El PAI del Bovalar (1): antecedents turbulents

Poc després de començar a gestionar l’àrea municipal d’urbanisme, en la tardor de 2016, l’arquitecta municipal ens avisava del “problema” del PAI del Bovalar. La insistència d’alguns propietaris de solars en aquella zona ens acabaren de posar en alerta… Bé que recorde una mare i els seus dos fills, propietaris respectivament de parcel·les en el PAI, i al seu advocat, els seus registres d’entrada, l’èmfasi en la reclamació dels seus interessos i el llançament d’averanys de denúncies i presó… Ja sabem que escoltar al veïnat és una prioritat de la gestió municipal, això és aixina.

Rocafort té un terme municipal menut que s’allarga des de l’horta de Godella al sud-est, fins a la pinada de la Bonaigua i els inicis del secà al nord-oest. Una llesca de terreny de 2.3 km2 encerclada pels termes de Massarrojos (València) i Godella. Dins, les possibilitats de créixer en construccions és quasi nul·la, perquè gran part de l’espai urbanitzat és esponjós d’arbres i verd. També perquè passada la via del tren de via estreta hi ha els cultius de l’horta. I perquè la franja oest del centre del terme està ocupada per un PAI del Bovalar empantanat. Per això els solars del PAI no han assolit la consideració de parcel·les urbanes.

Complicacions de bon començament amb el PAI del Bovalar

L’1 d’abril de l’any 2003 l’empresa Urbanite publicava en la premsa la intenció de promoure un Pla d’Actuació Integrada en Rocafort. I el 25 de juliol del mateix any, el ple municipal de Rocafort va aprovar provisionalment el projecte del PAI i l’adjudicació a Urbanite. La comissió territorial d’urbanisme de la Generalitat plantejà algunes esmenes i fins a tres anys més tard no quedaren solucionades per l’ajuntament. Així, el ple de la corporació aprovà definitivament el PAI del Bovalar el 28 d’abril de 2006, amb el seu avantprojecte d’urbanització i l’adjudicació a Urbanite, SL. El 14 de juny el DOGV anunciava el termini d’exposició pública del PAI. Mentre la Generalitat publicava l’aprovació definitiva del planejament urbanístic de la zona del Bovalar el 28 de juny del 2006.

Secció nord del PAI del Bovalar

El BOP del 12 de desembre de 2007 duia l’aprovació definitiva del projecte de reparcel·lació del PAI del Bovalar, completat ací. En l’article 11 de l’edicte explica les condicions per a poder considerar les parcel·les com a solars urbans. En resum són: “a) Acceso rodado hasta ellas por vía pavimentada, debiendo estar abiertas al uso público, en condiciones adecuadas, todas las vías a las que den frente”. També: “b) Suministro de agua potable y energía eléctrica con caudales y potencia suficientes para la edificación prevista”. A més: “c) Evacuación de aguas residuales a la red de alcantarillado. No justifica la dotación de este servicio la evacuación a acequias o fosas sépticas”. I per fi: “d) Acceso peatonal, encintado de aceras y alumbrado público en, al menos, una de las vías a que dé frente la parcela”.

Més complicacions i contradiccions

Sector central del PAI del Bovalar

L’anterior guia dels fets ha estat extreta del blog d’Amparo Sampedro, alcaldessa de Rocafort (2011-2016), de l’entrada “El PSOE de Rocafort y el PAI del Bovalar” (24-5-2008), amb molta informació detallada. Com els seus comentaris sorgeixen mentre succeïa tot el procés, aporten un valor afegit. També interessen les seues entrades del 14-2-2009, 16-2-2009, 18-2-2009 i del 21-2-2009 (“PAI, suma y sigue…”).

Sector sud del PAI del Bovalar

Totes fan referència a la informació de Levante-EMV que relacionava  la constructora amb una investigació per corrupció, i que la reparcel·lació estava rebutjada per no constar els avals de l’empresa. També la crònica d’El País: “El plan residencial El Bovalar ha tenido, (…) una tramitación controvertida”. “Y hasta aquí lo que de verdad certifica el Registro de la Propiedad de Moncada. O sea, que queda claro que el aval NO CONSTA EN EL REGISTRO DE LA PROPIEDAD. Y por mucho que el PP intente moldear a su gusto lo que es real y cierto, sin tener el mínimo reparo en manipular incluso lo que está escrito en documentos públicos si es necesario, la realidad es tozuda y tarde o temprano se manifiesta”, escrivia Sampedro aquell 21 de febrer. A més, un recurs de l’Ajuntament de Godella mantingué les obres paralitzades uns mesos.

Reprenem la iniciativa durant el 2016-2019

Imatge del ple municipal de juliol del 2018, quan tractàrem les al·legacions a l’acord de caducitat del PAI del Bovalar i de gestió directa de l’ajuntament.

La situació del PAI no arribà mai a una gestió satisfactòria. I segons la darrera certificació d’obra (octubre de 2010) estaria en un 89,45% d’execució. Per això l’Ajuntament de Rocafort en 2011 assumí una recepció parcial. En concret la xarxa viària, les zones verdes, les instal·lacions de la xarxa de reg, del mobiliari urbà, de la senyalització de trànsit, del gas natural, de la telefonia, la infraestructura elèctrica i la xarxa d’aigua potable. A partir d’ací s’imposà l’apatia de la promotora, potser per la crisi o per les dificultats de resolució global. La inactivitat de l’empresa provocava l’augment del malestar en el poble, com pot mostrar-nos l’article de Rocafort Tribune que enllace.

Nosaltres ho intentàrem amb reunions, reclamacions i consultes per tal d’acabar el projecte. Però a Electra (empresa que s’havia quedat la fallida Urbanite) res li va fer moure ni un dit… I és com aquell que s’excusa d’un examen perquè va al funeral de la iaia, que per molt “modern family” que siguem, quan ja en van més de tres resulta sospitós. Per eixe motiu esbrinàrem les possibilitats de donar solució al PAI i l’Ajuntament de Rocafort consultà al Consell Jurídic Consultiu. A partir de les seues indicacions, el Ple del 20 de març de 2018 declarà la caducitat del PAI del Bovalar i “la resolució de l’adjudicació de la condició d’agent urbanitzador”. Ací la referència en el DOGV i l’acord publicat en el BOE. En acabant, al juliol del 2018, aprovàrem la resposta sobre les al·legacions a l’acord de gestió directa (DOGV).

