Viure el poble amable: el catàleg de patrimoni de Rocafort

Portada del Butlletí Informatiu Municipal de febrer de 2019, especial sobre el patrimoni de Rocafort

Una de les iniciatives més boniques i més profitoses per al futur de Rocafort és l’aprovació del Catàleg de Béns i Patrimoni. Este instrument d’ordenació d’àmbit municipal està regulat per la llei de Patrimoni Cultural Valencià, 4/1998. A partir d’aquella llei i de les actualitzacions i ampliacions posteriors, el catàleg de patrimoni de Rocafort pretén determinar “aquells elements territorials, espais o béns immobles que, en raó dels seus especials valors culturals, naturals, paisatgístics o altres, requereixen d’un règim de conservació específic i, si escau, l’adopció de mesures cautelars de protecció o de foment i posada en valor”. Justament Rocafort és un poble que gaudeix d’un enclavament amb paisatges particularment rics. A més d’unes construccions històriques, tant d’arquitectura popular com d’exemples de cases burgeses d’esplai. Tot un conjunt que reclama atenció, cura i foment del seu prestigi.

També impulsàvem el reconeixement del patrimoni de Rocafort des d’una perspectiva vital i de millora de la convivència. Com explicava en el BIM núm. 11, de febrer de 2019 (pàg. 4): “creure en un horitzó de futur compartit necessita l’aplicació quotidiana d’entusiasme, garbellat amb ordre i organització de la faena. Perquè sense espenta i sense il·lusions tampoc arribaríem massa lluny. Per això proposem una nova agenda urbana, guiada des del respecte i la convivència, la cultura i la sostenibilitat. Prioritats lligades amb tacte i trellat, aportacions a favor d’una societat moderna i autònoma. Amb la consciència que treballar per la nostra societat plural, porta a afavorir les interaccions personals amb què teixirem la nostra vida. És justament des d’aquesta perspectiva àmplia com considerem el patrimoni”. De fet, no és casual que aquella publicació tinguera el títol de “Viure el poble amable”.

Un procés participatiu a favor del poble

Presentació de l’exposició sobre el Catàleg de Patrimoni de Rocafort, març de 2017.

En resum, la idea que ens guia és que a major respecte pels valors comuns de l’espai que habitem, també practicarem el veïnatge més atents i amb millor tracte. Per això és important obrir el camí a la participació del major nombre de persones, a banda dels estudis tècnics necessaris. La determinació dels valors de patrimoni de Rocafort segueix un procés que encetàrem el novembre del 2016 i que encara continua la seua tramitació. No el podem deixar abandonat. I per això mateix resulta important qüestionar què està fent a hores d’ara el govern municipal, responsable de completar-ne el tràmit. Perquè el patrimoni és també un benefici social. Perquè la cura i la valoració del que ens identifica, ens connecta amb la pròpia història, i ens fa gaudir d’un millor veïnat compartit, aporta beneficis compartits.

Capçalera del blog de l’equip tècnic redactor, i accés a la versió preliminar del Catàleg de Proteccions de Rocafort

En el mes de març de 2017 obrírem una exposició al poble amb els criteris bàsics per a valorar el patrimoni de Rocafort. Com a complement, hi hagué visites i tallers ciutadans l’abril del mateix any. Tanmateix, la primera proposta conformada a partir de les aportacions de la població, dels estudis històrics i les revisions arquitectòniques directes, havia de passar per la revisió de la Conselleria. Més aviat de les Conselleries, perquè el projecte de Catàleg de Proteccions de Rocafort, a banda de la supervisió de Cultura i Patrimoni, ha rebut la revisió i indicacions de protecció de Medi Ambient sobre els elements de paisatge i naturals. Podem consultar-ne una explicació resumida en este enllaç.

