Eixirem prompte: cooperar per a superar la pandèmia (part 1)

Vivim una situació estranya, difícil, dura. Dic estranya per inesperada, encara que ja fa 50 dies que vivim confinats en els nostres domicilis. Hem perdut hàbits i rutines, i se’ns fa llarg. Però el primer que cal manifestar és la pena per totes les víctimes del COVID19, esta malaltia sobrevinguda, i el respecte pel dolor humà que provoca. Voldria que el calfred causat per tantes pèrdues esdevinguera una abraçada a les famílies que no han pogut acompanyar als seus en els últims moments. Que no s’han pogut acomiadar dels seus en condicions ni viure junts el dol. A més sabem que els perills de la pandèmia no seran únicament de salut. Perquè afecta a les nostres vides amb el tancament d’escoles, els ERTOs, la inactivitat obligada de tantes persones que ara com ara no saben de què passaran…

Necessitarem responsabilitat, cures mútues i mentalitat positiva, per a superar esta desgràcia. Ens caldrà un esforç llarg per a reconstruir la convivència comuna. Tal i com explica Àgueda Micó en “Els acords que necessitem”: «Estem passant moments difícils. Molt difícils. Vivim dies de patiment per la salut de les persones que estimem, i vénen dies de dificultats econòmiques i socials per a molta gent. Per això és el moment de respondre com a societat madura que sap cuidar de la seua gent i oferir-li un futur digne. (…) L’autogovern valencià funciona perquè la línia d’actuació és clara: que ningú es quede enrere».

L’impuls del veïnat positiu

Xifres d’evolució del coronavirus en el País Valencià, del 20 de març al 2 de maig. Dalt, ingressos hospitalaris; Mig, ingressos en UCI; Baix, defuncions.

Des del 14 de març mirem d’adaptar-nos al tancament en casa. El veïnat de Rocafort pot sentir-se content de com s’ha comportat. I com el primer és la salut, fem memòria dels webs d’informació específica sobre el coronavirus: la informació bàsica per a la ciutadania, i les dades de sanitat. Al llarg d’estes setmanes han parlat els balcons amb aplaudiments al personal sanitari i del serveis bàsics (neteja, alimentació, transport, etc.) que han aguantat les primeres onades a cara descoberta. Merescut agraïment a les persones que ens han cuidat i ens han protegit. També han parlat les finestres amb missatges d’ànim per a nosaltres mateixos. Les contribucions humils a l’esperança en el futur: boniques, tendres, necessàries.

A més hem viscut una bona evolució de les xifres. Cada mort és terrible sempre, però la primera onada de la pandèmia no ha col·lapsat la sanitat ni l’abastiment ni la societat valenciana. A poc a poc, més altes que ingressos hospitalaris, minva des de fa setmanes del nombre d’afectats actius, arribada contínua de material sanitari. Així el 28 d’abril arribava l’avió número 17 noliejat per la Generalitat Valenciana, que ha respost amb una gestió destacada a l’emergència.

“Esperança sense optimisme”

Laura, la mestra del meu major, ens escriu en un dels darrers correus electrònics: «Desitge que tot vaja com esperem. Que siguem conscients de la importància dels nostres actes i apliquem una dosi de consciència per a que aquesta situació es vaja reconduint de la millor manera». Els mestres també s’han guanyat un reconeixement important per la seua implicació i adaptació. De veres que moltes gràcies. Però com explica Terry Eagleton: «Es posible tener esperanza sin el sentimiento de que las cosas en general van a salir bien».

L’esperança té a veure amb la nostra acció i les nostres capacitats, amb la nostra tenacitat i el nostre coratge. Crec que tenim bons motius per a sembrar esperança, sobretot per les ganes que demostrem de superar esta desgràcia. Ja que «el optimismo está más relacionado con la confianza que con la esperanza. Se basa en la opinión de que las cosas tienden a salir bien, no en el exigente compromiso que entraña la esperanza». Escriu Eagleton: «Cuando más necesaria es la verdadera esperanza es cuando la situación es más extrema y reviste una gravedad que el optimismo se suele resistir a reconocer», tanmateix «la esperanza auténtica debe estar basada en razones. (…) La esperanza debe ser falible, mientras que la alegría temperamental no lo es». Tal i com hem sabut demostrar responsabilitat individual i responsabilitat col·lectiva. A partir d’ara haurem de seguir el camí de la solidaritat social.

