25N, treballs per l’alliberament de la violència

Ara a València esdevé la manifestació del 25N, per a mostrar el rebuig a la violència que pateixen les dones pel fet de ser-ho. Una tortura personal per a qui la pateix, i una opressió sedimentada socialment, entre silencis, dubtes, covardies, insolidaritat i un llarg etcètera. En les darreres dècades el tema ha aparegut en l’agenda d’actualitat, de manera que s’ha estés la consciència del problema, qui podria evitar el record i el calfred per Ana Orantes… Si pensem que eixe és un principi necessari per a capgirar la situació, caldrà insistir-hi i perseverar, sense perdre de vista que no parlem d’estadístiques, per espantoses que resulten, sinó de casos concrets que destrossen vides com les nostres. Com les nostres, que potser hem tingut més sort… Com diu el conegut poema de Maria Mercè Marçal, “Dins la pell de l’ona salada / serem cinc-centes, serem mil. / Perdrem el compte a la tombada. / Juntes farem nostra la nit“. Ací podeu escoltar-lo musicat per Borja Penalba i Mireia Vives: “Cançó de fer camí”. Hui no assistiré a la manifestació que tinc obligacions domèstiques, però vull donar suport al bàndol de la igualtat, de l’autonomia personal, del respecte i de la llibertat. Perquè com diu Angela Davis, “el feminisme és la idea radical que les dones som persones”.

Moments finals de l’acte de la Ruta contra la violència de gènere en Rocafort (23-XI-19)

L’objectiu és fàcilment compartible, ho pense sincerament, per qualsevol persona decent, empàtica. Però recentment s’intenta convertir en una batalleta irresponsable, cridanera en els mitjans. Millor no oblidar que les víctimes reals són persones amb qui compartim els carrers, però sovint abandonem a la crueltat en les seues cases. “Associacions feministes defenen que acabar amb la unitat “torna la violència a l’àmbit privat” i “suposa un fre per tal que les dones verbalitzen la seua situació””, segons destaquen Sofía Pérez i Fátima Caballero en un article molt documentat en Eldiario.es. Mirem ara el cas d’enguany en Rocafort, i des de la meua més humil perspectiva, comentem algunes possibles millores. Dissabte 23 de novembre el grup de dones de Rocafort 19-J (amb la cobertura de l’associació de veïns Antonio Machado) va promoure una activitat participativa que recorria places i carrers del poble, amb lectures de poemes per persones d’associacions i col·lectius. Un èxit de la societat civil, una iniciativa d’autoorganització molt positiva, transversal, creativa… Ací en teniu la crònica publicada per Elperiodicodeaqui.com. Pense que un grup amb esta capacitat demostrada de col·laboració i mobilització, potser resultaria més eficaç si donara el pas de superar les complicacions derivades de gestionar-se només a través d’un grup de whatsapp, i passara del voluntarisme impulsiu a l’estructura d’una associació constituïda. Serien més fàcilment reconeixibles i podrien gestionar les seues iniciatives amb major claredat, aconseguirien relacions més profitoses amb el teixit associatiu del poble, que evitarien malentesos en les relacions. Crec que tenen totes les condicions a favor per a reforçar el seu efecte positiu i facilitarien l’extensió del suport mutu.

Acte municipal del 25 N

Hui de matí l’ajuntament ha organitzat el seu acte propi. Unes explicacions a les persones aplegades de part de l’agent de la policia local encarregada del programa de VioGen, que des de l’experiència personal ha sabut transmetre la importància que cada veí i veïna ens preocupem d’evitar el patiment de les persones que puguen trobar la desgràcia de resultar víctimes de la violència masclista. També la regidora d’igualtat, Rosario Marco, ha presentat la campanya que l’ajuntament ha posat en marxa hui entre els comerços i el veïnat: #IgualesyLibres 52 Roses Blanques (en referència a les dones assassinades per les seues parelles a l’estat espanyol en el que portem de 2019). Benvinguda la iniciativa! De fet a l’actual govern municipal se li pot retraure massa sovint falta d’iniciativa, però ara no és el cas. Cal deixar de fer el caragol i assumir les responsabilitats de govern de manera quotidiana, tan transparent i oberta com siga possible. Impulsar una innovació per a donar a conéixer el problema social de la violència que pateixen les dones, conscienciar que resulten intolerables totes les agressions, és un fet molt positiu. “Educar en igualtat per a protegir el camí de les nostres filles, nebodes, netes, amigues i veïnes. I en aqueixa tasca hem d’anar tots de la mà”. És clar que sí, i encara que no tinguem cap relació personal directa, la defensa de la llibertat i de la integritat de cada persona, de cada dona, és un deure moral de justícia.

Moment de la Ruta contra la violència de gènere en Rocafort, 23 de novembre de 2019

El tema és greu i ens reclama respostes personals de defensa de la decència, de la solidaritat, de la seguretat de cada persona, especialment a les dones ja que estan a l’aguait d’una agressivitat i violència específiques contra elles. Com diu Mónica Oltra en un vídeo publicat hui en les xarxes socials: “Hui és el dia que totes les persones, tota la societat, ens situem al costat de les víctimes, protegint al seu entorn i a elles, i enfront de les actituds dels agressors”. Doncs en eixa tasca en la qual tots fem falta, cal buscar la cooperació social i el consens en les actituds de suport, protecció i acompanyament. Un consens promogut per les múltiples iniciatives, acollint i no rebutjant, buscant la coordinació i la cooperació, i no els enfrontaments contraproduents. Des de la consciència de la diversitat social, tots podem aportar alguna cosa positiva i totes les aportacions resulten convenients. Per això trobe a faltar la declaració institucional de la corporació municipal de Rocafort, com cada any. Perquè ni que siga en un àmbit simbòlic, és important la unió dels representants polítics del nostre poble per a marcar quin és el costat correcte en els casos de violència contra les dones. Com ha passat en la Diputació de València i en la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, amb el suport de Compromís. També, naturalment. Espere de veritat que demà en el ple els regidors i les regidores posen per davant l’interés social compartit per les persones de bé i no enredren amb interessos curts de gambals. Vinga, que cal que tothom anem de la mà contra les agressions i la violència de gènere.

La renovació dels Consells Escolars

Ahir dijous 21 de novembre era la data per a les votacions de renovació dels membres de les famílies en els consells escolars dels centres educatius, també en el CEIP El Barranquet, naturalment. Aprofite la presentació que en fa la Confederació d’AMPAs Gonzalo Anaya sobre el seu paper: “el Consell Escolar del Centre és el cor que regula el funcionament del mateix.En ell està representada tota la comunitat educativa: el president/a que és el director/a de l’escola o institut, el professorat, els pares i mares, l’alumnat, el personal administratiu i de servicis, i l’Ajuntament; i tots tenim veu i hem de fer-la sentir”. També resulta interessant la informació de la notícia “Els consells escolars són la clau del bon funcionament dels centres”, en el suplement Aula del diari Levante-EMV.

El cas és que entre els tres nous membres que ahir triàvem, he resultat ser una de les persones que formarà part del Consell Escolar del Barranquet, en representació de les famílies. Moltíssimes gràcies per la confiança i és una responsabilitat que assumisc amb alegria i il·lusió. Anys arrere estiguí implicat en l’AMPA del centre, des de la directiva i especialment en l’àrea de comunicació i informació. Un dels valors principals, i pel qual decidírem triar El Barranquet com a centre on educar els nostres fills, fou la seua destacada tradició d’implicació de les famílies en el seu funcionament. Les limitacions en instal·lacions i les èpoques de precarietat en inversions, sovint han sigut compensades per la voluntat i la implicació de mestres i pares i mares, amb una dinàmica de diàleg i coordinació, a favor de la millora de les condicions en què s’eduquen estudiants i estudiantes que donen vida a l’escola i la justifiquen. Ací el diari explica algunes iniciatives de l’AMPA del Barranquet. Ara sóc nou, ben conscient de la necessitat que tinc de posar-me al dia en els temes actuals de gestió i planificació. També sé per experiència que pares, mares i representats del claustre m’ajudaran i m’ho posaran ben fàcil, que ens coneixem i en molts casos directament la vida en comú a partir de l’escola ens han fet amics. Ah, i del representant de l’estudiantat que conec, Marc, desimbolt i determinat, tinc clar que em farà aprendre molt…

Portada de “Tots naixem lliures. La Declaració Universal dels Drets Humans il·lustrada” (RBA, Molino i Amnistia internacional, 2008)

Per això durant el cap de setmana repassaré el document que adés esmentava de la Confederació Gonzalo Anaya (que podeu consultar avall del text). També tinc a mà una lectura que sempre resulta convenient rellegir i repassar, com ara la Declaració Universal dels Drets Humans, i especialment el text de la Convenció dels drets dels infants, ja que l’extensió de l’educació és un instrument imprescindible de l’autonomia personal i de les possibilitats de decisió sobre les nostres vides. Més encara en l’etapa de formació i desenvolupament dels xiquets i de les xiquetes.