Resultats d’un treball constant pel patrimoni comú

La versió inicial del Catàleg de Rocafort fou aprovada, sense l’oposició de cap membre de la corporació, en el ple municipal del 31 de gener de 2019 (acta més avall). La web de l’Ajuntament de Rocafort explica així l’acord. L’anunci d’aquell edicte està publicat en el Levante-EMV el 16 de febrer. També en el DOGV el 21 de febrer. El 12 de març en fou inaugurada l’exposició pública en la Casa de Cultura. I atenent al criteri de la Secretaria municipal calien totes tres iniciatives per tal de començar el procés de participació pública que era de 100 dies hàbils, més del doble dels 45 que obliga la llei. Igualment s’hi explica en la notícia del web municipal

Cartell de la inauguració (12-3-19) de l’exposició de la versió preliminar del Catàleg de Proteccions de Rocafort

Ara reproduïsc el comentari que apareix en la notícia (perquè m’ho crec igual ara com ara, que quan ho deia el “regidor d’Urbanisme Comeig”): “Des de novembre de 2016 treballem en la redacció del catàleg, que ajudarà a millorar la confiança, la convivència i el prestigi de Rocafort. A més a més, aquest període de participació pública permetrà que la ciutadania conega la proposta, consulte dubtes i aporte al·legacions. Entre tots reforçarem un Rocafort respectuós, bonic, amable i acollidor”.

Vint anys després de la llei de Patrimoni 4/1998 que obliga a redactar el catàleg de proteccions, per fi havíem trobat l’impuls, la professionalitat i la tenacitat de portar la faena a bons resultats. A banda del patrimoni cultural, s’hi valora el patrimoni natural i paisatgístic. Queda protegit en la proposta el Centre històric, la Colònia, Santa Bàrbara, l’horta i el terreny forestal. Mentre que dels 24 elements i edificis protegits en el PGOU del 90-91, ara en passem a 159.

Què cal fer ara i què fa el govern municipal?

Aprovar-ne el Catàleg és una exigència legal a partir de la llei 4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià. Les entitats locals tenen l’obligació “d’evitar el deteriorament, pèrdua o destrucció dels béns del patrimoni cultural” (article 4.2.a). A més a més, aprofiten per a establir iniciatives i proteccions que asseguren “l’adequada conservació i apreciació d’aquests béns” (article 50.2). Com ja hem vist, el període de participació pública per a presentar al·legacions acabava l’agost del 19.

El govern municipal compta amb els informes tècnics de valoració de les al·legacions ciutadanes des de gener del 2020. Però ara cal que facen la seua tasca: que la Junta de Govern Local aprove les respostes a les al·legacions, esmenar si escau la redacció de la versió preliminar del Catàleg de Patrimoni de Rocafort. I sobretot trametre’n la proposta revisada a la Conselleria de Cultura, per tal que Patrimoni l’avalue i els done el vistiplau. Posteriorment caldrà tornar-la de nou al ple municipal per a l’aprovació definitiva del Catàleg de Proteccions. No obstant no es veuen ni resultats ni explicacions…

Realment fa por que els pertoque aquella màxima de Sèneca, que adverteix que “per a qui no sap on va, cap vent no és favorable“. L’alcalde Guillermo José Gimeno, en una entrevista del febrer, confonia diversos aspectes i això resulta alarmant ja que és la primera autoritat. El Catàleg no està aprovat definitivament, encara que ja no el podran tirar arrere. Per això Casa Bou no és un conjunt protegit, ara com ara. Són BRL els taulells dels balcons, està proposat com a BRL tot l’edifici, i han aparegut elements nous a protegir. Però la inoperància i la confusió pareixen més presents encara… Quines actuacions han dut a terme?

Cal actuar amb decisió i trellat…

El govern municipal exclogué la restauració del Refugi de les inversions del superàvit, l’octubre del 19. En el pressupost de 2020, eliminaren la partida per a pagar els treballs tècnics del Catàleg de Proteccions (ple de novembre del 19). Al desembre, aprovaren una moció dels Socialistes de Rocafort, a favor de restaurar el Refugi amb la primera subvenció disponible. Ara que la Diputació ha anunciat que a Rocafort li corresponen més de 600 mil euros d’inversions, esperem que licitaran l’obra urgentment. Estem a març de 2020 i no gestionen les respostes a les al·legacions al Catàleg preliminar ni envien el document revisat a la Conselleria. No poden continuar com si el patrimoni de Rocafort no anara amb ells, com si la gestió dels assumptes comuns no els interessaren. Cal governar amb responsabilitat.

Han de donar a conéixer el calendari previst dels pròxims passos cap a l’aprovació definitiva del Catàleg de Béns de Rocafort. També han de restaurar i obrir al públic el Refugi antiaeri de la Llotgeta. I podrien reformar l’Ordenança Fiscal per tal d’incorporar millores que fomenten la rehabilitació i el manteniment del patrimoni, com ara: 1- Que els edificis protegits no incrementaran el seu valor respecte de l’impost municipal; i 2- Plantejar l’exempció de taxes (o la fórmula més adequada per a retornar eixa càrrega fins a la quantitat total de la taxa), per a les obres de restauració i de rehabilitació dels edificis protegits. Perquè cuidar i protegir el nostre patrimoni és millorar el prestigi i la convivència en Rocafort.

viure_rocafort_especial_patrimoni_web 20190222_1._acta_pleno_31.01.2019

 

L’Ajuntament tapa el refugi de Rocafort

Rocafort té un refugi antiaeri del temps de la guerra d’Espanya, però no el veiem ni el podem visitar. Si és un recurs patrimonial del poble, quin és el motiu de no poder mostrar-lo, conéixer-lo i emprar-lo per tal de posar-nos en el lloc d’aquell patiment, al qual podríem acostar-nos amb empatia compartida? Per què el govern actual no posa en marxa el projecte que té per a restaurar-lo i obrir-lo? Per què no destinar una part dels diners del superàvit a eixa obra?

Val a dir que tenim la sort que durant aquell conflicte civil, en Rocafort no es van produir assassinats de persones del poble. Resulta més aviat excepcional el cas, i el mèrit caldria repartir-lo entre el veïnat, en la seua manera d’actuar més humana i menys venjativa que en altres localitats veïnes. Però també en la gestió de vigilància que l’alcalde de llavors, Ramon Fontestad, imposà com a prioritat i que va evitar banderies ocasionals. Com recordava en un article Carlos Aimeur: “El comité del Frente Popular de Rocafort estaba comandado por Ramón Fontestad, un vecino cuya principal obsesión era que ningún paisano fuera represaliado por sus ideas. De ahí que durante el periodo de guerra “ningún hijo del pueblo ni ningún veraneante fueron víctimas de la contienda””.

El temporal de pluges i vent de les acaballes del 2016 provocà la solsida d’un dels murs de la Llotgeta, afortunadament sense danys personals, i també descobrí l’accés al refugi de baix de la roca calcària (els altres dos accessos, a l’escala junt a la porta de l’església i a l’escola -ara llar dels jubilats-, foren obstruïts amb runa i ara com ara no tenen eixida). Com recorda el cronista Juan Pérez Navarro en el butlletí d’informació municipal de març de 2017 (p. 12), en  Rocafort se’n construïren tres o quatre: “el que va per davall de la Llotgeta, un altre en la devesa enfront del Bar Rosaleda, (amb capacitat per a 900 persones, arribava fins al Quarter) i un altre en la plaça d’Espanya, junt a l’escala. Entre Caperucita i el xalet de Jaume I cantó a Pintor Benlliure, és possible que hi haguera un altre”.

Una volta el refugi de la Llotgeta tornà a l’agenda ciutadana, s’hi realitzaren visites tècniques i de seguretat per a comprovar-ne l’estat. Posteriorment l’ajuntament encomanà un projecte de restauració que fera possible l’obertura a les visites del públic (BIM núm, 3, juliol de 2017, p. 5). Eixe projecte està lliurat per registre en l’ajuntament i només queda licitar l’obra d’adequació, per valor aproximat de 70.000 euros. La presentació dels redactors del projecte és pública en el Viure Rocafort núm, 11, especial de patrimoni del febrer de 2019 (pp. 30-31).