Recuperem una miqueta d’aire

El 27 d’abril els xiquets i les xiquetes pogueren recuperar un poc d’activitat en els carrers. De fet ho necessitaven, han fet un esforç extraordinari per tal d’adaptar-se a les circumstàncies que els ha tocat viure. Com a homenatge enllace el vídeo “Los días que pasan”, premiat en el festival recent d’Avilés. Pense que expressa amb tendresa senzilla el punt de vista dels menuts sobre les noves rutines i les restriccions de moviment. Els concursos de dibuix i manualitats de l’ajuntament estes setmanes han sigut una aportació positiva.

Com diu Joan Burdeus en un article recent. «Amb la quarantena, trobem a faltar sortir a passejar perquè trobem a faltar deixar de ser nosaltres mateixos. Però el jo només pesa als adults. Per als nens, la identitat és nova i esmunyedissa. La volen caçar com si fos una papallona. Aquella obsessió infantil per preguntar que ens fa riure té a veure amb saber on acaben ells i on comencen els altres, la urgència fascinada per perfilar els límits i les lleis del món, que per ells encara es troba obert. Fer-se gran és passar de la intensitat del particular a l’entumiment del general». Des del 2 de maig totes les persones hem pogut començar a tastar el carrer per a l’esplai. Per tant és moment de recordar que hem d’actuar amb trellat, amb responsabilitat. Cuidem-nos i cuidem dels altres.

Un esforç col·lectiu necessari

Davant de la pèrdua d’ingressos, de la impossibilitat de trobar alternatives, cal no deixar a ningú arrere, cal barrar el pas a totes les misèries. Per això hem de centrar-nos en les necessitats bàsiques de les famílies: de subsistència, psicològiques, i d’organització. Evidentment la solidaritat real, el compromís polític i social amb la comunitat propera del veïnat serà imprescindible. I el paper dels ajuntaments en eixa gestió és fonamental per a la reconstrucció social. Com explica en “El valor de la proximitat” M. Josep Amigó: «Perquè els ajuntaments són el primer dic de contenció per als problemes de les persones. És l’administració més propera, la primera que escolta i intenta solucionar tot allò que pot». Per tal de predicar amb l’exemple, la Diputació de València ha injectat milions d’euros als ajuntaments (La Vanguardia, Hortanoticias).

Sobre la gestió del govern de Rocafort, ha fet reunions (no oficials) amb els grups municipals. Sorprén que hagen sigut presencials, quan està desaconsellat, i amb dubtós valor informatiu. Però deu ser un problema de com conceben la comunicació pública. Alhora, al ple municipal d’abril (per videoconferència) rebutjaren una moció conjunta de Guanyem i els Socialistes per a crear una comissió per a implantar mesures econòmiques i socials de recuperació. També demanaven informació a la ciutadania, i al Govern d’Espanya que permeta usar “el romanent de tresoreria i el superàvit pressupostari per a fer front a esta crisi social i injectar recursos a l’economia productiva”. Realment no té cap sentit que el govern de Rocafort s’obstine en la seua estranya vocació per l’autarquia i la desconfiança cap a l’entorn… Tampoc s’entén que no obriren el mercat dels dissabtes despús-ahir, quan ja podia fer-se conforme explica el vídeo següent…

 

 

 

 

Un pensament a “Eixirem prompte: cooperar per a superar la pandèmia (part 1)

  1. Retroenllaç: Eixirem prompte: impulsar propostes de rescat (part 2) - Rocafort a peu plaRocafort a peu pla

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *