos molt alts i és previsible que ho seran encara més en el futur».

Finalment ens trobem cara a cara amb la nostra indefugible decisió: el manteniment d’unes condicions de convivència raonables o bé l’acceleració del desastre i l’anorreament. Però les alqueries han de ser un element útil, en ús i no únicament referencial. Han de ser-nos memòria viva d’una manera de ser més harmoniosa amb el territori, millor per al conjunt de la nostra societat actual i del nostre futur compartit. En un article molt interessant Agustí Hernández conclou: “El futur de les alqueries passa necessàriament per donar-los algun tipus de vida. No es pot pretendre salvar allò que no té una funció que complir, siga monumental, o com a centre cívic o lloc d’esbargiment. És cert que les alqueries tenen més vida que qualsevol altra construcció de l’Horta, i que la seua fortalesa ha estat testimoniada al llarg dels anys, perquè no debades la majoria tenen estructures tardomedievals, o estan datades entre els segles XIV i XVIII. No obstant això, si no hi ha algun pla de restauració o canvi d’ús, més prompte o més tard cauran, com ja va apreciar el Consell Valencià de Cultura a finals de 1998 després de l’enderroc de les alqueries de Campanar. En aquest cas el Consell va desatendre la petició de catalogar el patrimoni rural valencià. Les alqueries tenen un futur incert. Entre la ruïna, l’abandó, l’oblit i la restauració. El que és clar és que les alqueries hui ja no cauen pel seu propi pes. Han aguantat molts segles i poden continuar fent-ho. Si hui són enderrocades, en la majoria de casos és perquè els ajuden”.

Recalculem esforços i beneficis comuns, el patrimoni històric ha de tornar-nos vida i avantatges, no sols estètics ni melangiosos, sinó d’un paisatge fructífer, d’un coixí davant les noves tensions de la climatologia. Espavilem-nos que ens convé.

 

A PEU PLA…

 

Rocafort. La vida corre més que tu i que jo.Xiquets a Rocafort

La vida corre més que tu i que jo.

Hola, bon dia! Sóc Eduard…

Al llarg del passat estiu i en l’ambient més relaxat que ens permetien les vacances, he xarrat molt amb persones amigues. Sempre és un luxe, és clar. Amb eixes persones de confiança comentàvem temes del poble i altres que, com la vida tota, desborden els límits municipals. En algunes ocasions em suggerien que organitzara millor les idees exposant-vos-les en un bloc.

Primer fa gossera, no buscava cap més obligació, i total ara ja no gestione res ni em toca… Però si escric ara ací és just perquè ha guanyat la curiositat, l’interés pels temes comuns que ens afecten en el dia a dia dels nostres carrers, i perquè la convivència i el veïnatge sempre valen més que la comoditat estèril.

Una volta fet el pas interior d’atrevir-me a opinar públicament, cal pensar sobre quins temes i amb quin enfocament podria tindre algun sentit fer-ho. Pense (sovint) en la relació que la nostra vida quotidiana té amb com aportem o ens inhibim de la construcció comuna de la convivència, Cadascú, per experiència o vocació, coneix i comparteix el que creu des de la manera com ho viu. Per les meues manies personals i per necessitat, la meua curiositat, els descobriments i les experiències professionals, han tocat temes de comunicació, planificació cultural, patrimoni, història i reflexió al voltant de la participació. Els darrers anys el territori, les implicacions de la relació amb el nostre entorn en la nostra vida actual i en el futur que els nostres fills i filles hauran de gestionar, han guanyat gran part de la meua atenció…

Potser per la meua formació en filosofia no em considere especialista en res, però valore l’argumentació des del rigor, com una manera imprescindible de descobrir diverses perspectives, d’ensenyar-m’hi, de participar-hi. Com diu la plantilla del blog “Hello, world!”, ací estic perquè he vingut, i tant de bo entre uns i altres, puguem obrir noves possibilitats de diàleg constructiu.