En l’article “Refugis vius de la memòria” parlàvem del valor patrimonial de les infraestructures de defensa de la població, concretament de Rocafort i Massarrojos com a casos destacats en l’Horta Nord. I de manera més general l’article “El patrimoni de la Guerra Civil ix de la trinxera” aborda les possibilitats turístiques d’estos recursos. A més conforme a l’article 4 de la llei 9/2017 el Refugi és Bé de Rellevància Local automàticament, com també queda reconegut en la versió inicial del Catàleg de Proteccions Patrimonials de Rocafort, aprovat en el ple municipal del 31 de gener de 2019; i exposat per a al·legacions públiques fins a l’agost passat. Al refugi de la Llotgeta li correspon la fitxa C011. Sobre el mateix tema la revista Debats (volum 131/2, del 2017, pp. 123-140) publicava l’article d’Andrea Moreno i Tatiana Sapena “Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València” (complet en pdf avall del present text), on diuen (p. 132): “En aquest nou context, els refugis antiaeris de la Guerra Civil ressorgeixen com a patrimoni associat a les polítiques de memòria i ocupen un lloc preferent entre allò que Pierre Nora (1984-1993) denomina els «llocs de la memòria» (lieux de mémoire). Són llocs en què la memòria s’ha encarnat selectivament i que, per la voluntat de la humanitat o el treball del temps, han romàs com els símbols més lluminosos d’aquesta. Es tracta d’espais on la memòria col·lectiva perviu emocionalment i que, malgrat haver sigut oblidats durant temps, conserven el passat i tenen la capacitat de transportar memòries col·lectives a generacions actuals”. 

En les circumstàncies actuals, resulta decebedor i trist, poc justificable, haver d’assumir esta oportunitat perduda per a un benefici futur compartit per tots…, ja que costa entendre que el govern municipal actual mire de tapar el patrimoni comú del poble de Rocafort. Perquè tot són fets públics i coneguts des de l’inici del 2017, perquè disposaven de més de sis-cents mils euros de superàvit de l’any 2018. Perquè obstinar-se a amagar un valor per al poble no té trellat ni forrellat, perquè no té sentit sostraure un recurs històric que hauria d’estar a disposició dels rocafortans, les rocafortanes, i de les persones que ens visiten. Perquè també tenen escrits del veïnat en el registre d’entrada de l’ajuntament que reclamen la protecció, la restauració i l’obertura del refugi com a patrimoni històric municipal, perquè fins i tot el grup socialista presentà una moció en el ple de l’1 d’octubre en què proposava invertir el superàvit en una dotzena d’inversions financerament sostenibles (acord 2.2, “rehabilitació i obertura al públic del Refugi de la Llotgeta”)… Perquè el Refugi, com a element catalogat del patrimoni del poble requereix “d’un règim de conservació específic i, si escau, l’adopció de mesures cautelars de protecció o de foment i posada en valor”.

Però el govern actual del poble, en el ple d’octubre va presentar per despatx extraordinari destinar-ne el superàvit a les tanques del camp de futbol (16 mil euros), el paviment del frontó (18 mil), equipaments de parcs públics (31 mil), soterrar línies elèctriques (40 mil), i per al parc Fontestad destinen 528 mil euros, malgrat que encara no té projecte d’execució ni tampoc està contractat… I potser el més preocupant és que no pensaven fer cas dels resultats del Participarc “perquè no els agradava el resultat de la participació ciutadana”. Esperem un canvi d’actitud i tindre més sort a la pròxima (el pressupost nou?). Esperem.

129-338-2-PB(1)

El paisatge productiu de les alqueries: entre el vestigi i la bandera

 

El dissabte 26 d’octubre, Bombas Gens ofereix una visita guiada a les alqueries de Marxalenes, concretament a la de Barrinto dins del parc de Marxalenes i ara com ara en usos municipals, i al celler de l’alqueria Comeig, que trobaren i han restaurat dins del mateix centre d’art. No patiu que ja no en queden, de places disponibles. És ben normal perquè treballen fantàsticament i acosten el patrimoni des d’una perspectiva vital i social, a banda d’arqueològica, que resulta especialment dinamitzadora i instructiva, com amb esta jornada: «Les alqueries, com llegats de la nostra horta, no són només història, arquitectura o elements d’un paisatge, sinó que també constitueixen llocs de vida, de socialització, de tradició i de canvis». Un encert que ens ajuden a descobrir continuïtats històriques des de l’experiència de vida del veïnat.

A més personalment els estic molt agraït per haver obert al públic una part de patrimoni que em permet situar milanta anècdotes, històries i llegendes familiars. L’agraïment ha de començar per l’amic Ximo López, historiador i gran persona que ens posà en contacte en un primer moment. Justament l’exposició que organitzaren per a celebrar els dos anys del projecte de Bombas Gens duia el títol d’Herències. Les alqueries de l’horta de València, comissariada per Paloma Berrocal. Alhora també publicaren el catàleg virtual Bombas Gens 1930-2019. Historia, rehabilitación y nuevos usos (ací en castellà que no he sabut trobar-ne la versió en valencià, disculpeu). Recomane, en relació amb el present comentari i per motius personals, els articles de Paloma Berrocal i Víctor Algarra: “Marxalenes en el paisaje histórico de la huerta de València” (p. 11), “Detrás del jardín. La alquería de Comeig y su bodega, entre finales del gótico y los inicios del renacimiento (p. 19), i “Las alquerías del parque de Marxalenes. El rico patrimonio histórico de la huerta de València” (p. 34).

Fem un moment memòria del que és una alqueria. Una construcció dispersa entre els bancals de regadiu valencià, que servia d’habitatge familiar i també d’espai de gestió de les tasques de manufactura i dels treballs de l’horta. Dècades ençà que estes construccions pateixen abandó i perill (en el cas de la de Comeig, que antigament també donava nom a un “roll” de reg, la desaparició en el 56 del propietari i llaurador, el Tio Tonico, afegida a la “riuà” del 57, desfermà el procés de ruïna). Com a explicació general trobem els canvis socials i econòmics que les han deixades desfasades, però segons el professor Josep Montesinos també “la desaparición viene forzada al integrarse en las ciudades y poblaciones que se extiende sobre el suelo rural que las circunda. No obstante todas ellas han formado parte históricamente de nuestro paisaje, y le han dado un sentido propio y característico. La vivienda tradicional es, pues un elemento a conservar junto a su propio entorno agrícola que ha dado sentido durante siglos a la historia, economía, costumbres y horizonte del territorio valenciano”.

Podem descobrir un debat entre un discurs de menyspreu a l’horta que envolta(va) la ciutat, una reacció antirural relacionada amb una ideologia de modernització social urbana, i la defensa del patrimoni que representen les alqueries. En el primer bàndol una mostra extreta de la novel·la de Francesc Carreres “El cavaller del dubte” (1933): «L’Horta! El gran tòpic de València, pensà el jove. Era l’únic de que es parlava, en esmentar la ciutat cap i casal del País Valencià. Sempre en els seus viatges, en saber que era d’aquella terra, li parlaven de l’horta meravellosa, d’aquell gran orgull dels seus conciutadans que, quan els naturals d’altres ciutats, esmentaven les belleses pròpies, les institucions culturals, la personalitat distintiva i atraient, plena de suggerències, responien: sí, tot això està molt bé, però… i l’horta de València? (…) La ciutat, complaguda i satisfeta, es deixava influenciar. El predomini del barroerisme era de cada dia major. València es ruralitzava (…) El tòpic de l’horta! Havia fet més mal!».

L’horta un dia de pluja

De l’altre costat un personatge insòlit com el suís naturalitzat Alfred Baeschlin, al qual recentment Òscar Pérez dedica un article en Espai Carraixet: “Baeschlin va sentir molt d’interés per l’arquitectura rural i va recórrer els pobles valencians amb tal intensitat que fa entrar vergonya a aquells qui presumeixen de ser valencians però no coneixen el seu país. La sèrie de 21 dibuixos publicats en el setmanari El Camí de València en són una bona mostra, però encara més les monografies que va dedicar a les alqueries valencianes i al riurau de la Marina (…) Potser l’escrit relacionat amb l’Horta que resulte més interessant és el que parla de l’alqueria del Pi de Borbotó, en el qual fa unes reflexions –quasi profètiques– de l’esdevenidor d’aquell patrimoni material. En l’article «Arquitectura rural del País Valencià» (El Camí 92, del 9-12-1933) explica que «l’horta extensa que rodeja la capital valenciana ens brinda tres tipus bàsics de casa rural», és a dir, l’alqueria, la barraca i la casa tarongera. Després de fer una descripció detallada de l’alqueria del Pi i de destacar els valors artístics i patrimonials, acaba amb aquesta frase: «Molt caduca ja, esta alqueria sembla tindre comptats els seus dies de vida. Desapareixerà com atres tantes, cedint a l’avanç constant de la capital, i al seu lloc s’aixecarà algun dia una insípida casa de lloguer o la desesperant monotonia d’algun edifici fabril». Afortunadament, l’alqueria del Pi de Borbotó continua dempeus i la vam poder visitar fa uns anys quan la família Roig Segarra l’estava recuperant. Eren uns altres ulls, una altra sensibilitat…”.

J. V. Boira. “Valencia. La ciudad”. Ed. Tirant lo Blanch, València, 2011 (p. 320)

La pressió especulativa s’ha intensificat des de meitat del segle passat, en una voràgine sense contrapés. Potser les limitacions actuals imposades per l’escalfament global, aprofiten per a repensar un model de suïcidi despersonalitzador. Ho diu ben condensat Josep Vicent Boira en el seu llibre Valencia. La ciudad (Ed. Tirant lo Blanch, València, 2011; pp. 336-337): «El modelo de ciudad que se previó en 1946 no fue modificado sustancialmente en la planificación de veinte años después. Se mantuvo el crecimiento radioconcéntrico con una alta reserva de suelo para dar respuesta a la fuerte demanda de viviendas. Para sostener este entramado urbano, se dibujaron potentes ejes viarios radiales y de circunvalación. Cinturón tras cinturón, se proyectaron grandes rondas exteriores que compartimentaban el espacio, que lo fragmentaban para una mayor accesibilidad viaria, con el contrapunto de arruinar el paisaje periférico agrícola. (…) El plan de 1966, al integrar el traslado del cauce del Turia y una nueva ordenación viaria, permitió que el puerto de Valencia se ampliara hacia el sur en un proceso de crecimiento que no ha cesado desde entonces. La desaparición en los años ochenta de una playa completa, la de Nazaret, se debió justamente a las decisiones tomadas dos décadas antes. (…) Los famosos «planes parciales» fueron combatidos con insistencia y tesón por los movimientos ciudadanos de base». Les victòries ciutadanes a favor del manteniment del paisatge de la Devesa del Saler i de l’actual nervi verd de la ciutat en el llit del Túria (“El riu és nostre i el volem verd”), són en molts aspectes la consciència original de la capacitat ciutadana valenciana a favor d’un entorn popular millor integrat, més democràtic i més compartit de manera saludable. No seran les últimes d’un poble cada volta més despert.

Tornem a les alqueries. Com hem vist en la darrera batalla a favor del territori d’horta i contra l’absurda ampliació de la V21, les alqueries (Forn de Barraca, Bayarri…) han passat a ser la referència de la lluita ciutadana per una planificació

poqueta nit a Forn de Barraca, una de les darreres

a favor de la convivència raonable: banderes de la lluita pel futur i el territori. Davant del destarifo destructor que ens arrossega en una espiral de devastació. En la revista L’Espill (núm, 23, tardor de 2006), el dossier central estava dedicat a «L’assalt al territori», amb articles de Vicenç Rosselló, Josep M. Alcañiz, Josep Sorribes, Violeta Tena, Manolo Peris, i Onofre Rullán. Molt recomanable encara, i més quan ens volen tornar a entabanar amb enormes projectes de formigó i asfalt, infraestructures i centres comercials, amb uns costos socials i territorials impagables. L’especulació d’alguns és ruïna per a tots, reducció de les possibilitats comunitàries futures. En la presentació hi escrivien: «La preocupació pels efectes del llarg boom de la construcció sobre el territori és cada vegada més gran. Creix la sensació que ens hem instal·lat en una espiral perversa. D’entrada, un model econòmic basat en la construcció planteja dubtes i interrogants absolutament justificats, en la mesura que vincula la seua sort a un sector molt particular, de baix nivell tecnològic i amb un cicle específic que té data de caducitat. La concentració d’esforç, iniciativa i capitals en la construcció implica deixar d’actuar en altres sectors, econòmicament més avançats i menys problemàtics. A més, l’ocupació extensiva del territori de què som testimonis, i que ha arribat a un punt que causa vertadera alarma social, presenta aspectes inacceptables. La destrucció d’entorns i paisatges, la congestió urbana i l’edificació a l’engròs sense tenir en compte les necessitats d’infraestructures i de serveis de tot tipus, passarà factura indefectiblement. D’això hi ha una consciència social creixent. La via lliure donada als interessos privats per fer i desfer en el camp de l’urbanisme, amb una vessant especulativa indubtable, té ja uns costos molt alts i és previsible que ho seran encara més en el futur».

Finalment ens trobem cara a cara amb la nostra indefugible decisió: el manteniment d’unes condicions de convivència raonables o bé l’acceleració del desastre i l’anorreament. Però les alqueries han de ser un element útil, en ús i no únicament referencial. Han de ser-nos memòria viva d’una manera de ser més harmoniosa amb el territori, millor per al conjunt de la nostra societat actual i del nostre futur compartit. En un article molt interessant Agustí Hernández conclou: “El futur de les alqueries passa necessàriament per donar-los algun tipus de vida. No es pot pretendre salvar allò que no té una funció que complir, siga monumental, o com a centre cívic o lloc d’esbargiment. És cert que les alqueries tenen més vida que qualsevol altra construcció de l’Horta, i que la seua fortalesa ha estat testimoniada al llarg dels anys, perquè no debades la majoria tenen estructures tardomedievals, o estan datades entre els segles XIV i XVIII. No obstant això, si no hi ha algun pla de restauració o canvi d’ús, més prompte o més tard cauran, com ja va apreciar el Consell Valencià de Cultura a finals de 1998 després de l’enderroc de les alqueries de Campanar. En aquest cas el Consell va desatendre la petició de catalogar el patrimoni rural valencià. Les alqueries tenen un futur incert. Entre la ruïna, l’abandó, l’oblit i la restauració. El que és clar és que les alqueries hui ja no cauen pel seu propi pes. Han aguantat molts segles i poden continuar fent-ho. Si hui són enderrocades, en la majoria de casos és perquè els ajuden”.

Recalculem esforços i beneficis comuns, el patrimoni històric ha de tornar-nos vida i avantatges, no sols estètics ni melangiosos, sinó d’un paisatge fructífer, d’un coixí davant les noves tensions de la climatologia. Espavilem-nos que ens convé.

 

A PEU PLA…

 

Rocafort. La vida corre més que tu i que jo.Xiquets a Rocafort

La vida corre més que tu i que jo.

Hola, bon dia! Sóc Eduard…

Al llarg del passat estiu i en l’ambient més relaxat que ens permetien les vacances, he xarrat molt amb persones amigues. Sempre és un luxe, és clar. Amb eixes persones de confiança comentàvem temes del poble i altres que, com la vida tota, desborden els límits municipals. En algunes ocasions em suggerien que organitzara millor les idees exposant-vos-les en un bloc.

Primer fa gossera, no buscava cap més obligació, i total ara ja no gestione res ni em toca… Però si escric ara ací és just perquè ha guanyat la curiositat, l’interés pels temes comuns que ens afecten en el dia a dia dels nostres carrers, i perquè la convivència i el veïnatge sempre valen més que la comoditat estèril.

Una volta fet el pas interior d’atrevir-me a opinar públicament, cal pensar sobre quins temes i amb quin enfocament podria tindre algun sentit fer-ho. Pense (sovint) en la relació que la nostra vida quotidiana té amb com aportem o ens inhibim de la construcció comuna de la convivència, Cadascú, per experiència o vocació, coneix i comparteix el que creu des de la manera com ho viu. Per les meues manies personals i per necessitat, la meua curiositat, els descobriments i les experiències professionals, han tocat temes de comunicació, planificació cultural, patrimoni, història i reflexió al voltant de la participació. Els darrers anys el territori, les implicacions de la relació amb el nostre entorn en la nostra vida actual i en el futur que els nostres fills i filles hauran de gestionar, han guanyat gran part de la meua atenció…

Potser per la meua formació en filosofia no em considere especialista en res, però valore l’argumentació des del rigor, com una manera imprescindible de descobrir diverses perspectives, d’ensenyar-m’hi, de participar-hi. Com diu la plantilla del blog “Hello, world!”, ací estic perquè he vingut, i tant de bo entre uns i altres, puguem obrir noves possibilitats de diàleg constructiu.