25N, treballs per l’alliberament de la violència

Ara a València esdevé la manifestació del 25N, per a mostrar el rebuig a la violència que pateixen les dones pel fet de ser-ho. Una tortura personal per a qui la pateix, i una opressió sedimentada socialment, entre silencis, dubtes, covardies, insolidaritat i un llarg etcètera. En les darreres dècades el tema ha aparegut en l’agenda d’actualitat, de manera que s’ha estés la consciència del problema, qui podria evitar el record i el calfred per Ana Orantes… Si pensem que eixe és un principi necessari per a capgirar la situació, caldrà insistir-hi i perseverar, sense perdre de vista que no parlem d’estadístiques, per espantoses que resulten, sinó de casos concrets que destrossen vides com les nostres. Com les nostres, que potser hem tingut més sort… Com diu el conegut poema de Maria Mercè Marçal, “Dins la pell de l’ona salada / serem cinc-centes, serem mil. / Perdrem el compte a la tombada. / Juntes farem nostra la nit“. Ací podeu escoltar-lo musicat per Borja Penalba i Mireia Vives: “Cançó de fer camí”. Hui no assistiré a la manifestació que tinc obligacions domèstiques, però vull donar suport al bàndol de la igualtat, de l’autonomia personal, del respecte i de la llibertat. Perquè com diu Angela Davis, “el feminisme és la idea radical que les dones som persones”.

Moments finals de l’acte de la Ruta contra la violència de gènere en Rocafort (23-XI-19)

L’objectiu és fàcilment compartible, ho pense sincerament, per qualsevol persona decent, empàtica. Però recentment s’intenta convertir en una batalleta irresponsable, cridanera en els mitjans. Millor no oblidar que les víctimes reals són persones amb qui compartim els carrers, però sovint abandonem a la crueltat en les seues cases. “Associacions feministes defenen que acabar amb la unitat “torna la violència a l’àmbit privat” i “suposa un fre per tal que les dones verbalitzen la seua situació””, segons destaquen Sofía Pérez i Fátima Caballero en un article molt documentat en Eldiario.es. Mirem ara el cas d’enguany en Rocafort, i des de la meua més humil perspectiva, comentem algunes possibles millores. Dissabte 23 de novembre el grup de dones de Rocafort 19-J (amb la cobertura de l’associació de veïns Antonio Machado) va promoure una activitat participativa que recorria places i carrers del poble, amb lectures de poemes per persones d’associacions i col·lectius. Un èxit de la societat civil, una iniciativa d’autoorganització molt positiva, transversal, creativa… Ací en teniu la crònica publicada per Elperiodicodeaqui.com. Pense que un grup amb esta capacitat demostrada de col·laboració i mobilització, potser resultaria més eficaç si donara el pas de superar les complicacions derivades de gestionar-se només a través d’un grup de whatsapp, i passara del voluntarisme impulsiu a l’estructura d’una associació constituïda. Serien més fàcilment reconeixibles i podrien gestionar les seues iniciatives amb major claredat, aconseguirien relacions més profitoses amb el teixit associatiu del poble, que evitarien malentesos en les relacions. Crec que tenen totes les condicions a favor per a reforçar el seu efecte positiu i facilitarien l’extensió del suport mutu.

Acte municipal del 25 N

Hui de matí l’ajuntament ha organitzat el seu acte propi. Unes explicacions a les persones aplegades de part de l’agent de la policia local encarregada del programa de VioGen, que des de l’experiència personal ha sabut transmetre la importància que cada veí i veïna ens preocupem d’evitar el patiment de les persones que puguen trobar la desgràcia de resultar víctimes de la violència masclista. També la regidora d’igualtat, Rosario Marco, ha presentat la campanya que l’ajuntament ha posat en marxa hui entre els comerços i el veïnat: #IgualesyLibres 52 Roses Blanques (en referència a les dones assassinades per les seues parelles a l’estat espanyol en el que portem de 2019). Benvinguda la iniciativa! De fet a l’actual govern municipal se li pot retraure massa sovint falta d’iniciativa, però ara no és el cas. Cal deixar de fer el caragol i assumir les responsabilitats de govern de manera quotidiana, tan transparent i oberta com siga possible. Impulsar una innovació per a donar a conéixer el problema social de la violència que pateixen les dones, conscienciar que resulten intolerables totes les agressions, és un fet molt positiu. “Educar en igualtat per a protegir el camí de les nostres filles, nebodes, netes, amigues i veïnes. I en aqueixa tasca hem d’anar tots de la mà”. És clar que sí, i encara que no tinguem cap relació personal directa, la defensa de la llibertat i de la integritat de cada persona, de cada dona, és un deure moral de justícia.

Moment de la Ruta contra la violència de gènere en Rocafort, 23 de novembre de 2019

El tema és greu i ens reclama respostes personals de defensa de la decència, de la solidaritat, de la seguretat de cada persona, especialment a les dones ja que estan a l’aguait d’una agressivitat i violència específiques contra elles. Com diu Mónica Oltra en un vídeo publicat hui en les xarxes socials: “Hui és el dia que totes les persones, tota la societat, ens situem al costat de les víctimes, protegint al seu entorn i a elles, i enfront de les actituds dels agressors”. Doncs en eixa tasca en la qual tots fem falta, cal buscar la cooperació social i el consens en les actituds de suport, protecció i acompanyament. Un consens promogut per les múltiples iniciatives, acollint i no rebutjant, buscant la coordinació i la cooperació, i no els enfrontaments contraproduents. Des de la consciència de la diversitat social, tots podem aportar alguna cosa positiva i totes les aportacions resulten convenients. Per això trobe a faltar la declaració institucional de la corporació municipal de Rocafort, com cada any. Perquè ni que siga en un àmbit simbòlic, és important la unió dels representants polítics del nostre poble per a marcar quin és el costat correcte en els casos de violència contra les dones. Com ha passat en la Diputació de València i en la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, amb el suport de Compromís. També, naturalment. Espere de veritat que demà en el ple els regidors i les regidores posen per davant l’interés social compartit per les persones de bé i no enredren amb interessos curts de gambals. Vinga, que cal que tothom anem de la mà contra les agressions i la violència de gènere.

La renovació dels Consells Escolars

Ahir dijous 21 de novembre era la data per a les votacions de renovació dels membres de les famílies en els consells escolars dels centres educatius, també en el CEIP El Barranquet, naturalment. Aprofite la presentació que en fa la Confederació d’AMPAs Gonzalo Anaya sobre el seu paper: “el Consell Escolar del Centre és el cor que regula el funcionament del mateix.En ell està representada tota la comunitat educativa: el president/a que és el director/a de l’escola o institut, el professorat, els pares i mares, l’alumnat, el personal administratiu i de servicis, i l’Ajuntament; i tots tenim veu i hem de fer-la sentir”. També resulta interessant la informació de la notícia “Els consells escolars són la clau del bon funcionament dels centres”, en el suplement Aula del diari Levante-EMV.

El cas és que entre els tres nous membres que ahir triàvem, he resultat ser una de les persones que formarà part del Consell Escolar del Barranquet, en representació de les famílies. Moltíssimes gràcies per la confiança i és una responsabilitat que assumisc amb alegria i il·lusió. Anys arrere estiguí implicat en l’AMPA del centre, des de la directiva i especialment en l’àrea de comunicació i informació. Un dels valors principals, i pel qual decidírem triar El Barranquet com a centre on educar els nostres fills, fou la seua destacada tradició d’implicació de les famílies en el seu funcionament. Les limitacions en instal·lacions i les èpoques de precarietat en inversions, sovint han sigut compensades per la voluntat i la implicació de mestres i pares i mares, amb una dinàmica de diàleg i coordinació, a favor de la millora de les condicions en què s’eduquen estudiants i estudiantes que donen vida a l’escola i la justifiquen. Ací el diari explica algunes iniciatives de l’AMPA del Barranquet. Ara sóc nou, ben conscient de la necessitat que tinc de posar-me al dia en els temes actuals de gestió i planificació. També sé per experiència que pares, mares i representats del claustre m’ajudaran i m’ho posaran ben fàcil, que ens coneixem i en molts casos directament la vida en comú a partir de l’escola ens han fet amics. Ah, i del representant de l’estudiantat que conec, Marc, desimbolt i determinat, tinc clar que em farà aprendre molt…