El tema és llarg i enrevessat. Continuarem…


					

Connectar Rocafort és millorar el veïnat

El carrer Massarrojos a punt per a transitar-lo amb comoditat (gener de 2020)

En els darrers passejos he pogut comprovar amb alegria que ja han avançat molt els treballs d’adequació dels carrers Pare Lluís Fullana i Massarrojos. Concretament en els trams que han estat irregulars dècades, coberts de terra i pedres, asilvestrats arribaven a impedir el trànsit pel carrer Massarrojos. Són uns trams que dificultaven el pas de persones i de vehicles, que interrompien la travessia interior Est-Oest. Ara parlem de les vies que trobem des de la zona de la Colònia, a tocar del carrer Ausiàs March per dalt. I l’espai del PAI del Bovalar entre l’Escoleta i els paellers, en el que seria la continuació del carrer Nicolás Alonso, per baix.

Crec que és un bon motiu per a valorar el treball que es pot fer des d’un ajuntament per a millorar la vida del veïnat. Evitar els obstacles al dinamisme social, a les possibilitats de la població, resulta una tasca principal de la gestió municipal. Perquè és una ajuda justa a les persones que hi viuen i per a tots els altres que hi passem amunt i avall. Perquè connectar Rocafort, els espais de passeig habitual i de trànsit, ens facilita la vida i ens permet gaudir millor de les possibilitats del nostre poble. Ens en beneficiem tots.

Una miqueta de memòria

Vista del carrer Massarrojos des de baix (Bovalar), el 26 de novembre de 2019

Quan l’any 1990 Rocafort va aprovar el seu Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU Rocafort: BOP del 25 de maig de 1990) aquelles edificacions quedaven en els límits del poble. Llavors formaven un conjunt de cases en un àmbit semiurbà, entre la continuació de la Gran València i la caiguda al ponent de la Colònia. Per això s’hi preveia completar la urbanització de la zona a través de l’instrument d’una Unitat d’Actuació, la UA10. 

Però el fet cert és que mai es va posar en funcionament aquell plantejament urbanístic. La bona veritat és que en els primers anys dos mil (potser el 2004?) s’arribà a promoure un projecte d’urbanització per tal de connectar-lo definitivament a la trama urbana de Rocafort. I es publicà l’anunci de la intenció municipal d’aprovar la UA10… Ara bé, fora per quimeres familiars, incapacitat administrativa o inconsistència de l’impuls, ja no se’n va saber res més. Foc d’encenalls, aigua en cistella, tot anà a dissipar-se a l’ombra del temps. Tant fa, la paràlisi semblava una condemna ferma durant anys i anys. Si de cas, la sospita que podia ser un element conflictiu o bé la comoditat de la ignorància, mantenien el tema en via morta.

Connectar Rocafort: un procés administratiu amb garanties

Vista del carrer Pare Fullana des d’Ausiàs March, 28 de novembre de 2019

Amb el pas dels anys la trama urbana de Rocafort creixia i no sempre d’una manera prou organitzada. Sobretot la nova faiçó ve produïda pel PAI de Bovalar (inacabat, aturat de fa molts anys, però urbanitzat en més d’un 90%). A causa de les transformacions urbanes ha resultat que esta zona va quedar dins de la trama urbana consolidada. Així entenem consolidades “les àrees a on, d’acord amb el planejament urbanístic vigent, resideix la població majoritàriament, la continuïtat dels edificis residencials plurifamiliars i les trames comercials inserides amb els usos residencials”. També veïns i veïnes d’eixos carrers acudien a l’ajuntament a reivindicar solucions per a l’anomalia en la qual habitaven el poble.

Fou a partir d’una d’aquelles reunions que el vicesecretari de l’Ajuntament de Rocafort ens va informar de les obligacions municipals de mantindre les vies urbanes en condicions. Atenent que els carrers eren propietat municipal i que es trobaven dins de la trama urbana consolidada. A partir d’eixe moment la perspectiva era diferent de la interpretació habitual dels anys anteriors, i calia posar-se en marxa. Perquè era el regidor delegat d’urbanisme ho explique, des d’agost de 2016 fins a maig del 19, i em va tocar viure l’experiència institucional.

Embastar durant anys el pla de connectar Rocafort

Imatge de la mesa de contractació del 23 de maig de 2019, en la qual es va seleccionar l’empresa que realitzaria l’obra en els carrers Pare Lluís Fullana i Massarrojos

El procés consistí en el tràmit administratiu normal: visitar i estudiar les necessitats de l’espai, encomanar un projecte d’adequació dels carrers per tal de dotar-los dels serveis obligatoris, i buscar finançament per a l’obra via subvencions públiques. Com la pràctica obliga, m’he ensenyat nomenclatura i condicions bàsiques de funcionament en estos temes, que abans no en tenia. Tot avanç requereix informes tècnics i jurídics que indiquen els passos a seguir. Són la garantia de la continuïtat institucional. La voluntat política aporta la prioritat de connectar Rocafort pels beneficis socials previstos en compliment de la llei.

Per als qui no estem avesats per professió ni estudis al tema urbanístic, un recordatori de les competències municipals. En concret, reproduïsc l’article 26.1 de la llei 7/1985, Reguladora de les Bases de Règim Local: “Los Municipios deberán prestar, en todo caso, los servicios siguientes: a) En todos los Municipios: alumbrado público, cementerio, recogida de residuos, limpieza viaria, abastecimiento domiciliario de agua potable, alcantarillado, acceso a los núcleos de población y pavimentación de las vías públicas“.