Encara podeu gaudir d’altres alternatives familiars de formació, com demà de matí en els Jardins de Vivers del cap i casal. És un acte lúdic i educatiu en commemoració del Dia Universal de la Infància, que se celebra el 20 de novembre. Totes les declaracions internacionals i els textos institucionals són importants i fonamenten els avanços socials, els canvis de mentalitat que marquen les nostres maneres de conviure. Bé, hui no vinc a explicar quasi res, més enllà de reiterar el meu agraïment a la confiança de les famílies del Barranquet… I manifestar-vos la meua disponibilitat per a tractar els temes de l’escola i les necessitats de gestió i millora de les condicions dels nostres fills i filles. Salut i moltes gràcies!

manualvalenciàeleccions-al-Consell-Escolar-2015

Les aventures de la Colla U, d’en Jaume Monzó

Aprofite que hui celebrem el dia del llibre valencià en commemoració de la primera edició del Tirant lo Blanc, ja que el 20 de novembre de 1490 a la ciutat de València va eixir de la impremta la novel·la senyera del nostre segle d’or, per a parlar d’un llibre que tot just m’he acabat i m’ha omplit d’aventures, coneixences i somriures: La colla U (premi de narrativa infantil Enric Lluch Ciutat d’Algemesí, Ed. Andana, 2019), escrit per Jaume Monzó i amb les il·lustracions de Miguel Á. Giner Bou. El llibre presenta les aventures d’una colla de preadolescents (12 anys) que descobreixen que disposen d’unes peculiars “ultracapacitats” que han de posar al servei del treball en equip i la defensa del nostre patrimoni.

L’esquelet del llibre no ens sorprendrà, un grup de xiquets que acaren els problemes del món des de la innocència, la bondat, i el coratge que mútuament alimenten. Com han fet notar persones sàvies, les dubtoses originalitats en la creació artística no les hauríem de buscar ni en temes ni en plantejaments, que més aviat ens reconforten en la seua reiteració, sinó en la particular presentació que l’autor concret és capaç d’oferir-nos. La Colla U està formada per Raspa, Piula Li, Seta, Rínxols, Tabalet, i la gosseta Espurna. La seua relació interna fuig de la jerarquia i aprofita la força que naix de la confiança i la coordinació d’iniciatives diverses. Per dir-ho curt, tots i totes hi són protagonistes i el valor de cada aportació és especial, positiu, necessari. Este detall alegra el desenvolupament de les aventures i resulta refrescant. Com explica el doctor Tàrrega al primer ultracapaç que coneixem, Raspa (pàgs. 20-21): “Efectivament, un traïdor. Va localitzar uns altres xiquets afectats per la radiació. Buscaren fills i nets d’usurers, de lladres i delinqüents. Nissagues entrenades per a furtar i fer el mal. Són una plaga per al nostre poble. (…) he descobert que el traïdor ha entrenat un grup de xiquets per a fer i desfer segons li convinga. Volen poder i riquesa, volen destruir, volen destruir-nos. Que ens oblidem de qui som, que oblidem les nostres arrels, els nostres costums, la nostra identitat. Sense això no som res i ens poden dominar. // -Però què puc fer jo a soles? // -No estaràs sol. Hauràs de formar un equip i junts heu de tindre cura del nostre patrimoni. El que és de la gent ha de continuar sent-ho”.

A mi esta senzillesa que transmet, esta implicació amb el nostre entorn i el nostre veïnat, m’emocionen. Però estic cert que una història de bons i roïns, que evita els discursos prescriptius, les respostes i les “solucions”, que és acollidora, resulta divertida i funciona, des d’un fum de referents nostrats, compartibles. El paper dels personatges que integren la Galeria d’honor del Trinquet de Pelayo, les converses imaginades entre Nel de Murla, Quart, Juliet, Rovellet i el Genovés, que ajuden els xiquets protagonistes a esbrinar els enigmes, són un goig brillant. La percepció del patrimoni com una vivència compartida (des de l’arqueologia a les festes populars) també és un encert a destacar.

“La colla U” aplega altres valors, com la suma de talents i la cooperació artística. L’il·lustrador Miguel Ángel Giner és el guionista del còmic El dia 3 (Astiberri, 2018) que amb les il·lustracions de Cristina Durán, recentment ha rebut el premi nacional de Còmic que atorga el ministeri de Cultura i Esports. D’altra banda és un llibre que ha desbordat les pàgines impreses i compta amb una cançó pròpia, amb el mateix nom que el llibre, creada pel poeta Edu Marco i Canta Canalla. Només puc recomanar-vos que gaudiu, que gaudiu de la narració, dels dibuixos, de la cançó, de la vostra pròpia imaginació que ha d’impulsar-ho tot.

Finalment, abans que l’amistat puga interpretar-se com una acusació, em cal confessar que conec a Jaume fa molts anys. Des de diverses iniciatives universitàries, de la Confraria del Bon Beure… I etcètera i més, i que encara m’alegre de compartir vida i converses amb ell. No compartim equip de futbol, però així i tot és dels meus. Jaume és una persona inquieta, amb gran vocació per ensenyar l’idioma, que aplica amb enginy i perspectives innovadores. Això ja ho va mostrar quan el 2014 publicà En línia (Sembra). La seua primera novel·la és una història juvenil d’institut relatada amb fluïdesa a partir de converses habituals en les xarxes socials (whatsapp, facebook, blogs…). Un llibre que el públic ha portat a la sisena edició ara com ara i que va rebre el premi al llibre juvenil millor editat de la Conselleria de Cultura. Ací teniu un vídeo en què l’autor comenta En línia en la Fira del Llibre de València.

Si vos he pogut incitar la curiositat, pense que no vos sentireu defraudats en llegir La colla U, ben al contrari. I a més, el llibre ens facilita l’ocasió de compartir lectura amb fills i filles, que ja sabeu que és un plaer multiplicat. Salut i bones lectures…

Les cançons de fer camí, amb Mireia i Borja

El passat dijous 14 de novembre Mireia Vives i Borja Penalba presentaven en públic, en el teatre La Mutant, el seu nou treball discogràfic que porta el títol de “Cançons de fer camí” i aplega 19 peces musicals. Segons comentava Ramir Calvo Cubedo a peu de platea a les xarxes socials, a l’escenari els acompanyaren els músics Sergi Carós i Marta Margaix, a més de les col·laboracions afegides de Berta Íñiguez, Andreu Valor, Miquel Gil, Eduard Navarro, Voro Garcia, El Cor Proletari, Noèlia Pérez i Josep Zapater. El disc el podeu escoltar ara mateix, com faig mentre escric, en el seu bandcamp.

Aquest treball torna a ser un luxe especial que trobem a tocar de dits. I no pense ocultar que en sóc un aficionat convençut d’aquesta parella d’artistes… Com ells mateixos canten: “Si el delicte és l’alegria que millor que ser culpable”. Sols em naix aportar el meu “sí” més enorme. I ací acaben tots els meus coneixements musicals i la meua capacitat de crítica especialitzada. Per a qui en vulga detalls d’estil i aportacions esclaridores, podeu consultar-ne l’entrevista recent en Vilaweb, “Intentem posar banda sonora a l’honestedat”. Dos professionals de llarga trajectòria que han recorregut una via pròpia d’expressió, fent molt bona lliga i reforçant l’impacte artístic a partir de la seua fórmula particular, lliure del corrent de les modes. Potser sí que en aquesta ocasió han reforçat el to íntim de la proposta. O potser simplement el fet d’haver treballat totes aquestes cançons durant anys en els escenaris, els donen un vernís de familiaritat, de caliu vora la llar. Potser.

Com explica aquesta entrevista per a Enderrock, “el procés de creació musical és intens i fluït i en el cas del duet valencià, els dos components tenen un rol definit molt clar i el desenvolupen a la perfecció. Penalba és l’encarregat de crear la música i Vives d’escriure les lletres i ajudar en qüestions musicals quan es musica alguna poesia. Venint de tradicions molt diferents, el compositor i guitarrista beu de la tradició i els cantautors, i la cantant lliriana té influències molt variades”. La diversitat de ritmes que apliquen a conformar les cançons es guien per l’efecte que busquen aconseguir i la veritat nua que traslladen, “Cançons de fer camí és un disc total en el qual es fusionen la poesia, la música i la il·lustració”. O com també diu la Viquipèdia: “el tercer disc del duet valencià, format per 19 cançons entre originals, poemes musicats -conté versos de Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig, Joan Salvat-Papasseit i Joan Fuster-,[5] i versions de referents musicals. Cançons de fer camí és un disc total en el qual es fusionen la poesia, la música i la il·lustració. L’elapé es va produir gràcies a una campanya de micromecenatge que duplicà amb escreix el seu objectiu”. Primer enregistraren “L’amor fora de mapa” (Mesdemil, 2016), com a eixamplament de l’experiència imaginativa del llibre de Roc Casagran del mateix títol, poc després “Línies en el cel elèctric” (Mesdemil, 2017).

El que puc dir és que escoltar-los mentre treballe o passe el temps amb els nanos, m’ajuda a sentir-me en casa, acompanyat i estimulat. A partir de la seguida de rutes cap a nous escenaris els va sorgir un projecte

vídeo de la rumba “Casablanca”, dins del disc “Línies en el cel elèctric” i amb lletra de Joanjo Garcia.

que barreja amistats, expressions poètiques, diàleg i música, com Ovidi 4 amb David Caño i David Fernández. Un altre detall a destacar, és la participació en les lletres de l’escriptor Joanjo Garcia (a qui prompte li haurem de dedicar un comentari en aquest blog). Dins de la diversitat d’estils i ritmes que són capaços de proposar Mireia i Borja, per a acabar aprofite per a enllaçar-vos dues rumbes, Casablanca a partir d’un poema de Garcia i inclosa en el disc del 2017, i també una de les joies del nou disc, amb una lletra parida entre Borja i Joanjo i que obri en canal una experiència de barri de la ciutat de mil colors: “València negra”. Alguns comentaris sobre la cançó ací en els enllaços de Vilaweb i de Tresdeu (“La cançó que faria ballar a Fuster amb Lizondo”). Gaudiu les cançons, la música i l’heterodòxia, i si en teniu l’oportunitat, dels seus directes, que els luxes no duren per a sempre… Carpe diem i abraçades.

vídeo de “València negra” en youtube

Volem les Moles vives i el futur obert

El proper dissabte 16 de novembre ens veurem en el paratge de Les Moles de Paterna, a les 10.30h en el centre cívic prop de l’abaixador de Lloma llarga, convocats per diverses entitats cíviques, amb el pla de passejar i sentir el luxe de disposar d’un espai natural tan a prop d’on vivim. I també per a plantar llavors de carrasca, roure i coscoll. En seran 14.000, de llavors, i calen moltes mans. També hi gaudirem de la guia explicativa del biòleg Aurelio Peña, i dels comentaris històrics de Paco Martínez. Estímuls positius de sobra per a fer la visita… “Les Moles, es un paraje natural de Paterna con bosques, zona de maquias, barrancos poco antropizados, vegetación de ribera y campos de secano. En su interior alberga la fauna típica mediterránea: ardillas, tejos, ginetas, zorros, liebres, erizos, verdejos, petirrojos, etc. También elementos arquitectónicos que nos hablan de la historia de nuestro pueblo: Trincheras de la guerra civil, refugios de pastor, paredes de piedra en seco, ruedas de molino, etc.”

La Mola de Paterna és un espai excepcional devaluat per la vista enviciada al costum del nostre paisatge, per la perspectiva que el nostre entorn només és un solar d’on fer diners amb rajola i formigó. Ara com ara pateix l’amenaça d’un projecte de megacentre comercial d’intensos lluentons, foc d’encenalls, aigua en cistella… L’Ajuntament de Paterna aprovà la declaració de La Mola com a Paratge Natural Municipal l’agost de 2017, que conforme era presentada llavors: “La Mola junto a l´Horta y el Parque Natural de la Albufera constituyen un pulmón natural para 45 municipios con 1,9 millones de habitantes del área metropolitana, el último gran espacio natural libre de construcción, con una superficie superior a 200 hectáreas que, igual que otros parques naturales, se ha preservado gracias a su antiguo uso militar”. El 26 de novembre de 2018 la Generalitat publicava l’ampliació del Parc Natural del Túria, en què hi integrava el paratge de Les Moles. La tramitació d’esta integració és molt important, i obriria també la possibilitat d’articular un corredor verd que passara pels termes de Godella, Rocafort i Massarrojos fins a connectar amb el Carraixet. I ara permeteu-me un pensament per a la nostra Bonaigua, que a l’estiu del 2018 l’ajuntament de Rocafort va declarar també Paratge Natural.

Fa uns anys que el projecte de Puerto Mediterráneo, posteriorment presentat com a Intu Mediterráneo, promet enormes beneficis intangibles a canvi de la destrucció segura del nostre entorn natural, d’un espai que a hores d’ara és accessible a passejants, curiosos i esportistes… Un espai verd històric que ens ajuda a respirar. Ara el TSJCV ha donat parcialment la raó als promotors del projecte i el futur de La Mola torna a penjar d’un fil. Un projecte insostenible, irreversible, que insisteix en models socialment i ambientalment nocius, que vindria a saturar les comunicacions entre el cap i casal i les poblacions de l’Horta i el Camp de Túria que connecten amb la pista d’Ademús. L’Ajuntament de Manises ja ha recorregut la decisió del TSJCV, la Generalitat ha presentat al·legacions, que serien el pas previ a recórrer la decisió del tribunal, mentre entre altres entitats veïnals i de defensa del territori, Confecomerç rebutja Intu Mediterráneo “per la sobresaturació comercial i pel seu impacte mediambiental”.

enllaç al vídeo “Et presentem un gran Centre d’Oci: Les Moles de Paterna”

Com diu la Coordinadora per la protecció de Les Moles en el seu vídeo, un dels valors actuals que trobem a tocar de dits és que el paratge natural és un lloc “on compartir sensacions i estima. Les Moles, 4 milions de m2 de vida”. Ara la Coordinadora té en marxa dos projectes importants per a la conscienciació i el manteniment de la defensa dels valors de l’espai verd: la difusió de vídeos de persones que reclamen la supervivència i l’ús públic de Les Moles, que podeu veure en les seues novetats del facebook, i una campanya de promoció del suport econòmic popular a través de la plataforma verkami: “Pensamos que hay que recurrir la sentencia del TSJCV y defender el territorio de todos los valencianos y valencianas. Pero para forzar a las administraciones a que recurran esa sentencia y protejan definitivamente Les Moles de Paterna, es preciso invertir en campañas de sensibilización ciudadana y de presión política”. Recomane la visita a les recompenses i per suposat la col·laboració en la campanya, que contribuirà a un futur obert per a Les Moles, compartit per tota la ciutadania i veïnat. Jo me n’he demanat una camiseta 😉

Finalment queda reclamar un paper més decidit a l’Ajuntament de Paterna en la defensa del seu espai natural local, i que abandonen les complicitats cap a un projecte destructiu contra Les Moles i els beneficis que ofereix en el seu estat actual. De fet Paterna s’ha mantingut ferma en l’oposició a un altre projecte excessiu, com l’ampliació del “by-pass”. Eixe és el camí, la protecció de l’entorn que tots aprofitem i que ens acull.

Al llarg dels darrers anys l’oposició ha aparegut també en els pobles veïns de la comarca de l’Horta i del Camp de Túria, com explica esta notícia. El ple municipal de Rocafort de novembre de 2018 mostrava el “rebuig als projectes insostenibles, i en concret a INTU MEDITERRÁNEO, pels seus efectes negatius en els ecosistemes socials i mediambientals, i a l’organització urbana de tota la zona”. Aquella moció la podeu llegir ací baix en el pdf adjunt. Salut, esplai, natura, i fins dissabte!

1. Acta Pleno 29.11.2018 Cast-Valen(1)

 

 

Abús de poder en la gestió del govern de Rocafort

Imatge del diari Levante-EMV del 2 de novembre de 2019, edició Horta

L’altre dia comentàvem incompliments de l’actual equip de govern de Rocafort respecte a reglaments municipals vigents, però ara sabem un cas més greu, perquè la mala pràctica de gestió té com a beneficiari al partit de l’actual alcalde, Guillermo José. L’ús de recursos públics municipals en benefici personal o dels partits que ara governen, sense seguir les mateixes normes que ens igualen en oportunitats al conjunt del veïnat, és un fet molt greu que posa en dubte la necessària confiança en els gestors de la cosa pública. Si no segueixen les ordenances ni quan la tramitació la poden impulsar ells mateixos, quines altres males pràctiques ens podem esperar? Quina és la causa i quines les conseqüències d’actuar al marge de les garanties públiques de l’administració?

El 17 d’octubre de 2019 el facebook i el twitter de Ciudadanos Rocafort publicaven fotografies d’una reunió en la sala d’actes de la Casa de Cultura de Rocafort, acompanyades del comentari: “reunión de coordinadores y cargos políticos celebrada hoy en #Rocafort para intercambiar impresiones y unificar ideas de cara al #10N?.‬ ‪¡Gracias a Toni Cantó y María Muñoz por vuestras palabras y cercanía!”. La participació política en els afers públics és desitjable i cal facilitar-la, naturalment, des de l’acceptació de la diversitat social i de la pluralitat d’opcions disponibles. Però realment és eixe el cas o bé és al contrari, un clar exemple de la llei de l’embut?

En el ple municipal del 29 d’octubre el grup socialista va preguntar per la documentació que justificava la cessió de la infraestructura municipal de Casa de Cultura, ja que no havien vist cap sol·licitud en el registre d’entrada de l’ajuntament. Ho explicaven en una publicació del facebook el 30 d’octubre: “Ayer en el Pleno, el alcalde preguntado por el grupo socialista, reconoció que el acto de Ciudadanos que preparó para sus Jefes y compañeros el 17 de octubre, se realizó SIN solicitud previa, sin informes, y sin autorización expresa. Los cargos públicos son gestores de las instituciones de toda la ciudadanía, nunca sus amos ni sus propietarios. Las normas públicas nos afectan a todos”. Queda clar que un acte de partit, de Ciudadanos, el partit de l’alcalde, un acte amb evident vocació electoral, s’ha realitzat en instal·lacions municipals sense seguir la tramitació indicada, sense informes previs, sense autorització i sense pagar taxes. Només perquè els actuals governants tenen accés directe a les claus de les instal·lacions? Per exemple, Compromís per Rocafort va demanar l’ús del Nou Espai per a una reunió interna (exp 2337/2019) que fou rebutjada per l’ajuntament per no haver-se registrat amb els 10 dies reservats per a la realització d’informes (“Denegar la solicitud (…) del Colectivo Compromís per Rocafort del uso del Nou Espai para el día 14 de octubre del 2019 ante la imposibilidad de poder elaborar los informes preceptivos”… El termini és real, encara que no és necessari exhaurir-lo i es poden autoritzar cessions en menys temps, quan no tenen cap problema tècnic). Cal acceptar que a la pròxima la sol·licitud haurà de ser amb més previsió, d’acord, són les regles estrictes. Però si el dia 14 calien informes preceptius, com és que el 17 ja no en calien? També són estrictes les interpretacions normatives quan se les apliquen a ells mateixos? Sembla que no…

Toni Cantó, portaveu de C’s en les Corts, i Guillermo José, actual alcalde de Rocafort, en una visita a Villa Amparo.

En la notícia del dissabte 2 de novembre de l’edició Horta del Levante-EMV, “El alcalde admite que C’s usó un local municipal para campaña sin permiso“,  l’alcalde diu: “”Se nos olvidó”, admite el mandatario aunque, de todas formas, defiende que “no hacía falta informes técnicos, ya que se trata de un edificio con sanitarios, seguridad, salida de emergencia””. En unes altres declaracions de Ciudadanos a Rocafort Tribune del mateix dia, sobre el seu acte en Casa de Cultura, en donen més detalls: “Donde se incurrió en error fue en la formalización de la petición por registro dentro del plazo que marca la Ley (15 días previos a la celebración). Al acercarse la fecha, se tomó conciencia de esta irregularidad y, al no poder hacer la reserva en el Plazo que marca la Ley y siendo que la convocatoria ya se había publicado se asumió seguir con la celebración del acto, cuestión que fue asumida por Guillermo José Gimeno y por la que se disculpó”. Realment ens podem acostumar a la confusió habitual entre les funcions d’un càrrec públic i les seues aspiracions i necessitats personals? Quina categoria administrativa podem atorgar a unes disculpes personals? L’acte de preparació electoral del partit Ciudadanos s’ha realitzat? Sí. S’havia sol·licitat oficialment? No. Estava autoritzat segons la normativa? No. L’ajuntament ha ingressat la taxa corresponent? No, és clar, si oficialment no existia expedient de sol·licitud ni d’autorització no era possible…

Detall de la “Ordenanza reguladora de la tasa por uso exclusivo o aprovechamiento especial de instalaciones y edificios municipales” (BOP, 11-5-2016)

I quina ha de ser la tramitació correcta quan un veí o veïna, una associació o un partit polític vol usar una instal·lació municipal? De bon començament ha de sol·licitar-lo per escrit en el registre municipal. En acabant els responsables de Casa de Cultura han d’autoritzar-ne internament la possibilitat (amb la comprovació que la sala no estiga ocupada per a eixa data i horari, per exemple). El següent pas seria l’informe de Tresoreria que confirme si la sol·licitud té dret a exempció o si ha de pagar la taxa estipulada en l’Ordenança fiscal (en l’art. 2.2.a) diu que els partits polítics estarien exempts “en cumplimiento del ordenamiento jurídico vigente”… Està clar que això inclou actes durant les campanyes electorals, però per a determinar si també cal aplicar eixe criteri a l’acte del 17 d’octubre resulta imprescindible l’informe de Tresoreria). Una vegada vistos els tràmits previs, cal una resolució d’alcaldia que autoritze l’ús (en les condicions que procedisquen) als sol·licitants.

Revisem com a exemple una sol·licitud de reunió de Compromís per Rocafort per al 27 de juny de 2019, exp 1657/2019, la resolució signada pel Secretari General de l’Ajuntament de Rocafort, P.B.F. (també ho és a hores d’ara), informa que “Vista la sol·licitud presentada (…) amb Registre d’Entrada n. 2743 de data 5 de juny (…) Vist el comunicat de l’Alcaldia de data 11 de juny (…) Vist l’informe de la Tresoreria (…) Vista la Ordenanza fiscal reguladora de la tasa (…)”; i quedava resolta favorablement aquella sol·licitud. El criteri de la Secretaria no ha canviat ja que podem comprovar-ho en les respostes actuals a sol·licituds d’associacions i entitats del poble. Calen eixos informes previs i evidentment cal l’autorització municipal abans de l’ús de les instal·lacions.

En l’article 7.4 de l’Ordenança fiscal reguladora de la taxa per ús exclusiu o aprofitament especial d’instal·lacions i edificis municipals de Rocafort (BOP 11-5-2016) diu: “No se consentirá la ocupación de instalaciones o edificios, hasta que se haya abandonado el depósito previo, se haya presentado la fianza, en su caso, y se haya obtenido la correspondiente licencia por los interesados”. Queda de manifest que el dia 17 d’octubre Ciudadanos, el partit polític que representa l’alcalde de Rocafort, va ocupar una instal·lació pública per a una activitat de preparació electoral sense complir els criteris públics i sense fer la preceptiva sol·licitud oficial ni rebre’n autorització. Com aconseguiren la clau? En raó de quina ordre se’ls va obrir i posar a la seua disposició instal·lacions municipals sense autorització? Què han de fer ara com ara els funcionaris que donen garantia de l’aplicació de la llei en la nostra administració local? Coneguda i reconeguda la irregularitat, quin expedient sancionador pertoca obrir? El que de cap manera podem acceptar com a ciutadania és l’aplicació impune de la llei de l’embut.

Per què l’Ajuntament de Rocafort no compleix les normatives??

La veritat és que no en conec la resposta, disculpeu-me, no pretenia fer un ham típic d’internet per a aconseguir “clickbait”, sinó perquè personalment no m’ho explique… I ja no ho dic per costums perniciosos com no respondre els registres d’entrada de ciutadans i ciutadanes, ni per l’inoperant portal de transparència, ni per l’enorme dificultat de trobar la normativa actualitzada municipal en el propi ajuntament; sinó pels casos actuals d’incompliments de les mateixes normatives municipals. Cosa que, segons com, encara resulta més inexplicable: l’ajuntament aconsegueix una versió 2.0 del lema crític que popularitzà Mariano José de Larra, “Vuelva usted mañana”. Vull comentar hui els casos dels reglaments del Consell Agrari, del Consell d’Igualtat, i dels hortets municipals.

Comencem pel Consell Agrari Municipal de Rocafort, aprovat en el ple municipal del mes d’abril de 2018. La llei 5/1995 en la qual es basa la creació dels consells agraris és de l’any 1995, és a dir que Rocafort ja portava un retard a posar-se al dia de la normativa de més de vint anys… El cas és que finalment el Butlletí Oficial de la Província de València publicà el reglament del Consell Agrari de Rocafort el dia 16 de juliol de 2018,  i fou efectivament constituït en la reunió oficial inaugural del 14 de desembre de 2018. La primera setmana d’abril tornà a reunir-se en compliment de l’article 4.2.a) “En tot cas, n’hi haurà convocatòria del seu president i almenys amb caràcter ordinari una volta per trimestre”. Però passats quatre mesos de la formació del nou govern de Rocafort, que inclouen sencer el tercer trimestre de l’any, no ha sigut convocat ni els seus membres han rebut cap comunicació al respecte. Per a més inri l’esmena al reglament que marca la freqüència de les reunions en “cada tres mesos” fou proposada pel regidor Agustín Aliaga, actualment amb responsabilitat de convocar-lo des del govern. Doncs no sabria aventurar cap explicació al cas, la veritat…

En el cas del Consell d’Igualtat Municipal de Rocafort, l’aprovació del ple va ser el mes de març de 2019. Passat el temps de participació pública i al·legacions, el seu reglament fou publicat en el BOP el dia 11 de juny de 2019. Tornem a incidir en alguns detalls com que els grups que ara governen quan estaven en l’oposició no manifestaven rebuig a les presents iniciatives i en molts casos hi votaven a favor dels documents proposats, però a hores d’ara des de les responsabilitats de govern volen justificar els incompliments dels reglaments en què a ells “no els agraden i tenen la intenció de reformar-los”. La norma aprovada i publicada deu valdre més que qualsevol intenció, anhel o desig, no trobeu? I mentre no quede complet amb totes les garanties el procediment corresponent de canvi i reforma de qualsevol normativa, no podrà tindre efectes. Sols en el moment en què una norma és vigent

Detall del reglament del Consell d’Igualtat de Rocafort (BOP, 11-6-2019)

obliga i cal complir-la. Més encara, l’article 17 del reglament del Consell d’Igualtat Municipal diu: “La modificació total o parcial d’aquest reglament, (…) correspon exclusivament a l’Ajuntament en Ple, sentit el dictamen del Ple del Consell“. Per tant és obligatori constituir el Consell d’Igualtat fins i tot en el cas que la pretensió final del Ple siga eliminar-lo i derogar la seua existència. La paràlisi i amagar el cap no és la resposta.

Finalment anem a les normes reguladores dels horts d’oci municipals de l’Ajuntament de Rocafort. Foren publicades en el BOP del 13 de juny de 2017, la convocatòria fou publicada en setembre del 17 i resolta el 10 d’octubre del mateix any. La concessió d’ús dels horts municipals té una durada de dos anys, que ja han passat. Però no s’ha publicat cap nova convocatòria. Des del govern municipal tornen a argumentar que “amb motiu de la necessitat de modificació de les normes reguladores d’aquests, publicades en el BOP de data 13 de juny de 2017, el termini de convocatòria s’ajorna per un període aproximat de tres mesos”. Segons el reglament vigent no existeix cap possibilitat de prorrogar les concessions. D’altra banda no coneixem cap informe tècnic que justifique eixa “necessitat de modificació”. Ara com ara la ciutadania de Rocafort no té accés a la informació, no coneix els criteris de decisió, i no pot saber per quin motiu ens trobem abocats en un buit normatiu. Què han de dir l’alcalde, el secretari municipal, i la regidora delegada Rosario Marco?

En este cas el meu interés personal a optar a l’ús d’un hort municipal em feu presentar un registre d’entrada el 25 de juny, sense resposta, un altre l’11 d’octubre, respost amb eixa pròrroga sense fonament explícit, i un altre el 18 d’octubre, que insistia en la necessitat de publicar la nova convocatòria i si cal, a iniciar els tràmits de reforma del reglament vigent. Però mentrestant, cal complir-lo. Sembla que tampoc han rebut els usuaris actuals dels hortets municipals, que han demanat reunions. Estos casos són fruit de la improvisació, de l’arbitrarietat, d’una mania contra qualsevol cosa anterior? No ho sé ni m’atrevisc a donar cap hipòtesi. Just per això, hui he decidit presentar una consulta sobre el tema al Síndic de Greuges, a veure si pot donar llum i indicar de manera pública quin ha de ser el procediment d’actuació… Esperem aclariments. Però pense que seria ben fàcil organitzar-se millor, respectar la continuïtat institucional, i madurar els projectes abans d’imposar-los.

 

 

Agressions a l’horta i respostes ciutadanes

Ahir va acabar el termini ampliat d’al·legacions al PGE d’Alboraia, però continua la denúncia d’haver impedit un autèntic procés de participació ciutadana: “Presentar al·legacions sobre un pla ja elaborat durant l’etapa del PP. Eixa és la participació ciutadana que el PSPV d’Alboraia -que governa en minoria- ofereix al veïnat respecte a un Pla General Estructural (PGE) que amenaça 264.000 metres quadrats d’horta. El període d’exposició acabava el dilluns 30 de setembre però gràcies a una moció de Ciutadans, Compromís i Esquerra Unida es va ajornar la data límit fins al 25 d’octubre, és a dir, aquest divendres”. L’entitat cívica Per l’Horta amb les associacions veïnals, ja havia denunciat durant l’estiu l’impacte destructiu d’un pla que continua veient l’horta com un espai buit, com un solar, del qual extraure construccions que facen esdevindre en bitllets el que s’obstinen a considerar un paper en blanc. “Des de Per l’Horta acusen el govern municipal de tornar “a la política especulativa” i reclassificar l’horta per a resoldre el deute municipal. Així mateix, critiquen la “voracitat” de l’Ajuntament, ja que els 264.000 metres quadrats que es pretenen destruir és el màxim de superfície que la Llei d’Horta de València deixa sense protecció. A més, denuncien que no s’ha informat el veïnat sobre l’operació”. Cal continuar insistint contra les burocràcies que actuen com a cortines de fum, perquè ens hi juguem el futur, personal, social i de l’entorn que ens acull. I sempre és bo conéixer-lo millor, per tal d’estimar-lo i protegir-lo, com en la ruta de les alqueries i el conreu de la xufa, o en la passejada en bici que demà diumenge 27 s’organitza per l’horta d’Alboraia, a les 10h.

