Presentem el número 8 d’Espai Carraixet

Dimecres 18 de desembre presentarem en L’Antull de Montcada el número 8 de la revista Espai Carraixet, una publicació cultural gratuïta de tota l’Horta Nord, amb una atractiva presentació en paper de 18×24,5 cm i 36 pàgines. Un projecte periodístic proper, bonic, molt cuidat i amb l’ambició quotidiana de connectar i alimentar-se del dinamisme cultural de tota la comarca. Una idea amb el segell personal de Núria Garcia, que s’obri a la diversitat d’iniciatives que ens envolten des de la dignitat professional i l’estima al territori i al patrimoni compartit. Un projecte que incita la curiositat amb cada lliurament, que conrea la comunitat creativa del nostre entorn, i en el que tinc la sort de col·laborar.

Un projecte personal i cooperatiu

Explica la directora Núria Garcia que la revista Espai Carraixet naix com “un projecte professional que va més enllà dels límits periodístics, que m’ha servit per a interconnectar amb moltíssima gent, molts llocs i molts àmbits de la comarca de l’Horta Nord. És el projecte més personal que he impulsat, i a partir de l’any vinent li donarem un nou impuls d’innovació i dedicació per a continuar aportant valor a la cultura d’ací des d’un periodisme de qualitat”. Compta amb col·laboracions plurals en cada número, i un equip de redacció més habitual format per Manuel Regidor, Mireia Corachan i Jorge Pérez.

Cada número compta amb la portada dissenyada per un il·lustrador: fins ara han sigut respectivament Sònia Montalt, Elena Tormo, Miguel Hache, Reyes Pe, Moisés González Piris, Mar Adsuara, Lídia Peris, i la del número 8 a cura de Toni Cabo. La revista es va estrenar la primavera de 2018, i per tant en el proper lliurament, durant la primavera de 2020, farà dos anys de travessia i complicitats amb municipis, creadors i públic.

Un projecte ambiciós amb els peus en terra

La directora d’Espai Carraixet Núria Garcia, Eduard Ramírez i David de L’Antull, davant del local que farà d’amfitrió de la presentació del número 8 (en la foto amb el número 5)

Cada un dels números anteriors d’Espai Carraixet ha tingut una presentació pública en alguna població de la comarca de l’Horta Nord, sovint amb alguna actuació complementària. Per ordre han estat Alfara, Meliana, Rocafort, Bonrepòs i Mirambell, Vinalesa, La Pobla de Farnals i Godella. Demà a partir de les 19.30h serà el torn de Montcada, en la cerveseria L’Antull (Av. Mediterrània, 5; 46113).

L’acte serà conduït per la periodista Mireia Corachan, comptarà amb la presència de la regidora de Turisme i Patrimoni de l’Ajuntament de Montcada, Josefa Calderer, la directora d’Espai Carraixet Núria Garcia, i el poeta, editor i traductor Pau Sif, que en el número 8 de la revista presenta un reportatge sobre la poesia en els carrers de la nostra comarca.

També trobareu articles dedicats a la cavalcada dels Reis d’Orient d’Alfara, la més antiga de l’Horta Nord amb vora seixanta anys de tradició; la “cordà” de Massalfassar per Sant Antoni del porquet, amb declaracions de Josep Vicent Frechina; el nou impuls del Museu de l’Horta d’Almàssera; el Pi de l’Anell de Vinalesa; la biblioteca de Bonrepòs; i un record personal del que va ser cronista de Montcada Vicent Vicent Cortina, a cura del professor universitari Miquel Nicolàs; entre molts més fins a onze reportatges… Les signatures convidades són Marc Ferri de Per l’Horta i la música professional Marta Margaix. L’acte estarà amenitzat pel grup de jazz Enric Giralt Trio.

La cultura com a pràctica quotidiana d’intercanvi

Espere que demà ens podrem trobar en L’Antull per tal de descobrir la nova portada d’Espai Carraixet, i eixa olor i textura específiques que tenen les publicacions en paper. L’acte estarà amenitzat pel grup de jazz Enric Giralt Trio. També trobareu obsequis commemoratius i especials per a les persones assistents. Artesanal, gratuïta, cooperativa, i plena d’estímuls per a la nostra curiositat, Espai Carraixet és una revista que ajuda a fer créixer la comunitat humana de l’Horta Nord, les complicitats i l’intercanvi cultural, que entenem com una pràctica quotidiana a peu pla. Per si encara voleu saber-ne més ací teniu l’entrevista que el programa de ràdio d’À Punt Pròxima parada, va fer a partir del número anterior a Núria Garcia i Eduard Ramírez:

El gremi també és amable

Amb Lluís Roda, en la convocatòria de fa tres anys, en un moment que ens desbordava el riure amb ganes

Divendres 13 de desembre junt al Jardí Botànic de València tinguérem un dinar de germanor una colla de poetes valencians. La veritat és que en casos anàlegs sempre m’he sentit una miqueta com un intrús, un polissó entre la tripulació… Vaja, que cascú és cascú, i al remat també els informàtics estan convidats a la festa de l’oficina. En el nostre cas una mena de dinar d’empresa d’un negoci inexistent, cosa que indubtablement acumula més mèrit. Que Santa Llúcia ens conserve la vista, que les ganes ja les portem nosaltres mateixos damunt.

Josep Porcar i Alexandre Navarro

El promotor de la iniciativa “dinar del solstici” és una persona afable, generosa i atenta, de mirada aguda, com Josep Porcar, que també lluu una trajectòria molt notable com a poeta. El dia que ell presentava Vint-i-dues mans de pintura en Alacant, Alexandre Navarro em captava per a formar part d’un grup a favor de la justícia, la creativitat i l’ordre natural de les coses, l’AJELC-PV, que segurament a causa d’això persistia en la semiclandestinitat. Aquell mateix dia de l’any 94, amb Manel Marí i altres, treballàvem la companyonia amb els cambrers i guanyàvem algun duro amb un petit reconeixement. Després han passat els anys i ens han fet evolucionar el tracte artesanal amb les paraules i el significat de les pròpies experiències. Ens han fet interioritzar la recerca d’una expressió personal del pas de la vida per nosaltres, des d’una perspectiva personal i un respecte sedimentat cap a la plasticitat de la paraula. Sempre és una alegria nova cada retrobament.