Una solució a favor de la convivència del veïnat

Carrer Massarrojos el 28 de novembre passat

En resum, Aguas de Valencia va connectar la xarxa des d’Ausiàs March fins al PAI, amb les inversions de millora que els corresponen segons la seua concessió. Després, i una volta rebut el projecte de provisió de servicis bàsics, es pogué presentar a subvencions. Així aconseguírem l’aprovació de la inversió dels fons d’Inversions Financerament Sostenibles de la Diputació de València (IFS 2018, de la pàgina 6 a la 29). El següent pas fou preparar-ne els plecs de licitació per a les ofertes d’empreses. Després el 23 de maig de 2019 la mesa de contractació municipal proposà la contractació de la millor oferta. I a la tardor passada començaren realment les obres.

Ara per fi sembla imminent l’obertura d’estos trams de carrer que permeten connectar Rocafort internament millor. Açò és una molt bona notícia per al poble, perquè elimina un punt negre principal. Enhorabona a tot el veïnat.

Presentem el número 8 d’Espai Carraixet

Dimecres 18 de desembre presentarem en L’Antull de Montcada el número 8 de la revista Espai Carraixet, una publicació cultural gratuïta de tota l’Horta Nord, amb una atractiva presentació en paper de 18×24,5 cm i 36 pàgines. Un projecte periodístic proper, bonic, molt cuidat i amb l’ambició quotidiana de connectar i alimentar-se del dinamisme cultural de tota la comarca. Una idea amb el segell personal de Núria Garcia, que s’obri a la diversitat d’iniciatives que ens envolten des de la dignitat professional i l’estima al territori i al patrimoni compartit. Un projecte que incita la curiositat amb cada lliurament, que conrea la comunitat creativa del nostre entorn, i en el que tinc la sort de col·laborar.

Un projecte personal i cooperatiu

Explica la directora Núria Garcia que la revista Espai Carraixet naix com “un projecte professional que va més enllà dels límits periodístics, que m’ha servit per a interconnectar amb moltíssima gent, molts llocs i molts àmbits de la comarca de l’Horta Nord. És el projecte més personal que he impulsat, i a partir de l’any vinent li donarem un nou impuls d’innovació i dedicació per a continuar aportant valor a la cultura d’ací des d’un periodisme de qualitat”. Compta amb col·laboracions plurals en cada número, i un equip de redacció més habitual format per Manuel Regidor, Mireia Corachan i Jorge Pérez.

Cada número compta amb la portada dissenyada per un il·lustrador: fins ara han sigut respectivament Sònia Montalt, Elena Tormo, Miguel Hache, Reyes Pe, Moisés González Piris, Mar Adsuara, Lídia Peris, i la del número 8 a cura de Toni Cabo. La revista es va estrenar la primavera de 2018, i per tant en el proper lliurament, durant la primavera de 2020, farà dos anys de travessia i complicitats amb municipis, creadors i públic.

Un projecte ambiciós amb els peus en terra

La directora d’Espai Carraixet Núria Garcia, Eduard Ramírez i David de L’Antull, davant del local que farà d’amfitrió de la presentació del número 8 (en la foto amb el número 5)

Cada un dels números anteriors d’Espai Carraixet ha tingut una presentació pública en alguna població de la comarca de l’Horta Nord, sovint amb alguna actuació complementària. Per ordre han estat Alfara, Meliana, Rocafort, Bonrepòs i Mirambell, Vinalesa, La Pobla de Farnals i Godella. Demà a partir de les 19.30h serà el torn de Montcada, en la cerveseria L’Antull (Av. Mediterrània, 5; 46113).

L’acte serà conduït per la periodista Mireia Corachan, comptarà amb la presència de la regidora de Turisme i Patrimoni de l’Ajuntament de Montcada, Josefa Calderer, la directora d’Espai Carraixet Núria Garcia, i el poeta, editor i traductor Pau Sif, que en el número 8 de la revista presenta un reportatge sobre la poesia en els carrers de la nostra comarca.

També trobareu articles dedicats a la cavalcada dels Reis d’Orient d’Alfara, la més antiga de l’Horta Nord amb vora seixanta anys de tradició; la “cordà” de Massalfassar per Sant Antoni del porquet, amb declaracions de Josep Vicent Frechina; el nou impuls del Museu de l’Horta d’Almàssera; el Pi de l’Anell de Vinalesa; la biblioteca de Bonrepòs; i un record personal del que va ser cronista de Montcada Vicent Vicent Cortina, a cura del professor universitari Miquel Nicolàs; entre molts més fins a onze reportatges… Les signatures convidades són Marc Ferri de Per l’Horta i la música professional Marta Margaix. L’acte estarà amenitzat pel grup de jazz Enric Giralt Trio.

La cultura com a pràctica quotidiana d’intercanvi

Espere que demà ens podrem trobar en L’Antull per tal de descobrir la nova portada d’Espai Carraixet, i eixa olor i textura específiques que tenen les publicacions en paper. L’acte estarà amenitzat pel grup de jazz Enric Giralt Trio. També trobareu obsequis commemoratius i especials per a les persones assistents. Artesanal, gratuïta, cooperativa, i plena d’estímuls per a la nostra curiositat, Espai Carraixet és una revista que ajuda a fer créixer la comunitat humana de l’Horta Nord, les complicitats i l’intercanvi cultural, que entenem com una pràctica quotidiana a peu pla. Per si encara voleu saber-ne més ací teniu l’entrevista que el programa de ràdio d’À Punt Pròxima parada, va fer a partir del número anterior a Núria Garcia i Eduard Ramírez:

Volem les Moles vives i el futur obert

El proper dissabte 16 de novembre ens veurem en el paratge de Les Moles de Paterna, a les 10.30h en el centre cívic prop de l’abaixador de Lloma llarga, convocats per diverses entitats cíviques, amb el pla de passejar i sentir el luxe de disposar d’un espai natural tan a prop d’on vivim. I també per a plantar llavors de carrasca, roure i coscoll. En seran 14.000, de llavors, i calen moltes mans. També hi gaudirem de la guia explicativa del biòleg Aurelio Peña, i dels comentaris històrics de Paco Martínez. Estímuls positius de sobra per a fer la visita… “Les Moles, es un paraje natural de Paterna con bosques, zona de maquias, barrancos poco antropizados, vegetación de ribera y campos de secano. En su interior alberga la fauna típica mediterránea: ardillas, tejos, ginetas, zorros, liebres, erizos, verdejos, petirrojos, etc. También elementos arquitectónicos que nos hablan de la historia de nuestro pueblo: Trincheras de la guerra civil, refugios de pastor, paredes de piedra en seco, ruedas de molino, etc.”

La Mola de Paterna és un espai excepcional devaluat per la vista enviciada al costum del nostre paisatge, per la perspectiva que el nostre entorn només és un solar d’on fer diners amb rajola i formigó. Ara com ara pateix l’amenaça d’un projecte de megacentre comercial d’intensos lluentons, foc d’encenalls, aigua en cistella… L’Ajuntament de Paterna aprovà la declaració de La Mola com a Paratge Natural Municipal l’agost de 2017, que conforme era presentada llavors: “La Mola junto a l´Horta y el Parque Natural de la Albufera constituyen un pulmón natural para 45 municipios con 1,9 millones de habitantes del área metropolitana, el último gran espacio natural libre de construcción, con una superficie superior a 200 hectáreas que, igual que otros parques naturales, se ha preservado gracias a su antiguo uso militar”. El 26 de novembre de 2018 la Generalitat publicava l’ampliació del Parc Natural del Túria, en què hi integrava el paratge de Les Moles. La tramitació d’esta integració és molt important, i obriria també la possibilitat d’articular un corredor verd que passara pels termes de Godella, Rocafort i Massarrojos fins a connectar amb el Carraixet. I ara permeteu-me un pensament per a la nostra Bonaigua, que a l’estiu del 2018 l’ajuntament de Rocafort va declarar també Paratge Natural.

Fa uns anys que el projecte de Puerto Mediterráneo, posteriorment presentat com a Intu Mediterráneo, promet enormes beneficis intangibles a canvi de la destrucció segura del nostre entorn natural, d’un espai que a hores d’ara és accessible a passejants, curiosos i esportistes… Un espai verd històric que ens ajuda a respirar. Ara el TSJCV ha donat parcialment la raó als promotors del projecte i el futur de La Mola torna a penjar d’un fil. Un projecte insostenible, irreversible, que insisteix en models socialment i ambientalment nocius, que vindria a saturar les comunicacions entre el cap i casal i les poblacions de l’Horta i el Camp de Túria que connecten amb la pista d’Ademús. L’Ajuntament de Manises ja ha recorregut la decisió del TSJCV, la Generalitat ha presentat al·legacions, que serien el pas previ a recórrer la decisió del tribunal, mentre entre altres entitats veïnals i de defensa del territori, Confecomerç rebutja Intu Mediterráneo “per la sobresaturació comercial i pel seu impacte mediambiental”.

enllaç al vídeo “Et presentem un gran Centre d’Oci: Les Moles de Paterna”

Com diu la Coordinadora per la protecció de Les Moles en el seu vídeo, un dels valors actuals que trobem a tocar de dits és que el paratge natural és un lloc “on compartir sensacions i estima. Les Moles, 4 milions de m2 de vida”. Ara la Coordinadora té en marxa dos projectes importants per a la conscienciació i el manteniment de la defensa dels valors de l’espai verd: la difusió de vídeos de persones que reclamen la supervivència i l’ús públic de Les Moles, que podeu veure en les seues novetats del facebook, i una campanya de promoció del suport econòmic popular a través de la plataforma verkami: “Pensamos que hay que recurrir la sentencia del TSJCV y defender el territorio de todos los valencianos y valencianas. Pero para forzar a las administraciones a que recurran esa sentencia y protejan definitivamente Les Moles de Paterna, es preciso invertir en campañas de sensibilización ciudadana y de presión política”. Recomane la visita a les recompenses i per suposat la col·laboració en la campanya, que contribuirà a un futur obert per a Les Moles, compartit per tota la ciutadania i veïnat. Jo me n’he demanat una camiseta 😉

Finalment queda reclamar un paper més decidit a l’Ajuntament de Paterna en la defensa del seu espai natural local, i que abandonen les complicitats cap a un projecte destructiu contra Les Moles i els beneficis que ofereix en el seu estat actual. De fet Paterna s’ha mantingut ferma en l’oposició a un altre projecte excessiu, com l’ampliació del “by-pass”. Eixe és el camí, la protecció de l’entorn que tots aprofitem i que ens acull.

Al llarg dels darrers anys l’oposició ha aparegut també en els pobles veïns de la comarca de l’Horta i del Camp de Túria, com explica esta notícia. El ple municipal de Rocafort de novembre de 2018 mostrava el “rebuig als projectes insostenibles, i en concret a INTU MEDITERRÁNEO, pels seus efectes negatius en els ecosistemes socials i mediambientals, i a l’organització urbana de tota la zona”. Aquella moció la podeu llegir ací baix en el pdf adjunt. Salut, esplai, natura, i fins dissabte!

1. Acta Pleno 29.11.2018 Cast-Valen(1)

 

 

Agressions a l’horta i respostes ciutadanes

Ahir va acabar el termini ampliat d’al·legacions al PGE d’Alboraia, però continua la denúncia d’haver impedit un autèntic procés de participació ciutadana: “Presentar al·legacions sobre un pla ja elaborat durant l’etapa del PP. Eixa és la participació ciutadana que el PSPV d’Alboraia -que governa en minoria- ofereix al veïnat respecte a un Pla General Estructural (PGE) que amenaça 264.000 metres quadrats d’horta. El període d’exposició acabava el dilluns 30 de setembre però gràcies a una moció de Ciutadans, Compromís i Esquerra Unida es va ajornar la data límit fins al 25 d’octubre, és a dir, aquest divendres”. L’entitat cívica Per l’Horta amb les associacions veïnals, ja havia denunciat durant l’estiu l’impacte destructiu d’un pla que continua veient l’horta com un espai buit, com un solar, del qual extraure construccions que facen esdevindre en bitllets el que s’obstinen a considerar un paper en blanc. “Des de Per l’Horta acusen el govern municipal de tornar “a la política especulativa” i reclassificar l’horta per a resoldre el deute municipal. Així mateix, critiquen la “voracitat” de l’Ajuntament, ja que els 264.000 metres quadrats que es pretenen destruir és el màxim de superfície que la Llei d’Horta de València deixa sense protecció. A més, denuncien que no s’ha informat el veïnat sobre l’operació”. Cal continuar insistint contra les burocràcies que actuen com a cortines de fum, perquè ens hi juguem el futur, personal, social i de l’entorn que ens acull. I sempre és bo conéixer-lo millor, per tal d’estimar-lo i protegir-lo, com en la ruta de les alqueries i el conreu de la xufa, o en la passejada en bici que demà diumenge 27 s’organitza per l’horta d’Alboraia, a les 10h.

El 27 de setembre la Guàrdia Civil desallotjava les persones que resistien en el Forn de Barraca i assolaven aquella alqueria, que ha esdevingut símbol de defensa del patrimoni viu de l’horta i de l’absurda ampliació de la V21. Ací una crònica d’urgència en Espai Carraixet, un article de Miguel Crespo, d’Acció Ecologista-AGRÓ que en parla, i unes línies del manifest de denúncia original de Per l’Horta: “El projecte inclou la connexió de l’accés nord al port, rebutjat per l’Ajuntament de València, i obri un pas per a l’AVE a Castelló, que es troba en estudi. Reclamem que l’Ajuntament de València i la Conselleria d’Obres Públiques demanen al Ministeri de Foment la paralització del projecte. Una ampliació que amaga l’accés nord al port i el pas de l’AVE. Les obres d’ampliació a tres carrils de la V21 estan projectades amb un cost de 30 milions d’euros, tot i que s’estenen per tan sols 4,7 kilòmetres d’autovia als termes d’Alboraia i València. El projecte provocarà la desaparició d’un total de 80.087 metres quadrats d’horta, un total de 198 parcel·les repartides entre les partides de Saboia, Miracle, Mar, Vera, Calvet i Masquefa, als termes d’Alboraia i València. Una de les millors zones de l’horta de València pel seu valor paisatgístic i econòmic, ja que són terres incloses a la denominació d’origen Xufa de València i en plena producció”. A partir de les reclamacions de Per l’Horta el Ministeri reduí l’horta afectada a poc més de 60.000 metres quadrats, però no ha modificat el projecte i els enderrocs i la destrucció d’horta estan en marxa.

Com hem vist l’ampliació de la V21 està relacionada amb l’ampliació del port, que ara amenaça horta i platges, a més de la possibilitat certa d’esdevindre un perill per a la ciutat i no un motor. En les seues ampliacions anteriors ja provocaren la desaparició de la platja de Natzaret i la destrucció de La Punta per una ZAL que mai s’ha posat en marxa, i que ara és urgent revertir. Ací teniu l’enllaç al reportatge de Pau Ivars Cabrera “La Punta. La dignitat dels resistents”, emés en Punt Docs d’À Punt el 18 d’octubre passat. Sovint la maquinària burocràtica dels grans projectes de transformació del territori semblen invencibles, i sembla que ens esclafarà implacablement. Tantes voltes ho hem vist, des del Pla Sud amb moments d’especial agressivitat i acarnissament, però també ha crescut la consciència, l’organització popular i la solidaritat… No ens volem sotmetre, i la lluita continua. Com deia recentment l’escriptor Joanjo Garcia en twitter: “La propera lluita serà del port contra l’horta. Feu córrer la veu, porteu els amics a passejar el paisatge, a què el facen i el senten seu. Reunim voluntats. Som més dels que ells diuen i volen”. En eixe sentit és ben interessant la iniciativa del banc de terres que promou el Consell Agrari de València, i també els vídeos sobre els pobles de l’horta que pertanyen al municipi del cap i casal.

L’ampliació del port representa una decisió estratègica de primer nivell, per a la qual resulta imprescindible calcular molt bé la quota de costos social i un nou estudi d’impacte ambiental que limite les conseqüències indesitjables d’eixe negoci pensat d’esquenes a la ciutat i els seus habitants. Això a hores d’ara no està passant, i tornem a les imposicions que pagarem els “pocaroba” i el nostre territori. Ací un article introductori de Raquel Andrés en ViaEmpresa que planteja “la batalla de les prioritats”, ací la notícia d’À Punt, ací un article de Vanessa Campos, i ací un de Ramon Marrades en què explica l’economia “fake” com la que genera (1) beneficis a curt termini a canvi de costos socials, ambientals i econòmics molt més importants a llarg termini, (2) està descontextualitzada, i (3) no té l’objectiu principal de satisfer cap necessitat: “En València se plantea una expansión megalómana del puerto sin debatir, con el marco actual, los impactos sociales y territoriales, con un proceso de toma de decisiones muy poco transparente por decirlo con elegancia y lo que es más grave, sin discutir ni analizar la relación entre el aumento de los contenedores a almacenar —muchos de ellos en tránsito, muchos otros vacíos— y las necesidades económicas de la ciudad y la comunidad”.

Ara com ara també està obert el termini de participació ciutadana en l’Estratègia Valenciana davant el Canvi Climàtic 2020-2030, fins al 23 de novembre en informació pública. Ací podeu consultar el document de l’Estratègia, que en la pàgina 65 parla de col·laborar amb “les administracions locals per a coordinar l’establiment de programes que promoguen l’eficiència i l’estalvi energètics, les energies renovables, i el vehicle elèctric i l’autoconsum, establint un servei d’assessorament en aquesta matèria adreçat a municipis”. Esperem avanços en Rocafort de la mà del Pacte d’alcaldies, al qual ens sumàrem a les acaballes de 2016 per acord plenari. Una altra possibilitat de millora per als llauradors és el Pla de Desenvolupament Agrari de l’Horta de València. D’altres iniciatives ciutadanes ja n’hem parlat en Rocafort a peu pla, com Cuidem Benimaclet.

Perquè totes les actuacions que comentem ens afecten personalment, compliquen la nostra qualitat de vida i les nostres possibilitats futures. Ens caldrà ser-ne conscients, estar alerta, teixir complicitats i resultar àgils en les respostes més adequades. Amb tota la convicció i la fermesa. Una reflexió més de Núria Garcia, directora d’Espai Carraixet sobre la nostra relació amb l’horta, i la necessitat d’implicar-nos més. Tanque amb Günter Anders, filòsof que entre altres coses fou un dels promotors del moviment antinuclear, i que en el llibre Nosaltres, els fills d’Eichmann apunta: «el que es considera trivial passa inadvertit; i el que passa inadvertit s’accepta sense dir ni piu». Això està relacionat amb la pèrdua de capacitat de resistència de les persones, en un món de maquinària burocràtica que ens desconnecta de la nostra responsabilitat en les conseqüències finals de les nostres accions, i així augmenta el perill de fer-nos còmplices o bé víctimes de la màquina trituradora. Ens cal el contrapés de l’ètica de la responsabilitat davant de l’avanç poc raonable de l’imperi de la tècnica com un imperi totalitari. Hui el Forn de Barraca en pot ser el símptoma, però continuem sent cada un de nosaltres els qui hem de reaccionar i decidir quin món i quina vida volem viure.

 

 


Comentaris 00 comentaris en moderació

El paisatge productiu de les alqueries: entre el vestigi i la bandera

 

El dissabte 26 d’octubre, Bombas Gens ofereix una visita guiada a les alqueries de Marxalenes, concretament a la de Barrinto dins del parc de Marxalenes i ara com ara en usos municipals, i al celler de l’alqueria Comeig, que trobaren i han restaurat dins del mateix centre d’art. No patiu que ja no en queden, de places disponibles. És ben normal perquè treballen fantàsticament i acosten el patrimoni des d’una perspectiva vital i social, a banda d’arqueològica, que resulta especialment dinamitzadora i instructiva, com amb esta jornada: «Les alqueries, com llegats de la nostra horta, no són només història, arquitectura o elements d’un paisatge, sinó que també constitueixen llocs de vida, de socialització, de tradició i de canvis». Un encert que ens ajuden a descobrir continuïtats històriques des de l’experiència de vida del veïnat.

A més personalment els estic molt agraït per haver obert al públic una part de patrimoni que em permet situar milanta anècdotes, històries i llegendes familiars. L’agraïment ha de començar per l’amic Ximo López, historiador i gran persona que ens posà en contacte en un primer moment. Justament l’exposició que organitzaren per a celebrar els dos anys del projecte de Bombas Gens duia el títol d’Herències. Les alqueries de l’horta de València, comissariada per Paloma Berrocal. Alhora també publicaren el catàleg virtual Bombas Gens 1930-2019. Historia, rehabilitación y nuevos usos (ací en castellà que no he sabut trobar-ne la versió en valencià, disculpeu). Recomane, en relació amb el present comentari i per motius personals, els articles de Paloma Berrocal i Víctor Algarra: “Marxalenes en el paisaje histórico de la huerta de València” (p. 11), “Detrás del jardín. La alquería de Comeig y su bodega, entre finales del gótico y los inicios del renacimiento (p. 19), i “Las alquerías del parque de Marxalenes. El rico patrimonio histórico de la huerta de València” (p. 34).

Fem un moment memòria del que és una alqueria. Una construcció dispersa entre els bancals de regadiu valencià, que servia d’habitatge familiar i també d’espai de gestió de les tasques de manufactura i dels treballs de l’horta. Dècades ençà que estes construccions pateixen abandó i perill (en el cas de la de Comeig, que antigament també donava nom a un “roll” de reg, la desaparició en el 56 del propietari i llaurador, el Tio Tonico, afegida a la “riuà” del 57, desfermà el procés de ruïna). Com a explicació general trobem els canvis socials i econòmics que les han deixades desfasades, però segons el professor Josep Montesinos també “la desaparición viene forzada al integrarse en las ciudades y poblaciones que se extiende sobre el suelo rural que las circunda. No obstante todas ellas han formado parte históricamente de nuestro paisaje, y le han dado un sentido propio y característico. La vivienda tradicional es, pues un elemento a conservar junto a su propio entorno agrícola que ha dado sentido durante siglos a la historia, economía, costumbres y horizonte del territorio valenciano”.

Podem descobrir un debat entre un discurs de menyspreu a l’horta que envolta(va) la ciutat, una reacció antirural relacionada amb una ideologia de modernització social urbana, i la defensa del patrimoni que representen les alqueries. En el primer bàndol una mostra extreta de la novel·la de Francesc Carreres “El cavaller del dubte” (1933): «L’Horta! El gran tòpic de València, pensà el jove. Era l’únic de que es parlava, en esmentar la ciutat cap i casal del País Valencià. Sempre en els seus viatges, en saber que era d’aquella terra, li parlaven de l’horta meravellosa, d’aquell gran orgull dels seus conciutadans que, quan els naturals d’altres ciutats, esmentaven les belleses pròpies, les institucions culturals, la personalitat distintiva i atraient, plena de suggerències, responien: sí, tot això està molt bé, però… i l’horta de València? (…) La ciutat, complaguda i satisfeta, es deixava influenciar. El predomini del barroerisme era de cada dia major. València es ruralitzava (…) El tòpic de l’horta! Havia fet més mal!».

L’horta un dia de pluja

De l’altre costat un personatge insòlit com el suís naturalitzat Alfred Baeschlin, al qual recentment Òscar Pérez dedica un article en Espai Carraixet: “Baeschlin va sentir molt d’interés per l’arquitectura rural i va recórrer els pobles valencians amb tal intensitat que fa entrar vergonya a aquells qui presumeixen de ser valencians però no coneixen el seu país. La sèrie de 21 dibuixos publicats en el setmanari El Camí de València en són una bona mostra, però encara més les monografies que va dedicar a les alqueries valencianes i al riurau de la Marina (…) Potser l’escrit relacionat amb l’Horta que resulte més interessant és el que parla de l’alqueria del Pi de Borbotó, en el qual fa unes reflexions –quasi profètiques– de l’esdevenidor d’aquell patrimoni material. En l’article «Arquitectura rural del País Valencià» (El Camí 92, del 9-12-1933) explica que «l’horta extensa que rodeja la capital valenciana ens brinda tres tipus bàsics de casa rural», és a dir, l’alqueria, la barraca i la casa tarongera. Després de fer una descripció detallada de l’alqueria del Pi i de destacar els valors artístics i patrimonials, acaba amb aquesta frase: «Molt caduca ja, esta alqueria sembla tindre comptats els seus dies de vida. Desapareixerà com atres tantes, cedint a l’avanç constant de la capital, i al seu lloc s’aixecarà algun dia una insípida casa de lloguer o la desesperant monotonia d’algun edifici fabril». Afortunadament, l’alqueria del Pi de Borbotó continua dempeus i la vam poder visitar fa uns anys quan la família Roig Segarra l’estava recuperant. Eren uns altres ulls, una altra sensibilitat…”.

J. V. Boira. “Valencia. La ciudad”. Ed. Tirant lo Blanch, València, 2011 (p. 320)

La pressió especulativa s’ha intensificat des de meitat del segle passat, en una voràgine sense contrapés. Potser les limitacions actuals imposades per l’escalfament global, aprofiten per a repensar un model de suïcidi despersonalitzador. Ho diu ben condensat Josep Vicent Boira en el seu llibre Valencia. La ciudad (Ed. Tirant lo Blanch, València, 2011; pp. 336-337): «El modelo de ciudad que se previó en 1946 no fue modificado sustancialmente en la planificación de veinte años después. Se mantuvo el crecimiento radioconcéntrico con una alta reserva de suelo para dar respuesta a la fuerte demanda de viviendas. Para sostener este entramado urbano, se dibujaron potentes ejes viarios radiales y de circunvalación. Cinturón tras cinturón, se proyectaron grandes rondas exteriores que compartimentaban el espacio, que lo fragmentaban para una mayor accesibilidad viaria, con el contrapunto de arruinar el paisaje periférico agrícola. (…) El plan de 1966, al integrar el traslado del cauce del Turia y una nueva ordenación viaria, permitió que el puerto de Valencia se ampliara hacia el sur en un proceso de crecimiento que no ha cesado desde entonces. La desaparición en los años ochenta de una playa completa, la de Nazaret, se debió justamente a las decisiones tomadas dos décadas antes. (…) Los famosos «planes parciales» fueron combatidos con insistencia y tesón por los movimientos ciudadanos de base». Les victòries ciutadanes a favor del manteniment del paisatge de la Devesa del Saler i de l’actual nervi verd de la ciutat en el llit del Túria (“El riu és nostre i el volem verd”), són en molts aspectes la consciència original de la capacitat ciutadana valenciana a favor d’un entorn popular millor integrat, més democràtic i més compartit de manera saludable. No seran les últimes d’un poble cada volta més despert.

Tornem a les alqueries. Com hem vist en la darrera batalla a favor del territori d’horta i contra l’absurda ampliació de la V21, les alqueries (Forn de Barraca, Bayarri…) han passat a ser la referència de la lluita ciutadana per una planificació

poqueta nit a Forn de Barraca, una de les darreres

a favor de la convivència raonable: banderes de la lluita pel futur i el territori. Davant del destarifo destructor que ens arrossega en una espiral de devastació. En la revista L’Espill (núm, 23, tardor de 2006), el dossier central estava dedicat a «L’assalt al territori», amb articles de Vicenç Rosselló, Josep M. Alcañiz, Josep Sorribes, Violeta Tena, Manolo Peris, i Onofre Rullán. Molt recomanable encara, i més quan ens volen tornar a entabanar amb enormes projectes de formigó i asfalt, infraestructures i centres comercials, amb uns costos socials i territorials impagables. L’especulació d’alguns és ruïna per a tots, reducció de les possibilitats comunitàries futures. En la presentació hi escrivien: «La preocupació pels efectes del llarg boom de la construcció sobre el territori és cada vegada més gran. Creix la sensació que ens hem instal·lat en una espiral perversa. D’entrada, un model econòmic basat en la construcció planteja dubtes i interrogants absolutament justificats, en la mesura que vincula la seua sort a un sector molt particular, de baix nivell tecnològic i amb un cicle específic que té data de caducitat. La concentració d’esforç, iniciativa i capitals en la construcció implica deixar d’actuar en altres sectors, econòmicament més avançats i menys problemàtics. A més, l’ocupació extensiva del territori de què som testimonis, i que ha arribat a un punt que causa vertadera alarma social, presenta aspectes inacceptables. La destrucció d’entorns i paisatges, la congestió urbana i l’edificació a l’engròs sense tenir en compte les necessitats d’infraestructures i de serveis de tot tipus, passarà factura indefectiblement. D’això hi ha una consciència social creixent. La via lliure donada als interessos privats per fer i desfer en el camp de l’urbanisme, amb una vessant especulativa indubtable, té ja uns costos molt alts i és previsible que ho seran encara més en el futur».

Finalment ens trobem cara a cara amb la nostra indefugible decisió: el manteniment d’unes condicions de convivència raonables o bé l’acceleració del desastre i l’anorreament. Però les alqueries han de ser un element útil, en ús i no únicament referencial. Han de ser-nos memòria viva d’una manera de ser més harmoniosa amb el territori, millor per al conjunt de la nostra societat actual i del nostre futur compartit. En un article molt interessant Agustí Hernández conclou: “El futur de les alqueries passa necessàriament per donar-los algun tipus de vida. No es pot pretendre salvar allò que no té una funció que complir, siga monumental, o com a centre cívic o lloc d’esbargiment. És cert que les alqueries tenen més vida que qualsevol altra construcció de l’Horta, i que la seua fortalesa ha estat testimoniada al llarg dels anys, perquè no debades la majoria tenen estructures tardomedievals, o estan datades entre els segles XIV i XVIII. No obstant això, si no hi ha algun pla de restauració o canvi d’ús, més prompte o més tard cauran, com ja va apreciar el Consell Valencià de Cultura a finals de 1998 després de l’enderroc de les alqueries de Campanar. En aquest cas el Consell va desatendre la petició de catalogar el patrimoni rural valencià. Les alqueries tenen un futur incert. Entre la ruïna, l’abandó, l’oblit i la restauració. El que és clar és que les alqueries hui ja no cauen pel seu propi pes. Han aguantat molts segles i poden continuar fent-ho. Si hui són enderrocades, en la majoria de casos és perquè els ajuden”.

Recalculem esforços i beneficis comuns, el patrimoni històric ha de tornar-nos vida i avantatges, no sols estètics ni melangiosos, sinó d’un paisatge fructífer, d’un coixí davant les noves tensions de la climatologia. Espavilem-nos que ens convé.

 

Emergència climàtica i acció local

Rocafort. Per un entorn amable.

Cartell per un entorn amable Rocafort

El passat 6 de setembre de 2019 el Consell de la Generalitat signava la «Declaració institucional d’emergència climàtica», justificada entre altres arguments per les conseqüències sobre el nostre territori i la població valenciana: «l’augment general de les temperatures, la disminució de les precipitacions, l’aridificació del territori, l’augment del nivell del mar, l’aparició d’espècies invasores i de malalties noves, així com l’augment de la intensitat dels esdeveniments extrems, com ara onades de calor. Tot això, repercuteix inevitablement en la societat, la salut, els ecosistemes, l’economia, la cultura, els serveis, les infraestructures i, en general, a l’accés als recursos primaris». També entre els diversos compromisos incorporats a la declaració trobem el de la necessitat de coordinació amb «la resta d’administracions estatals, autonòmiques i locals, alineades amb les directrius europees per crear un entorn resilient tenint en compte la vulnerabilitat pròpia del nostre territori».

Altres estudis que s’han fet públics en les darreres setmanes expliquen que la mar Mediterrània patirà els efectes de l’escalfament global d’una manera més aguda i greu. Com podem seguir en les notícies d’À Punt, de l’agència EFE, o de RTVE. Això se suma en el conjunt d’Espanya a una gestió deficient del reciclatge de residus, que generem en excés, com comenta este article de Elcomercio.

Rocafort Tardor per l'HortaPerò les institucions solen anar darrere de les iniciatives ciutadanes, encara que les hagen d’organitzar i traslladar als criteris normatius per al conjunt de la societat. Han guanyat rellevància en els últims temps Fridays for future, amb ressons concrets en el nostre entorn, com els “divendres pel planeta” en centres escolars i places. Cada dia creix la consciència entre el veïnat, d’adaptar-nos a les maneres de fer que ens permeten continuar amb la nostra qualitat de vida des del respecte a l’entorn natural que ens ofereix eixes possibilitats.

Des dels organismes internacionals promouen els Objectius de Desenvolupament Sostenible, ja que el tema ens afecta al conjunt del món i no es pot deixar sense atendre. Cal adaptar-s’hi, cal planificar, cal actuar, des dels detalls més bàsics: les iniciatives locals ajuden a estendre hàbits positius. Però el nou govern de Rocafort està desaparegut en este tema.

Rocafort sense plàsticPerò encara pitjor que la passivitat i el desinterés que fins ara han mostrat, és que sembla que consideren que es tracta d’un tema partidista, ja que aturen amaguen i eliminen qualsevol iniciativa anterior: Arrelats en Rocafort, Tardor per l’horta, setmana de la mobilitat, Rocafort sense plàstic i les bosses reutilitzables, Rocafort en Verd… Totes les iniciatives eren participatives amb associacions i veïnat, sense cap protagonisme dels gestors polítics, que no vindria al cas. Fins i tot el consell agrari municipal ja no ha sigut convocat en el tercer trimestre del 2019, incomplint-ne el reglament aprovat pel ple municipal (per cert, la freqüència de reunions cada 3 mesos venia per una esmena presentada pel regidor Agustín Aliaga).

Maria Josep Picó recorda que mentre «Greta Thunberg fa un discurs global i sacseja les consciències dels joves, les polítiques exigeixen una mirada de proximitat. L’emergència climàtica no es pot quedar en papers i signatures publicats als butlletins oficials, necessiten inversions, investigació científica i decisions fermes». En Rocafort també és hora de posar-se a la faena, perquè ens afecta a tots. Cal sensibilitat, vocació de diàleg i sobren les ànsies personalistes.

Rocafort Arrelats

A PEU PLA…

 

Rocafort. La vida corre més que tu i que jo.Xiquets a Rocafort

La vida corre més que tu i que jo.

Hola, bon dia! Sóc Eduard…

Al llarg del passat estiu i en l’ambient més relaxat que ens permetien les vacances, he xarrat molt amb persones amigues. Sempre és un luxe, és clar. Amb eixes persones de confiança comentàvem temes del poble i altres que, com la vida tota, desborden els límits municipals. En algunes ocasions em suggerien que organitzara millor les idees exposant-vos-les en un bloc.

Primer fa gossera, no buscava cap més obligació, i total ara ja no gestione res ni em toca… Però si escric ara ací és just perquè ha guanyat la curiositat, l’interés pels temes comuns que ens afecten en el dia a dia dels nostres carrers, i perquè la convivència i el veïnatge sempre valen més que la comoditat estèril.

Una volta fet el pas interior d’atrevir-me a opinar públicament, cal pensar sobre quins temes i amb quin enfocament podria tindre algun sentit fer-ho. Pense (sovint) en la relació que la nostra vida quotidiana té amb com aportem o ens inhibim de la construcció comuna de la convivència, Cadascú, per experiència o vocació, coneix i comparteix el que creu des de la manera com ho viu. Per les meues manies personals i per necessitat, la meua curiositat, els descobriments i les experiències professionals, han tocat temes de comunicació, planificació cultural, patrimoni, història i reflexió al voltant de la participació. Els darrers anys el territori, les implicacions de la relació amb el nostre entorn en la nostra vida actual i en el futur que els nostres fills i filles hauran de gestionar, han guanyat gran part de la meua atenció…

Potser per la meua formació en filosofia no em considere especialista en res, però valore l’argumentació des del rigor, com una manera imprescindible de descobrir diverses perspectives, d’ensenyar-m’hi, de participar-hi. Com diu la plantilla del blog “Hello, world!”, ací estic perquè he vingut, i tant de bo entre uns i altres, puguem obrir noves possibilitats de diàleg constructiu.