El 27 de setembre la Guàrdia Civil desallotjava les persones que resistien en el Forn de Barraca i assolaven aquella alqueria, que ha esdevingut símbol de defensa del patrimoni viu de l’horta i de l’absurda ampliació de la V21. Ací una crònica d’urgència en Espai Carraixet, un article de Miguel Crespo, d’Acció Ecologista-AGRÓ que en parla, i unes línies del manifest de denúncia original de Per l’Horta: “El projecte inclou la connexió de l’accés nord al port, rebutjat per l’Ajuntament de València, i obri un pas per a l’AVE a Castelló, que es troba en estudi. Reclamem que l’Ajuntament de València i la Conselleria d’Obres Públiques demanen al Ministeri de Foment la paralització del projecte. Una ampliació que amaga l’accés nord al port i el pas de l’AVE. Les obres d’ampliació a tres carrils de la V21 estan projectades amb un cost de 30 milions d’euros, tot i que s’estenen per tan sols 4,7 kilòmetres d’autovia als termes d’Alboraia i València. El projecte provocarà la desaparició d’un total de 80.087 metres quadrats d’horta, un total de 198 parcel·les repartides entre les partides de Saboia, Miracle, Mar, Vera, Calvet i Masquefa, als termes d’Alboraia i València. Una de les millors zones de l’horta de València pel seu valor paisatgístic i econòmic, ja que són terres incloses a la denominació d’origen Xufa de València i en plena producció”. A partir de les reclamacions de Per l’Horta el Ministeri reduí l’horta afectada a poc més de 60.000 metres quadrats, però no ha modificat el projecte i els enderrocs i la destrucció d’horta estan en marxa.

Com hem vist l’ampliació de la V21 està relacionada amb l’ampliació del port, que ara amenaça horta i platges, a més de la possibilitat certa d’esdevindre un perill per a la ciutat i no un motor. En les seues ampliacions anteriors ja provocaren la desaparició de la platja de Natzaret i la destrucció de La Punta per una ZAL que mai s’ha posat en marxa, i que ara és urgent revertir. Ací teniu l’enllaç al reportatge de Pau Ivars Cabrera “La Punta. La dignitat dels resistents”, emés en Punt Docs d’À Punt el 18 d’octubre passat. Sovint la maquinària burocràtica dels grans projectes de transformació del territori semblen invencibles, i sembla que ens esclafarà implacablement. Tantes voltes ho hem vist, des del Pla Sud amb moments d’especial agressivitat i acarnissament, però també ha crescut la consciència, l’organització popular i la solidaritat… No ens volem sotmetre, i la lluita continua. Com deia recentment l’escriptor Joanjo Garcia en twitter: “La propera lluita serà del port contra l’horta. Feu córrer la veu, porteu els amics a passejar el paisatge, a què el facen i el senten seu. Reunim voluntats. Som més dels que ells diuen i volen”. En eixe sentit és ben interessant la iniciativa del banc de terres que promou el Consell Agrari de València, i també els vídeos sobre els pobles de l’horta que pertanyen al municipi del cap i casal.

L’ampliació del port representa una decisió estratègica de primer nivell, per a la qual resulta imprescindible calcular molt bé la quota de costos social i un nou estudi d’impacte ambiental que limite les conseqüències indesitjables d’eixe negoci pensat d’esquenes a la ciutat i els seus habitants. Això a hores d’ara no està passant, i tornem a les imposicions que pagarem els “pocaroba” i el nostre territori. Ací un article introductori de Raquel Andrés en ViaEmpresa que planteja “la batalla de les prioritats”, ací la notícia d’À Punt, ací un article de Vanessa Campos, i ací un de Ramon Marrades en què explica l’economia “fake” com la que genera (1) beneficis a curt termini a canvi de costos socials, ambientals i econòmics molt més importants a llarg termini, (2) està descontextualitzada, i (3) no té l’objectiu principal de satisfer cap necessitat: “En València se plantea una expansión megalómana del puerto sin debatir, con el marco actual, los impactos sociales y territoriales, con un proceso de toma de decisiones muy poco transparente por decirlo con elegancia y lo que es más grave, sin discutir ni analizar la relación entre el aumento de los contenedores a almacenar —muchos de ellos en tránsito, muchos otros vacíos— y las necesidades económicas de la ciudad y la comunidad”.

Ara com ara també està obert el termini de participació ciutadana en l’Estratègia Valenciana davant el Canvi Climàtic 2020-2030, fins al 23 de novembre en informació pública. Ací podeu consultar el document de l’Estratègia, que en la pàgina 65 parla de col·laborar amb “les administracions locals per a coordinar l’establiment de programes que promoguen l’eficiència i l’estalvi energètics, les energies renovables, i el vehicle elèctric i l’autoconsum, establint un servei d’assessorament en aquesta matèria adreçat a municipis”. Esperem avanços en Rocafort de la mà del Pacte d’alcaldies, al qual ens sumàrem a les acaballes de 2016 per acord plenari. Una altra possibilitat de millora per als llauradors és el Pla de Desenvolupament Agrari de l’Horta de València. D’altres iniciatives ciutadanes ja n’hem parlat en Rocafort a peu pla, com Cuidem Benimaclet.

Perquè totes les actuacions que comentem ens afecten personalment, compliquen la nostra qualitat de vida i les nostres possibilitats futures. Ens caldrà ser-ne conscients, estar alerta, teixir complicitats i resultar àgils en les respostes més adequades. Amb tota la convicció i la fermesa. Una reflexió més de Núria Garcia, directora d’Espai Carraixet sobre la nostra relació amb l’horta, i la necessitat d’implicar-nos més. Tanque amb Günter Anders, filòsof que entre altres coses fou un dels promotors del moviment antinuclear, i que en el llibre Nosaltres, els fills d’Eichmann apunta: «el que es considera trivial passa inadvertit; i el que passa inadvertit s’accepta sense dir ni piu». Això està relacionat amb la pèrdua de capacitat de resistència de les persones, en un món de maquinària burocràtica que ens desconnecta de la nostra responsabilitat en les conseqüències finals de les nostres accions, i així augmenta el perill de fer-nos còmplices o bé víctimes de la màquina trituradora. Ens cal el contrapés de l’ètica de la responsabilitat davant de l’avanç poc raonable de l’imperi de la tècnica com un imperi totalitari. Hui el Forn de Barraca en pot ser el símptoma, però continuem sent cada un de nosaltres els qui hem de reaccionar i decidir quin món i quina vida volem viure.

 

 


Comentaris 00 comentaris en moderació

L’Ajuntament tapa el refugi de Rocafort

Rocafort té un refugi antiaeri del temps de la guerra d’Espanya, però no el veiem ni el podem visitar. Si és un recurs patrimonial del poble, quin és el motiu de no poder mostrar-lo, conéixer-lo i emprar-lo per tal de posar-nos en el lloc d’aquell patiment, al qual podríem acostar-nos amb empatia compartida? Per què el govern actual no posa en marxa el projecte que té per a restaurar-lo i obrir-lo? Per què no destinar una part dels diners del superàvit a eixa obra?

Val a dir que tenim la sort que durant aquell conflicte civil, en Rocafort no es van produir assassinats de persones del poble. Resulta més aviat excepcional el cas, i el mèrit caldria repartir-lo entre el veïnat, en la seua manera d’actuar més humana i menys venjativa que en altres localitats veïnes. Però també en la gestió de vigilància que l’alcalde de llavors, Ramon Fontestad, imposà com a prioritat i que va evitar banderies ocasionals. Com recordava en un article Carlos Aimeur: “El comité del Frente Popular de Rocafort estaba comandado por Ramón Fontestad, un vecino cuya principal obsesión era que ningún paisano fuera represaliado por sus ideas. De ahí que durante el periodo de guerra “ningún hijo del pueblo ni ningún veraneante fueron víctimas de la contienda””.

El temporal de pluges i vent de les acaballes del 2016 provocà la solsida d’un dels murs de la Llotgeta, afortunadament sense danys personals, i també descobrí l’accés al refugi de baix de la roca calcària (els altres dos accessos, a l’escala junt a la porta de l’església i a l’escola -ara llar dels jubilats-, foren obstruïts amb runa i ara com ara no tenen eixida). Com recorda el cronista Juan Pérez Navarro en el butlletí d’informació municipal de març de 2017 (p. 12), en  Rocafort se’n construïren tres o quatre: “el que va per davall de la Llotgeta, un altre en la devesa enfront del Bar Rosaleda, (amb capacitat per a 900 persones, arribava fins al Quarter) i un altre en la plaça d’Espanya, junt a l’escala. Entre Caperucita i el xalet de Jaume I cantó a Pintor Benlliure, és possible que hi haguera un altre”.

Una volta el refugi de la Llotgeta tornà a l’agenda ciutadana, s’hi realitzaren visites tècniques i de seguretat per a comprovar-ne l’estat. Posteriorment l’ajuntament encomanà un projecte de restauració que fera possible l’obertura a les visites del públic (BIM núm, 3, juliol de 2017, p. 5). Eixe projecte està lliurat per registre en l’ajuntament i només queda licitar l’obra d’adequació, per valor aproximat de 70.000 euros. La presentació dels redactors del projecte és pública en el Viure Rocafort núm, 11, especial de patrimoni del febrer de 2019 (pp. 30-31).

En l’article “Refugis vius de la memòria” parlàvem del valor patrimonial de les infraestructures de defensa de la població, concretament de Rocafort i Massarrojos com a casos destacats en l’Horta Nord. I de manera més general l’article “El patrimoni de la Guerra Civil ix de la trinxera” aborda les possibilitats turístiques d’estos recursos. A més conforme a l’article 4 de la llei 9/2017 el Refugi és Bé de Rellevància Local automàticament, com també queda reconegut en la versió inicial del Catàleg de Proteccions Patrimonials de Rocafort, aprovat en el ple municipal del 31 de gener de 2019; i exposat per a al·legacions públiques fins a l’agost passat. Al refugi de la Llotgeta li correspon la fitxa C011. Sobre el mateix tema la revista Debats (volum 131/2, del 2017, pp. 123-140) publicava l’article d’Andrea Moreno i Tatiana Sapena “Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València” (complet en pdf avall del present text), on diuen (p. 132): “En aquest nou context, els refugis antiaeris de la Guerra Civil ressorgeixen com a patrimoni associat a les polítiques de memòria i ocupen un lloc preferent entre allò que Pierre Nora (1984-1993) denomina els «llocs de la memòria» (lieux de mémoire). Són llocs en què la memòria s’ha encarnat selectivament i que, per la voluntat de la humanitat o el treball del temps, han romàs com els símbols més lluminosos d’aquesta. Es tracta d’espais on la memòria col·lectiva perviu emocionalment i que, malgrat haver sigut oblidats durant temps, conserven el passat i tenen la capacitat de transportar memòries col·lectives a generacions actuals”. 

En les circumstàncies actuals, resulta decebedor i trist, poc justificable, haver d’assumir esta oportunitat perduda per a un benefici futur compartit per tots…, ja que costa entendre que el govern municipal actual mire de tapar el patrimoni comú del poble de Rocafort. Perquè tot són fets públics i coneguts des de l’inici del 2017, perquè disposaven de més de sis-cents mils euros de superàvit de l’any 2018. Perquè obstinar-se a amagar un valor per al poble no té trellat ni forrellat, perquè no té sentit sostraure un recurs històric que hauria d’estar a disposició dels rocafortans, les rocafortanes, i de les persones que ens visiten. Perquè també tenen escrits del veïnat en el registre d’entrada de l’ajuntament que reclamen la protecció, la restauració i l’obertura del refugi com a patrimoni històric municipal, perquè fins i tot el grup socialista presentà una moció en el ple de l’1 d’octubre en què proposava invertir el superàvit en una dotzena d’inversions financerament sostenibles (acord 2.2, “rehabilitació i obertura al públic del Refugi de la Llotgeta”)… Perquè el Refugi, com a element catalogat del patrimoni del poble requereix “d’un règim de conservació específic i, si escau, l’adopció de mesures cautelars de protecció o de foment i posada en valor”.

Però el govern actual del poble, en el ple d’octubre va presentar per despatx extraordinari destinar-ne el superàvit a les tanques del camp de futbol (16 mil euros), el paviment del frontó (18 mil), equipaments de parcs públics (31 mil), soterrar línies elèctriques (40 mil), i per al parc Fontestad destinen 528 mil euros, malgrat que encara no té projecte d’execució ni tampoc està contractat… I potser el més preocupant és que no pensaven fer cas dels resultats del Participarc “perquè no els agradava el resultat de la participació ciutadana”. Esperem un canvi d’actitud i tindre més sort a la pròxima (el pressupost nou?). Esperem.

129-338-2-PB(1)

El paisatge productiu de les alqueries: entre el vestigi i la bandera

 

El dissabte 26 d’octubre, Bombas Gens ofereix una visita guiada a les alqueries de Marxalenes, concretament a la de Barrinto dins del parc de Marxalenes i ara com ara en usos municipals, i al celler de l’alqueria Comeig, que trobaren i han restaurat dins del mateix centre d’art. No patiu que ja no en queden, de places disponibles. És ben normal perquè treballen fantàsticament i acosten el patrimoni des d’una perspectiva vital i social, a banda d’arqueològica, que resulta especialment dinamitzadora i instructiva, com amb esta jornada: «Les alqueries, com llegats de la nostra horta, no són només història, arquitectura o elements d’un paisatge, sinó que també constitueixen llocs de vida, de socialització, de tradició i de canvis». Un encert que ens ajuden a descobrir continuïtats històriques des de l’experiència de vida del veïnat.

A més personalment els estic molt agraït per haver obert al públic una part de patrimoni que em permet situar milanta anècdotes, històries i llegendes familiars. L’agraïment ha de començar per l’amic Ximo López, historiador i gran persona que ens posà en contacte en un primer moment. Justament l’exposició que organitzaren per a celebrar els dos anys del projecte de Bombas Gens duia el títol d’Herències. Les alqueries de l’horta de València, comissariada per Paloma Berrocal. Alhora també publicaren el catàleg virtual Bombas Gens 1930-2019. Historia, rehabilitación y nuevos usos (ací en castellà que no he sabut trobar-ne la versió en valencià, disculpeu). Recomane, en relació amb el present comentari i per motius personals, els articles de Paloma Berrocal i Víctor Algarra: “Marxalenes en el paisaje histórico de la huerta de València” (p. 11), “Detrás del jardín. La alquería de Comeig y su bodega, entre finales del gótico y los inicios del renacimiento (p. 19), i “Las alquerías del parque de Marxalenes. El rico patrimonio histórico de la huerta de València” (p. 34).

Fem un moment memòria del que és una alqueria. Una construcció dispersa entre els bancals de regadiu valencià, que servia d’habitatge familiar i també d’espai de gestió de les tasques de manufactura i dels treballs de l’horta. Dècades ençà que estes construccions pateixen abandó i perill (en el cas de la de Comeig, que antigament també donava nom a un “roll” de reg, la desaparició en el 56 del propietari i llaurador, el Tio Tonico, afegida a la “riuà” del 57, desfermà el procés de ruïna). Com a explicació general trobem els canvis socials i econòmics que les han deixades desfasades, però segons el professor Josep Montesinos també “la desaparición viene forzada al integrarse en las ciudades y poblaciones que se extiende sobre el suelo rural que las circunda. No obstante todas ellas han formado parte históricamente de nuestro paisaje, y le han dado un sentido propio y característico. La vivienda tradicional es, pues un elemento a conservar junto a su propio entorno agrícola que ha dado sentido durante siglos a la historia, economía, costumbres y horizonte del territorio valenciano”.

Podem descobrir un debat entre un discurs de menyspreu a l’horta que envolta(va) la ciutat, una reacció antirural relacionada amb una ideologia de modernització social urbana, i la defensa del patrimoni que representen les alqueries. En el primer bàndol una mostra extreta de la novel·la de Francesc Carreres “El cavaller del dubte” (1933): «L’Horta! El gran tòpic de València, pensà el jove. Era l’únic de que es parlava, en esmentar la ciutat cap i casal del País Valencià. Sempre en els seus viatges, en saber que era d’aquella terra, li parlaven de l’horta meravellosa, d’aquell gran orgull dels seus conciutadans que, quan els naturals d’altres ciutats, esmentaven les belleses pròpies, les institucions culturals, la personalitat distintiva i atraient, plena de suggerències, responien: sí, tot això està molt bé, però… i l’horta de València? (…) La ciutat, complaguda i satisfeta, es deixava influenciar. El predomini del barroerisme era de cada dia major. València es ruralitzava (…) El tòpic de l’horta! Havia fet més mal!».

L’horta un dia de pluja

De l’altre costat un personatge insòlit com el suís naturalitzat Alfred Baeschlin, al qual recentment Òscar Pérez dedica un article en Espai Carraixet: “Baeschlin va sentir molt d’interés per l’arquitectura rural i va recórrer els pobles valencians amb tal intensitat que fa entrar vergonya a aquells qui presumeixen de ser valencians però no coneixen el seu país. La sèrie de 21 dibuixos publicats en el setmanari El Camí de València en són una bona mostra, però encara més les monografies que va dedicar a les alqueries valencianes i al riurau de la Marina (…) Potser l’escrit relacionat amb l’Horta que resulte més interessant és el que parla de l’alqueria del Pi de Borbotó, en el qual fa unes reflexions –quasi profètiques– de l’esdevenidor d’aquell patrimoni material. En l’article «Arquitectura rural del País Valencià» (El Camí 92, del 9-12-1933) explica que «l’horta extensa que rodeja la capital valenciana ens brinda tres tipus bàsics de casa rural», és a dir, l’alqueria, la barraca i la casa tarongera. Després de fer una descripció detallada de l’alqueria del Pi i de destacar els valors artístics i patrimonials, acaba amb aquesta frase: «Molt caduca ja, esta alqueria sembla tindre comptats els seus dies de vida. Desapareixerà com atres tantes, cedint a l’avanç constant de la capital, i al seu lloc s’aixecarà algun dia una insípida casa de lloguer o la desesperant monotonia d’algun edifici fabril». Afortunadament, l’alqueria del Pi de Borbotó continua dempeus i la vam poder visitar fa uns anys quan la família Roig Segarra l’estava recuperant. Eren uns altres ulls, una altra sensibilitat…”.

J. V. Boira. “Valencia. La ciudad”. Ed. Tirant lo Blanch, València, 2011 (p. 320)

La pressió especulativa s’ha intensificat des de meitat del segle passat, en una voràgine sense contrapés. Potser les limitacions actuals imposades per l’escalfament global, aprofiten per a repensar un model de suïcidi despersonalitzador. Ho diu ben condensat Josep Vicent Boira en el seu llibre Valencia. La ciudad (Ed. Tirant lo Blanch, València, 2011; pp. 336-337): «El modelo de ciudad que se previó en 1946 no fue modificado sustancialmente en la planificación de veinte años después. Se mantuvo el crecimiento radioconcéntrico con una alta reserva de suelo para dar respuesta a la fuerte demanda de viviendas. Para sostener este entramado urbano, se dibujaron potentes ejes viarios radiales y de circunvalación. Cinturón tras cinturón, se proyectaron grandes rondas exteriores que compartimentaban el espacio, que lo fragmentaban para una mayor accesibilidad viaria, con el contrapunto de arruinar el paisaje periférico agrícola. (…) El plan de 1966, al integrar el traslado del cauce del Turia y una nueva ordenación viaria, permitió que el puerto de Valencia se ampliara hacia el sur en un proceso de crecimiento que no ha cesado desde entonces. La desaparición en los años ochenta de una playa completa, la de Nazaret, se debió justamente a las decisiones tomadas dos décadas antes. (…) Los famosos «planes parciales» fueron combatidos con insistencia y tesón por los movimientos ciudadanos de base». Les victòries ciutadanes a favor del manteniment del paisatge de la Devesa del Saler i de l’actual nervi verd de la ciutat en el llit del Túria (“El riu és nostre i el volem verd”), són en molts aspectes la consciència original de la capacitat ciutadana valenciana a favor d’un entorn popular millor integrat, més democràtic i més compartit de manera saludable. No seran les últimes d’un poble cada volta més despert.

Tornem a les alqueries. Com hem vist en la darrera batalla a favor del territori d’horta i contra l’absurda ampliació de la V21, les alqueries (Forn de Barraca, Bayarri…) han passat a ser la referència de la lluita ciutadana per una planificació

poqueta nit a Forn de Barraca, una de les darreres

a favor de la convivència raonable: banderes de la lluita pel futur i el territori. Davant del destarifo destructor que ens arrossega en una espiral de devastació. En la revista L’Espill (núm, 23, tardor de 2006), el dossier central estava dedicat a «L’assalt al territori», amb articles de Vicenç Rosselló, Josep M. Alcañiz, Josep Sorribes, Violeta Tena, Manolo Peris, i Onofre Rullán. Molt recomanable encara, i més quan ens volen tornar a entabanar amb enormes projectes de formigó i asfalt, infraestructures i centres comercials, amb uns costos socials i territorials impagables. L’especulació d’alguns és ruïna per a tots, reducció de les possibilitats comunitàries futures. En la presentació hi escrivien: «La preocupació pels efectes del llarg boom de la construcció sobre el territori és cada vegada més gran. Creix la sensació que ens hem instal·lat en una espiral perversa. D’entrada, un model econòmic basat en la construcció planteja dubtes i interrogants absolutament justificats, en la mesura que vincula la seua sort a un sector molt particular, de baix nivell tecnològic i amb un cicle específic que té data de caducitat. La concentració d’esforç, iniciativa i capitals en la construcció implica deixar d’actuar en altres sectors, econòmicament més avançats i menys problemàtics. A més, l’ocupació extensiva del territori de què som testimonis, i que ha arribat a un punt que causa vertadera alarma social, presenta aspectes inacceptables. La destrucció d’entorns i paisatges, la congestió urbana i l’edificació a l’engròs sense tenir en compte les necessitats d’infraestructures i de serveis de tot tipus, passarà factura indefectiblement. D’això hi ha una consciència social creixent. La via lliure donada als interessos privats per fer i desfer en el camp de l’urbanisme, amb una vessant especulativa indubtable, té ja uns costos molt alts i és previsible que ho seran encara més en el futur».

Finalment ens trobem cara a cara amb la nostra indefugible decisió: el manteniment d’unes condicions de convivència raonables o bé l’acceleració del desastre i l’anorreament. Però les alqueries han de ser un element útil, en ús i no únicament referencial. Han de ser-nos memòria viva d’una manera de ser més harmoniosa amb el territori, millor per al conjunt de la nostra societat actual i del nostre futur compartit. En un article molt interessant Agustí Hernández conclou: “El futur de les alqueries passa necessàriament per donar-los algun tipus de vida. No es pot pretendre salvar allò que no té una funció que complir, siga monumental, o com a centre cívic o lloc d’esbargiment. És cert que les alqueries tenen més vida que qualsevol altra construcció de l’Horta, i que la seua fortalesa ha estat testimoniada al llarg dels anys, perquè no debades la majoria tenen estructures tardomedievals, o estan datades entre els segles XIV i XVIII. No obstant això, si no hi ha algun pla de restauració o canvi d’ús, més prompte o més tard cauran, com ja va apreciar el Consell Valencià de Cultura a finals de 1998 després de l’enderroc de les alqueries de Campanar. En aquest cas el Consell va desatendre la petició de catalogar el patrimoni rural valencià. Les alqueries tenen un futur incert. Entre la ruïna, l’abandó, l’oblit i la restauració. El que és clar és que les alqueries hui ja no cauen pel seu propi pes. Han aguantat molts segles i poden continuar fent-ho. Si hui són enderrocades, en la majoria de casos és perquè els ajuden”.

Recalculem esforços i beneficis comuns, el patrimoni històric ha de tornar-nos vida i avantatges, no sols estètics ni melangiosos, sinó d’un paisatge fructífer, d’un coixí davant les noves tensions de la climatologia. Espavilem-nos que ens convé.