D’esquerra a dreta: Marc Granell, Begonya Pozo, Lluís Roda, Pau Sif i Josep Porcar.

Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Pere Císcar i Rubén Luzon

Però com en eixes festes d’oficina que esmentava adés, les converses deixen de banda la tècnica de l’ofici i les expectatives particulars (“professionals” ací resultava abusiu), per tal de centrar-se a posar-se al dia de les situacions personals de companyes i companys. Un article molt informatiu de Juli Capilla sobre el gremi d’escriptors de per ací, per si en teniu curiositat. Al capdavall com diu el poema de Marc Granell, que ja ha aparegut en “Rocafort a peu pla”: “Que són ales. / Que són febres. / Que són somnis. // Els poetes són els éssers / més imprescindiblement inútils / que hi ha sobre la terra”. Malgrat el conegut adagi que alerta que “el gremi és sanguinari”, i sense negar les múltiples peculiaritats de la fauna que habita la persistent mania de treballar poèticament la lletra, la veritat és que jornades com la de divendres aprofiten com un argument oposat. Riures francs, alegria per les coneixences i companyonia descansada.

Foto del dinar del solstici del 2016

I no és la primera vegada que ens trobem en el mateix ambient amable, distés, de diversió i bona conversa. Entre unes coses i altres no totes les persones poden acudir, per compromisos previs diversos, faena o el que siga. Ara bé, en esta ocasió no podia deixar de recordar que Manu no se l’haguera perduda d’haver pogut triar. Però ja no és possible, és clar. Ací teniu uns articles per si en voleu fer memòria: Ara Balears, Espai Carraixet, i ValenciaPlaza (Lletraferit). Per això em permet ara traslladar-vos un poema escrit per al recull d’homenatge que promovia l’inquiet i perseverant Alfons Navarret. Jo què sé, no era de cap manera un encàrrec còmode, però tampoc podia faltar a la crida per l’amic, tan present encara a hores d’ara:

ARRAPS
(amb en Manu, 1 de febrer de 2019)

De tots els deutes que no pagaré
els de diners serien els més fàcils
de tornar, rescabalar, arxivar.
Però estalviem-nos les teories,
que toca respectar els creditors:
m’emborratxe ara en el teu funeral,
involuntari furtiu de tants deutes.
Viure és un arrap sense cicatriu,
l’herència de vents i d’intempèries
quedarà a l’abast dels qui en vulguen prendre…
Amb sort d’una moneda en la butxaca
continuaré apurant les reserves
esperant a l’aguait un nou glop d’aire.
Mentre queden glops i aire i més ganes
acumularé deutes sense excuses.
Total si no pense pagar, bé puc
abandonar-me entre els corrents, sols perdre’m
de la mà d’un intens desig de viure.
Ni cal dir-ho, no respons. Acompanyes:
m’emborratxaré en cada funeral,
que ens sabem germans de clots i tants riures.

Edu Marco i Eduard Ramírez

És ben cert que la Roda no deixa de rodar, i cada nova ocasió de celebrar la vida i la paraula ens convoca a no defallir, a insistir-hi, a tornar a provar que mentre brolla el riure, queda esperança de descobrir alguna nova clau que puguem compartir i veure créixer entre moltes mans, molts ulls i moltes veus… Bé sabeu allò de “Jo sóc la veu que han fet la veu d’uns altres / desteixint balbucejos, remors i altres consignes”. I etcètera, en fi. Només em queda dir que és un luxe de categoria compartir taula amb persones diverses que treballen la paraula, els sentiments i els anhels, des de perspectives personals amb constància i exigència. Cada una d’elles m’han acostat maneres d’expressar aquelles sensacions que interpel·len la humanitat arreu del temps i de la terra habitada, i amb la paraula com a instrument, s’aventuren cap a noves fronteres de la comunicació, proven sendes i tornen a provar-ne… Fins a la pròxima amb el bon tast de la conversa i els somriures, però sobretot, perquè les paraules de cada un de vosaltres m’han fet aprendre i respirar. Salut!

De dreta a esquerra: Isabel Robles, Joan Navarro, Jaume Pérez Montaner, Vicent Botella, Pere Císcar, Eduard Ramírez, Maria Josep Escrivà, Alexandre Navarro, Manel Rodríguez Castelló, Lluís Roda, Begonya Mezquita, Josep Porcar, Begonya Pozo, Rubén Luzon, Edu Marco, Marc Granell, Pau Sif, Marta Vilardaga

Ajudar a sembrar il·lusions

Des de fa ja sis anys en Rocafort passa una cosa fantàstica, que de tan a prop a voltes podria passar-nos desapercebuda. Un equip de persones voluntàries treballa sense descans per aconseguir repartir joguets, il·lusions i somriures, a tants xiquets com poden. Del mateix poble i de més enllà. Famílies que per mil circumstàncies pateixen restriccions per a respondre materialment a les expectatives i la fantasia que desborda als xiquets i xiquetes en esta època de l’any. Realitzen una faena extraordinària, amb un compromís i una perseverança realment admirables.

L’equip està impulsat i capitanejat per Susana, que com no vol cap protagonisme i vol fugir de la notorietat, m’he esperat a esmentar-la al segon paràgraf. No està a soles, però n’és el motor. El meu agraïment personal a ella i a tota la resta de les persones implicades, a la seua cura, al seu respecte, a la seua estima per les coses ben fetes, al seu detallisme, a les seues múltiples atencions i amabilitat a cada persona que s’hi acosta a col·laborar. I a cada persona que rebrà algun detall, algun regal que estrenarà nova vida. I el que més em meravella: tota la il·lusió que tenaçment sembren i distribueixen. Perquè la meua experiència és que sempre han atés de categoria cada persona (especialment xiquets i xiquetes) que porta materials de joc i d’esplai que ja no tenen ús en sa casa però que poden continuar servint per al joc i la felicitat dels menuts. Hui sense anar més lluny Susana se sorprenia de com creixen els meus, que ja coneix fa anys i que en l’evolució natural creixen i s’estiren. Les estic molt agraït també perquè per als meus és normal a hores d’ara revisar armaris, renunciar a l’absurda acumulació, comprovar que el que puga circular per a altres xiquets i xiquetes estiga en bones condicions. Perquè tot eixe respecte i generositat que els ensenya l’equip de la campanya “Un juguete, una sonrisa” és un guany educatiu que perdurarà. I que elles premien amb amabilitats, carinyo i un exemple molt potent. Hui també hem vist com Regina comprovava amb tota la paciència si la caixa d’un puzzle tenia totes les peces que corresponien amb la imatge de la caixa. Estava concentrada, i somreia.

Escric el comentari de hui des de l’admiració i l’agraïment d’una iniciativa exemplar. Unes persones que mouen un ample grup de persones a col·laborar, compartir, ajudar discretament, enfortir el veïnat, aprendre a mirar-nos a la cara i somriure’ns. El patrimoni comú de la convivència en comunitat. Un grup de persones voluntàries que dediquen moltes hores i molt d’ànim, tot el cor, a facilitar-nos aprenentatges que de tant a l’abast ens poden passar desapercebuts: cuidar-nos, compartir, respectar, incloure… I que l’alegria i la il·lusió dels xiquets i de les xiquetes és la riquesa més fàcil de compartir perquè no s’acaba mai. Com a recordatori que sé que no vos cal, tota l’ajuda i col·laboració que pugueu aportar els vindrà molt bé. I els joguets, llibres, jocs de taula, etc., han d’estar en perfectes condicions d’ús, perquè l’únic que cada Nadal han d’estrenar les criatures és l’alegria i la il·lusió compartida.

De veres, moltíssimes gràcies.

Reunió del Consell Escolar del CEIP El Barranquet (I)

Hui era la primera reunió en El Barranquet del Consell Escolar renovat recentment. Ha estat interessant, m’ha permés reconnectar amb l’actualitat dels plans i les demandes de famílies i claustre. En el cas de la nostra escola, una construcció dels anys huitantes que necessita moltes millores de manteniment. A banda de l’adaptació a moltes lleis i normatives posteriors, d’accessibilitat, de seguretat, de prevenció, etcètera. Els representants del nostre claustre ens han explicat els problemes d’instal·lacions, del pati als quadres de llums, que han estat comunicats a l’Ajuntament de Godella i a la Conselleria d’Educació, i han explicat les expectatives respecte al pla Edificant, que en el cas d’El Barranquet és especialment necessari per a tindre l’escola en les condicions òptimes per tal de formar als nostres fills i filles.

El projecte del pla Edificant per a renovar el CEIP El Barranquet es va presentar el curs passat en Conselleria, que hi va plantejar algunes esmenes, els tècnics municipals estigueren revisant-lo i el tornaren a enviar. Ara sembla que cal realitzar una adaptació més profunda del projecte i mentrestant el dia a dia reclama atenció constant… A pesar de la frustració que suposa la lentitud dels avanços institucionals, la implicació de les famílies no deixa de produir plans de futur que milloren l’aprofitament de l’espai escolar, com demostra la molt activa comissió del pati de l’AMPA. També el claustre disposa d’una comissió de formació que també proposa idees de millores per al patim com el futur “banc de l’amistat”. El consell escolar és un bon lloc per a compartir i trobar coincidències, cooperacions, complicitats. Però hem d’intentar aconseguir una comunicació més fluïda i continuada, per a trobar solucions comunes. Al capdavall la comunitat escolar del Barranquet és ben conscient que sols som una prioritat per a les persones implicades directament: claustre de mestres, famílies i estudiantat de la mateixa escola.

Entre les notícies positives, el claustre ha informat que han rebut l’aprovació del Pla de dinamització de la biblioteca, que comportarà una subvencio de més de mil euros per a renovació dels fons de llibres per a lectura dels nostres xiquets. Des del claustre també han posat en marxa el “bibliopati”, una caixa amb rodes que acosta els llibres als xiquets i xiquetes en els moments d’esplai del menjador i el pati. També la recent concessió de dos “Erasmus plus” per a intercanvi de professorat, mobilitat de mestres que facilita l’actualització i renovació pedagògica, una a Irlanda i una altra a Suècia. En la necessitat de renovar algun dels elements de joc del pati l’AMPA destinarà fons importants, l’escola aportarà una mica més, i s’espera també una aportació directa de l’ajuntament. A partir del pressupost, s’oferiran dos o tres alternatives per tal que l’estudiantat vote i seleccione. També hem comentat que amb l’aprovació del nou pressupost de l’ajuntament de Rocafort, la subvenció a l’AMPA del Barranquet queda igual. En el tema de la reducció de l’aparcament actual i la corresponent ampliació de l’espai de joc del pati, la comissió encarregada des de l’AMPA i el claustre han de valorar la millor alternativa d’aprofitament de l’espai i ajustament a les normatives.

Finalment, com ha explicat Carlos en un correu electrònic al govern municipal de Godella: “hem tornat a trobar a faltar la seua presència al Consell Escolar del CEIP El Barranquet. A les famílies ens preocupa, perquè malgrat que és el lloc on poder informar-nos dels plans de l’Ajuntament per a la nostra escola no ho aconseguim. Són molts els temes tractats que requereixen de la seua explicació i participació activa”. És molt important la presència i la implicació de l’ajuntament, perquè cal refer el projecte Edificant i impulsar-lo amb determinació. Perquè altres millores han de ser resultat d’una cooperació més àgil. I perquè cal millorar la relació cap a una escola com El Barranquet, que acumula abandonaments massa llargs.

Entre tots ho farem tot 😉

Santa Bàrbara, devoció pel foc

Taulells i versos de Mossén Sorribes dedicats a Santa Bàrbara en la caseta de les Ànimes (Rocafort)

Hui 4 de desembre és el dia que se celebra la memòria de Santa Bàrbara (de Nicomèdia) que va patir tortura i martiri per mantindre la seua fe cristiana, diu la tradició que va ser el 4 de desembre de l’any 306. No consta en cap escrit martirològic dels més antics ni se n’han trobat proves històriques de la seua existència real, però ser una llegenda no té perquè ser negatiu. “La Santa” és molt popular arreu de la Cristiandat, al nostre País Valencià s’estén el seu record i devoció per multitud de pobles, i és invocada quan trona, siga a causa de fenòmens naturals i llamps o quan els humans tractem amb explosius: la mineria, l’artilleria, i evidentment, la nostra afició als coets. L’últim punt de resistència del Regne de València davant de les forces del borbó incendiari i maleït, fou el castell de Santa Bàrbara d’Alacant, retut definitivament el 19 d’abril de 1709, vora dos anys després de la desfeta d’Almansa. Només que fora per això ja pagaria la pena alimentar-ne la devoció.

Ací l’origen de la seua devoció venia des de Montcada, on té ermita dedicada, i Santa Bàrbara és patrona del poble de Rocafort, on comparteix eixe honor amb Sant Sebastià. La palma en l’escut del poble és el símbol dels màrtirs, característica  compartida per la parella de patrons. Però com passa amb la plaça dedicada a la Santa, una plaça sense números de cases, ja que és un parc d’esplai infantil i es coneix com a Parc de la Llum o més encara com a parc Pocoyó, sovint pareix que quede semioculta, amb massa poca atenció en comparació a l’altre… Potser només és una anècdota, però crida l’atenció. En tot cas, com deien Tip i Coll, “la setmana vinent parlarem del govern” i un altre dia de com organitza les festes… En Rocafort la colla dels coeters s’aplega en la Confraria de Santa Bàrbara, i realment esta era la veta que volia aprofitar… Com explicava l’historiador Ximo López en el nostre llibret de festes 2018 (“Confraries, festes populars i consciència col·lectiva”, pàgines 14-15): «Els valencians estem acostumats a què processons, misses i trasllats de sants convisquen, amb major o menor comoditat, amb espectacles musicals de tot tipus, “mascletaes”, “cordaes”, festes de disfresses, bous al carrer i passacarrers. Fins i tot vivim amb normalitat que persones que no xafen una església durant tot l’any manifesten una sincera devoció al patró del poble el dia de la festa major».

La cultura del foc destaca entre els costums que defineixen el poble valencià, les nostres tradicions, festes, la nostra manera de viure i compartir els carrers. I a mi m’encisa. Nascut com sóc al barri de Morvedre del cap i casal, m’he fet de Rocafort primer per l’escola dels fills i les amistats derivades, i en segon lloc, per ser acollit entre la colla de coeters de Santa Bàrbara. N’estic molt agraït. És cert que hi ha persones que ens consideren als aficionats al foc uns tarats inconscients, i millor prendre’ns-ho amb humor, com en l’article de Vicent Marco “El pirotècnic, pimpampums”: “Sempre duen trons damunt (o al cotxe), perquè mai saben quan necessitaran celebrar un gol o enderrocar un edifici”. La nostra cultura del foc la vivim des de la consciència sentida del perill, sense rebuig ni prejudicis, amb passió i amb respecte al que fem. Ací podeu recordar un vocabulari bàsic, i ací l’enllaç de la Federació Valenciana d’Associacions d’Amics dels Coets (FVAAC), entitat imprescindible en l’organització de formació i en el manteniment i la promoció d’esta faceta fonamental de la nostra cultura popular. Altres enllaços interessants en este article de Festes.org i en el programa “Cosins germans” dedicat a les falles.

Tornem a la Confraria de Santa Bàrbara de Rocafort, que com explicava el Butlletí Informatiu Municipal de setembre de 2018 (pàg. 17): “els seus membres han fet possible la realització de la cordà o les dutes de Santa Bàrbara i Sant Agustí. També prepararen el correfocs del 9 d’octubre celebrat l’any passat i formaren part dels actes en honor a Antonio Machado duts a terme al nostre municipi durant el mes de novembre”. La Duta és una joia popular, participativa, bonica i emocionant de viure; la Cordà també és un moment molt especial, clar, i els últims temps la Confraria ha eixamplat la seua activitat a l’organització de Correfocs, que acosten la vistositat del foc a tota la població. L’últim en Rocafort el férem al gener d’enguany. També col·laborem amb la resta d’associacions del poble, com deia Juan Gómez Miralles: “També volem apostar pels cursos de pirotècnia i ajudar a altres col·lectius perquè puguen organitzar les seues activitats”. Permeteu-me una citació més, de l’article de Ximo López esmentat adés, que pense que enganxa molt bé amb l’activitat de la Confraria de Santa Bàrbara de Rocafort: «Les tradicions són, per la seua pròpia naturalesa, fenòmens contingents, històrics, en constant canvi. Cada societat en crea de noves, les adapta, les abandona, les recupera, les barreja amb altres… i tot això ho fa sabent que, per damunt de tot, les tradicions tenen una funció social i cultural fonamental: serveixen per mantindre, per reforçar i per projectar la consciència de pertànyer a una determinada comunitat de persones. Els valencians i les valencianes sabem molt bé com d’importants han estat les festes per a la conservació de la nostra identitat com a poble, fins i tot en èpoques en què la seua supervivència ha estat greument amenaçada. I això es veu, de forma molt clara, cada estiu, quan pobles com Rocafort s’omplin de música, de pólvora, d’història i, sobretot, de bon menjar, de bon beure i de bon xarrar». Des de l’alegria i l’agraïment, sols em queda dir “Visca Santa Bàrbara! Visca la Confraria i foc a la barraca!”. Salut.

viure_rocafort_setembre_2018- santa

 

Romanços i enredros desvien de la igualtat

Hola! Ací va un comentari antipàtic d’escriure. Perquè l’actuació municipal de Rocafort en matèria d’igualtat apareix inconsistent, mareja, enredra, i de forment ni un gra. I això va en contra del conjunt de la població. De tu i de mi. I per suposat de les víctimes de la coacció, de l’opressió, de les agressions i de la violència… Mala cosa per a tots, açò de banalitzar i jugar amb les coses de menjar. L’altre dia parlàvem del 25N, de les activitats realitzades en Rocafort, i com a conclusió compartia el desig que els representants municipals saberen trobar camins comuns per a fer nàixer el consens des de la diversitat de perspectives. Perquè en un tema tan greu l’ajuda de tothom fa falta, la cooperació, la coordinació, la protecció, l’acompanyament i l’educació. Sobren les quimeres, els enfrontaments i els verins curts de mires. Doncs no va poder ser, una mena d’obstinació que fa festa de la burla a la ciutadania s’imposà, davant de virtuts reconegudes com ara la prudència, la discreció, la contenció, fins i tot la generositat dels que saben guanyar. Però no, no ens encabotem.

Permeteu-me’n fer un recorregut sobre algunes activitats del darrer semestre. Si en sabeu d’altres o les vegeu d’una altra manera, ja ho explicareu… Per a començar el fet més proper: les Corts Valencianes aprovaven el dijous 28 de novembre la declaració de l’emergència feminista arreu del País Valencià, amb els vots favorables del PSPV, el PP, Ciudadanos, Compromís, i Unides Podem; mentre que els vots de Vox s’hi van oposar a l’acord. En el torn de Ciudadanos la diputada María Quiles explicava que no aconseguir la unanimitat li provocava “”pena y ganas de llorar” y ha instado a Vox a reconsiderar su voto, porque se trata de una cuestión “moral, de apoyo a todas las mujeres””. El text de les Corts reclama reforçar el compromís institucional fins a assolir “una societat lliure de violència masclista”, més recursos per tal d’aplicar el Pla estatal contra la violència de gènere, i garantir una educació basada en la igualtat entre dones i hòmens. La proposta venia de la diputada de Compromís Mònica Àlvaro, que la va presentar just abans del 20 de setembre, quan es convocà la Nit Violeta. Àlvaro considerava que “la situació d’alarma social és cada vegada més elevada, i així queda reflectit en la multitud de mobilitzacions i en l’eixida massiva al carrer per a reivindicar la fi de la violència contra les dones, ja que sense aconseguir-ho no podem avançar en la igualtat”.

La Nit Violeta en Rocafort fou també una iniciativa cívica, un acte de consciència ciutadana, però trobàrem a faltar la implicació i la cooperació de l’ajuntament. Ja veníem de les excuses del govern municipal per a no posar durant les festes Punts Violeta… Digueren que no tenien pressupost per a destinar-lo al tema. Ací la notícia d’À Punt sobre el cas. Bé, no voler distingir entre un punt d’informació, de referència, de possible assessorament i sobretot de visualització de seguretat en el carrer, del tractament que ha d’oferir una clínica o una comissaria és tindre ganes de crear confusió… El tema del Consell d’Igualtat Municipal, que no convoquen ni apliquen el reglament vigent, n’és un altre punt negre de la gestió municipal. En el ple del 26 de novembre, el govern rebutja la moció dels socialistes per a (1) informar totes les associacions de Rocafort del termini i manera de nomenar representants per al Consell, i (2) convocar-lo abans del final del mes de febrer de 2020. Diuen que poden no fer cas del reglament vigent i que volen retocar-lo al seu gust abans de posar-lo en funcionament. Lamentable: no voler dialogar genera nous problemes, pitjors, que s’afegeixen a la inacció, el tancament, la cabuderia, l’obstinació… La gestió de l’anterior regidora d’Igualtat, Sonsoles Giner, estigué marcada per un seguit d’iniciatives que eixamplaven les possibilitats de política social i d’igualtat en Rocafort, que aconseguiren finançament i subvencions per a mantindre programes i personal dedicat a l’educació, l’assistència, l’atenció i la conscienciació. Però resulta que el BOP de divendres 29 de novembre de 2019 publicava l’anunci respecte a les subvencions destinades a entitats menors per “a implantar mesures per al compliment del principi d’igualtat entre homes i dones”, on s’explicava que quedava desestimada la petició de Rocafort  a causa de “no esmenar la documentació requerida”. Això resulta més greu. Perdre possibilitats d’invertir subvencions per al bé del poble, per a millorar l’educació, l’atenció, la convivència… Sembla que l’únic interés siga eliminar rastres anteriors.

Però el que considere una irresponsabilitat i una demostració de poca vergonya, és que els regidors del govern municipal (PP+C’s+Vox) impediren el debat i la votació de la moció del 25N que presentaren els grups dels Socialistes i de Guanyem en el ple del dimarts passat. “Esta moción se presenta de manera urgente debido a que hemos estado esperando a que el equipo de gobierno presentase una Declaración Institucional, como todos los años”, diu l’encapçalament del registre d’entrada (el mes d’octubre la regidora Marco anuncià que convocaria els grups per a consensuar un text del 25N, ara com ara diu que no creu en les declaracions institucionals, i mentrestant tots pel sac i el sac en terra…). El contingut de la moció era el text aprovat en la Diputació de València (amb els vots en contra de Vox, i a favor de tots els altres grups, també del PP i de Ciudadanos), adaptat a l’àmbit local de Rocafort (podeu consultar-ne el text més avall). Ja no serveix marejar ni un dia més amb un tema tan principal, ja no hi valen excuses, ha caducat el temps de mirar-se el melic… Esperem que el govern rocafortà reflexione i corregisca la seua actual inèrcia. I que aporten seriositat, coherència, consistència, solidaritat i professionalitat. Ens hi juguem les condicions de la convivència en la societat, i això no hauria de prendre’s a broma.

output

25N, treballs per l’alliberament de la violència

Ara a València esdevé la manifestació del 25N, per a mostrar el rebuig a la violència que pateixen les dones pel fet de ser-ho. Una tortura personal per a qui la pateix, i una opressió sedimentada socialment, entre silencis, dubtes, covardies, insolidaritat i un llarg etcètera. En les darreres dècades el tema ha aparegut en l’agenda d’actualitat, de manera que s’ha estés la consciència del problema, qui podria evitar el record i el calfred per Ana Orantes… Si pensem que eixe és un principi necessari per a capgirar la situació, caldrà insistir-hi i perseverar, sense perdre de vista que no parlem d’estadístiques, per espantoses que resulten, sinó de casos concrets que destrossen vides com les nostres. Com les nostres, que potser hem tingut més sort… Com diu el conegut poema de Maria Mercè Marçal, “Dins la pell de l’ona salada / serem cinc-centes, serem mil. / Perdrem el compte a la tombada. / Juntes farem nostra la nit“. Ací podeu escoltar-lo musicat per Borja Penalba i Mireia Vives: “Cançó de fer camí”. Hui no assistiré a la manifestació que tinc obligacions domèstiques, però vull donar suport al bàndol de la igualtat, de l’autonomia personal, del respecte i de la llibertat. Perquè com diu Angela Davis, “el feminisme és la idea radical que les dones som persones”.

Moments finals de l’acte de la Ruta contra la violència de gènere en Rocafort (23-XI-19)

L’objectiu és fàcilment compartible, ho pense sincerament, per qualsevol persona decent, empàtica. Però recentment s’intenta convertir en una batalleta irresponsable, cridanera en els mitjans. Millor no oblidar que les víctimes reals són persones amb qui compartim els carrers, però sovint abandonem a la crueltat en les seues cases. “Associacions feministes defenen que acabar amb la unitat “torna la violència a l’àmbit privat” i “suposa un fre per tal que les dones verbalitzen la seua situació””, segons destaquen Sofía Pérez i Fátima Caballero en un article molt documentat en Eldiario.es. Mirem ara el cas d’enguany en Rocafort, i des de la meua més humil perspectiva, comentem algunes possibles millores. Dissabte 23 de novembre el grup de dones de Rocafort 19-J (amb la cobertura de l’associació de veïns Antonio Machado) va promoure una activitat participativa que recorria places i carrers del poble, amb lectures de poemes per persones d’associacions i col·lectius. Un èxit de la societat civil, una iniciativa d’autoorganització molt positiva, transversal, creativa… Ací en teniu la crònica publicada per Elperiodicodeaqui.com. Pense que un grup amb esta capacitat demostrada de col·laboració i mobilització, potser resultaria més eficaç si donara el pas de superar les complicacions derivades de gestionar-se només a través d’un grup de whatsapp, i passara del voluntarisme impulsiu a l’estructura d’una associació constituïda. Serien més fàcilment reconeixibles i podrien gestionar les seues iniciatives amb major claredat, aconseguirien relacions més profitoses amb el teixit associatiu del poble, que evitarien malentesos en les relacions. Crec que tenen totes les condicions a favor per a reforçar el seu efecte positiu i facilitarien l’extensió del suport mutu.

Acte municipal del 25 N

Hui de matí l’ajuntament ha organitzat el seu acte propi. Unes explicacions a les persones aplegades de part de l’agent de la policia local encarregada del programa de VioGen, que des de l’experiència personal ha sabut transmetre la importància que cada veí i veïna ens preocupem d’evitar el patiment de les persones que puguen trobar la desgràcia de resultar víctimes de la violència masclista. També la regidora d’igualtat, Rosario Marco, ha presentat la campanya que l’ajuntament ha posat en marxa hui entre els comerços i el veïnat: #IgualesyLibres 52 Roses Blanques (en referència a les dones assassinades per les seues parelles a l’estat espanyol en el que portem de 2019). Benvinguda la iniciativa! De fet a l’actual govern municipal se li pot retraure massa sovint falta d’iniciativa, però ara no és el cas. Cal deixar de fer el caragol i assumir les responsabilitats de govern de manera quotidiana, tan transparent i oberta com siga possible. Impulsar una innovació per a donar a conéixer el problema social de la violència que pateixen les dones, conscienciar que resulten intolerables totes les agressions, és un fet molt positiu. “Educar en igualtat per a protegir el camí de les nostres filles, nebodes, netes, amigues i veïnes. I en aqueixa tasca hem d’anar tots de la mà”. És clar que sí, i encara que no tinguem cap relació personal directa, la defensa de la llibertat i de la integritat de cada persona, de cada dona, és un deure moral de justícia.

Moment de la Ruta contra la violència de gènere en Rocafort, 23 de novembre de 2019

El tema és greu i ens reclama respostes personals de defensa de la decència, de la solidaritat, de la seguretat de cada persona, especialment a les dones ja que estan a l’aguait d’una agressivitat i violència específiques contra elles. Com diu Mónica Oltra en un vídeo publicat hui en les xarxes socials: “Hui és el dia que totes les persones, tota la societat, ens situem al costat de les víctimes, protegint al seu entorn i a elles, i enfront de les actituds dels agressors”. Doncs en eixa tasca en la qual tots fem falta, cal buscar la cooperació social i el consens en les actituds de suport, protecció i acompanyament. Un consens promogut per les múltiples iniciatives, acollint i no rebutjant, buscant la coordinació i la cooperació, i no els enfrontaments contraproduents. Des de la consciència de la diversitat social, tots podem aportar alguna cosa positiva i totes les aportacions resulten convenients. Per això trobe a faltar la declaració institucional de la corporació municipal de Rocafort, com cada any. Perquè ni que siga en un àmbit simbòlic, és important la unió dels representants polítics del nostre poble per a marcar quin és el costat correcte en els casos de violència contra les dones. Com ha passat en la Diputació de València i en la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, amb el suport de Compromís. També, naturalment. Espere de veritat que demà en el ple els regidors i les regidores posen per davant l’interés social compartit per les persones de bé i no enredren amb interessos curts de gambals. Vinga, que cal que tothom anem de la mà contra les agressions i la violència de gènere.

La renovació dels Consells Escolars

Ahir dijous 21 de novembre era la data per a les votacions de renovació dels membres de les famílies en els consells escolars dels centres educatius, també en el CEIP El Barranquet, naturalment. Aprofite la presentació que en fa la Confederació d’AMPAs Gonzalo Anaya sobre el seu paper: “el Consell Escolar del Centre és el cor que regula el funcionament del mateix.En ell està representada tota la comunitat educativa: el president/a que és el director/a de l’escola o institut, el professorat, els pares i mares, l’alumnat, el personal administratiu i de servicis, i l’Ajuntament; i tots tenim veu i hem de fer-la sentir”. També resulta interessant la informació de la notícia “Els consells escolars són la clau del bon funcionament dels centres”, en el suplement Aula del diari Levante-EMV.

El cas és que entre els tres nous membres que ahir triàvem, he resultat ser una de les persones que formarà part del Consell Escolar del Barranquet, en representació de les famílies. Moltíssimes gràcies per la confiança i és una responsabilitat que assumisc amb alegria i il·lusió. Anys arrere estiguí implicat en l’AMPA del centre, des de la directiva i especialment en l’àrea de comunicació i informació. Un dels valors principals, i pel qual decidírem triar El Barranquet com a centre on educar els nostres fills, fou la seua destacada tradició d’implicació de les famílies en el seu funcionament. Les limitacions en instal·lacions i les èpoques de precarietat en inversions, sovint han sigut compensades per la voluntat i la implicació de mestres i pares i mares, amb una dinàmica de diàleg i coordinació, a favor de la millora de les condicions en què s’eduquen estudiants i estudiantes que donen vida a l’escola i la justifiquen. Ací el diari explica algunes iniciatives de l’AMPA del Barranquet. Ara sóc nou, ben conscient de la necessitat que tinc de posar-me al dia en els temes actuals de gestió i planificació. També sé per experiència que pares, mares i representats del claustre m’ajudaran i m’ho posaran ben fàcil, que ens coneixem i en molts casos directament la vida en comú a partir de l’escola ens han fet amics. Ah, i del representant de l’estudiantat que conec, Marc, desimbolt i determinat, tinc clar que em farà aprendre molt…

Portada de “Tots naixem lliures. La Declaració Universal dels Drets Humans il·lustrada” (RBA, Molino i Amnistia internacional, 2008)

Per això durant el cap de setmana repassaré el document que adés esmentava de la Confederació Gonzalo Anaya (que podeu consultar avall del text). També tinc a mà una lectura que sempre resulta convenient rellegir i repassar, com ara la Declaració Universal dels Drets Humans, i especialment el text de la Convenció dels drets dels infants, ja que l’extensió de l’educació és un instrument imprescindible de l’autonomia personal i de les possibilitats de decisió sobre les nostres vides. Més encara en l’etapa de formació i desenvolupament dels xiquets i de les xiquetes.

Encara podeu gaudir d’altres alternatives familiars de formació, com demà de matí en els Jardins de Vivers del cap i casal. És un acte lúdic i educatiu en commemoració del Dia Universal de la Infància, que se celebra el 20 de novembre. Totes les declaracions internacionals i els textos institucionals són importants i fonamenten els avanços socials, els canvis de mentalitat que marquen les nostres maneres de conviure. Bé, hui no vinc a explicar quasi res, més enllà de reiterar el meu agraïment a la confiança de les famílies del Barranquet… I manifestar-vos la meua disponibilitat per a tractar els temes de l’escola i les necessitats de gestió i millora de les condicions dels nostres fills i filles. Salut i moltes gràcies!

manualvalenciàeleccions-al-Consell-Escolar-2015

Les aventures de la Colla U, d’en Jaume Monzó

Aprofite que hui celebrem el dia del llibre valencià en commemoració de la primera edició del Tirant lo Blanc, ja que el 20 de novembre de 1490 a la ciutat de València va eixir de la impremta la novel·la senyera del nostre segle d’or, per a parlar d’un llibre que tot just m’he acabat i m’ha omplit d’aventures, coneixences i somriures: La colla U (premi de narrativa infantil Enric Lluch Ciutat d’Algemesí, Ed. Andana, 2019), escrit per Jaume Monzó i amb les il·lustracions de Miguel Á. Giner Bou. El llibre presenta les aventures d’una colla de preadolescents (12 anys) que descobreixen que disposen d’unes peculiars “ultracapacitats” que han de posar al servei del treball en equip i la defensa del nostre patrimoni.

L’esquelet del llibre no ens sorprendrà, un grup de xiquets que acaren els problemes del món des de la innocència, la bondat, i el coratge que mútuament alimenten. Com han fet notar persones sàvies, les dubtoses originalitats en la creació artística no les hauríem de buscar ni en temes ni en plantejaments, que més aviat ens reconforten en la seua reiteració, sinó en la particular presentació que l’autor concret és capaç d’oferir-nos. La Colla U està formada per Raspa, Piula Li, Seta, Rínxols, Tabalet, i la gosseta Espurna. La seua relació interna fuig de la jerarquia i aprofita la força que naix de la confiança i la coordinació d’iniciatives diverses. Per dir-ho curt, tots i totes hi són protagonistes i el valor de cada aportació és especial, positiu, necessari. Este detall alegra el desenvolupament de les aventures i resulta refrescant. Com explica el doctor Tàrrega al primer ultracapaç que coneixem, Raspa (pàgs. 20-21): “Efectivament, un traïdor. Va localitzar uns altres xiquets afectats per la radiació. Buscaren fills i nets d’usurers, de lladres i delinqüents. Nissagues entrenades per a furtar i fer el mal. Són una plaga per al nostre poble. (…) he descobert que el traïdor ha entrenat un grup de xiquets per a fer i desfer segons li convinga. Volen poder i riquesa, volen destruir, volen destruir-nos. Que ens oblidem de qui som, que oblidem les nostres arrels, els nostres costums, la nostra identitat. Sense això no som res i ens poden dominar. // -Però què puc fer jo a soles? // -No estaràs sol. Hauràs de formar un equip i junts heu de tindre cura del nostre patrimoni. El que és de la gent ha de continuar sent-ho”.

A mi esta senzillesa que transmet, esta implicació amb el nostre entorn i el nostre veïnat, m’emocionen. Però estic cert que una història de bons i roïns, que evita els discursos prescriptius, les respostes i les “solucions”, que és acollidora, resulta divertida i funciona, des d’un fum de referents nostrats, compartibles. El paper dels personatges que integren la Galeria d’honor del Trinquet de Pelayo, les converses imaginades entre Nel de Murla, Quart, Juliet, Rovellet i el Genovés, que ajuden els xiquets protagonistes a esbrinar els enigmes, són un goig brillant. La percepció del patrimoni com una vivència compartida (des de l’arqueologia a les festes populars) també és un encert a destacar.

“La colla U” aplega altres valors, com la suma de talents i la cooperació artística. L’il·lustrador Miguel Ángel Giner és el guionista del còmic El dia 3 (Astiberri, 2018) que amb les il·lustracions de Cristina Durán, recentment ha rebut el premi nacional de Còmic que atorga el ministeri de Cultura i Esports. D’altra banda és un llibre que ha desbordat les pàgines impreses i compta amb una cançó pròpia, amb el mateix nom que el llibre, creada pel poeta Edu Marco i Canta Canalla. Només puc recomanar-vos que gaudiu, que gaudiu de la narració, dels dibuixos, de la cançó, de la vostra pròpia imaginació que ha d’impulsar-ho tot.

Finalment, abans que l’amistat puga interpretar-se com una acusació, em cal confessar que conec a Jaume fa molts anys. Des de diverses iniciatives universitàries, de la Confraria del Bon Beure… I etcètera i més, i que encara m’alegre de compartir vida i converses amb ell. No compartim equip de futbol, però així i tot és dels meus. Jaume és una persona inquieta, amb gran vocació per ensenyar l’idioma, que aplica amb enginy i perspectives innovadores. Això ja ho va mostrar quan el 2014 publicà En línia (Sembra). La seua primera novel·la és una història juvenil d’institut relatada amb fluïdesa a partir de converses habituals en les xarxes socials (whatsapp, facebook, blogs…). Un llibre que el públic ha portat a la sisena edició ara com ara i que va rebre el premi al llibre juvenil millor editat de la Conselleria de Cultura. Ací teniu un vídeo en què l’autor comenta En línia en la Fira del Llibre de València.

Si vos he pogut incitar la curiositat, pense que no vos sentireu defraudats en llegir La colla U, ben al contrari. I a més, el llibre ens facilita l’ocasió de compartir lectura amb fills i filles, que ja sabeu que és un plaer multiplicat. Salut i bones lectures…

Les cançons de fer camí, amb Mireia i Borja

El passat dijous 14 de novembre Mireia Vives i Borja Penalba presentaven en públic, en el teatre La Mutant, el seu nou treball discogràfic que porta el títol de “Cançons de fer camí” i aplega 19 peces musicals. Segons comentava Ramir Calvo Cubedo a peu de platea a les xarxes socials, a l’escenari els acompanyaren els músics Sergi Carós i Marta Margaix, a més de les col·laboracions afegides de Berta Íñiguez, Andreu Valor, Miquel Gil, Eduard Navarro, Voro Garcia, El Cor Proletari, Noèlia Pérez i Josep Zapater. El disc el podeu escoltar ara mateix, com faig mentre escric, en el seu bandcamp.

Aquest treball torna a ser un luxe especial que trobem a tocar de dits. I no pense ocultar que en sóc un aficionat convençut d’aquesta parella d’artistes… Com ells mateixos canten: “Si el delicte és l’alegria que millor que ser culpable”. Sols em naix aportar el meu “sí” més enorme. I ací acaben tots els meus coneixements musicals i la meua capacitat de crítica especialitzada. Per a qui en vulga detalls d’estil i aportacions esclaridores, podeu consultar-ne l’entrevista recent en Vilaweb, “Intentem posar banda sonora a l’honestedat”. Dos professionals de llarga trajectòria que han recorregut una via pròpia d’expressió, fent molt bona lliga i reforçant l’impacte artístic a partir de la seua fórmula particular, lliure del corrent de les modes. Potser sí que en aquesta ocasió han reforçat el to íntim de la proposta. O potser simplement el fet d’haver treballat totes aquestes cançons durant anys en els escenaris, els donen un vernís de familiaritat, de caliu vora la llar. Potser.

Com explica aquesta entrevista per a Enderrock, “el procés de creació musical és intens i fluït i en el cas del duet valencià, els dos components tenen un rol definit molt clar i el desenvolupen a la perfecció. Penalba és l’encarregat de crear la música i Vives d’escriure les lletres i ajudar en qüestions musicals quan es musica alguna poesia. Venint de tradicions molt diferents, el compositor i guitarrista beu de la tradició i els cantautors, i la cantant lliriana té influències molt variades”. La diversitat de ritmes que apliquen a conformar les cançons es guien per l’efecte que busquen aconseguir i la veritat nua que traslladen, “Cançons de fer camí és un disc total en el qual es fusionen la poesia, la música i la il·lustració”. O com també diu la Viquipèdia: “el tercer disc del duet valencià, format per 19 cançons entre originals, poemes musicats -conté versos de Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig, Joan Salvat-Papasseit i Joan Fuster-,[5] i versions de referents musicals. Cançons de fer camí és un disc total en el qual es fusionen la poesia, la música i la il·lustració. L’elapé es va produir gràcies a una campanya de micromecenatge que duplicà amb escreix el seu objectiu”. Primer enregistraren “L’amor fora de mapa” (Mesdemil, 2016), com a eixamplament de l’experiència imaginativa del llibre de Roc Casagran del mateix títol, poc després “Línies en el cel elèctric” (Mesdemil, 2017).

El que puc dir és que escoltar-los mentre treballe o passe el temps amb els nanos, m’ajuda a sentir-me en casa, acompanyat i estimulat. A partir de la seguida de rutes cap a nous escenaris els va sorgir un projecte

vídeo de la rumba “Casablanca”, dins del disc “Línies en el cel elèctric” i amb lletra de Joanjo Garcia.

que barreja amistats, expressions poètiques, diàleg i música, com Ovidi 4 amb David Caño i David Fernández. Un altre detall a destacar, és la participació en les lletres de l’escriptor Joanjo Garcia (a qui prompte li haurem de dedicar un comentari en aquest blog). Dins de la diversitat d’estils i ritmes que són capaços de proposar Mireia i Borja, per a acabar aprofite per a enllaçar-vos dues rumbes, Casablanca a partir d’un poema de Garcia i inclosa en el disc del 2017, i també una de les joies del nou disc, amb una lletra parida entre Borja i Joanjo i que obri en canal una experiència de barri de la ciutat de mil colors: “València negra”. Alguns comentaris sobre la cançó ací en els enllaços de Vilaweb i de Tresdeu (“La cançó que faria ballar a Fuster amb Lizondo”). Gaudiu les cançons, la música i l’heterodòxia, i si en teniu l’oportunitat, dels seus directes, que els luxes no duren per a sempre… Carpe diem i abraçades.

vídeo de “València negra” en youtube