Portada de “Tots naixem lliures. La Declaració Universal dels Drets Humans il·lustrada” (RBA, Molino i Amnistia internacional, 2008)

Per això durant el cap de setmana repassaré el document que adés esmentava de la Confederació Gonzalo Anaya (que podeu consultar avall del text). També tinc a mà una lectura que sempre resulta convenient rellegir i repassar, com ara la Declaració Universal dels Drets Humans, i especialment el text de la Convenció dels drets dels infants, ja que l’extensió de l’educació és un instrument imprescindible de l’autonomia personal i de les possibilitats de decisió sobre les nostres vides. Més encara en l’etapa de formació i desenvolupament dels xiquets i de les xiquetes.

Encara podeu gaudir d’altres alternatives familiars de formació, com demà de matí en els Jardins de Vivers del cap i casal. És un acte lúdic i educatiu en commemoració del Dia Universal de la Infància, que se celebra el 20 de novembre. Totes les declaracions internacionals i els textos institucionals són importants i fonamenten els avanços socials, els canvis de mentalitat que marquen les nostres maneres de conviure. Bé, hui no vinc a explicar quasi res, més enllà de reiterar el meu agraïment a la confiança de les famílies del Barranquet… I manifestar-vos la meua disponibilitat per a tractar els temes de l’escola i les necessitats de gestió i millora de les condicions dels nostres fills i filles. Salut i moltes gràcies!

manualvalenciàeleccions-al-Consell-Escolar-2015

Les aventures de la Colla U, d’en Jaume Monzó

Aprofite que hui celebrem el dia del llibre valencià en commemoració de la primera edició del Tirant lo Blanc, ja que el 20 de novembre de 1490 a la ciutat de València va eixir de la impremta la novel·la senyera del nostre segle d’or, per a parlar d’un llibre que tot just m’he acabat i m’ha omplit d’aventures, coneixences i somriures: La colla U (premi de narrativa infantil Enric Lluch Ciutat d’Algemesí, Ed. Andana, 2019), escrit per Jaume Monzó i amb les il·lustracions de Miguel Á. Giner Bou. El llibre presenta les aventures d’una colla de preadolescents (12 anys) que descobreixen que disposen d’unes peculiars “ultracapacitats” que han de posar al servei del treball en equip i la defensa del nostre patrimoni.

L’esquelet del llibre no ens sorprendrà, un grup de xiquets que acaren els problemes del món des de la innocència, la bondat, i el coratge que mútuament alimenten. Com han fet notar persones sàvies, les dubtoses originalitats en la creació artística no les hauríem de buscar ni en temes ni en plantejaments, que més aviat ens reconforten en la seua reiteració, sinó en la particular presentació que l’autor concret és capaç d’oferir-nos. La Colla U està formada per Raspa, Piula Li, Seta, Rínxols, Tabalet, i la gosseta Espurna. La seua relació interna fuig de la jerarquia i aprofita la força que naix de la confiança i la coordinació d’iniciatives diverses. Per dir-ho curt, tots i totes hi són protagonistes i el valor de cada aportació és especial, positiu, necessari. Este detall alegra el desenvolupament de les aventures i resulta refrescant. Com explica el doctor Tàrrega al primer ultracapaç que coneixem, Raspa (pàgs. 20-21): “Efectivament, un traïdor. Va localitzar uns altres xiquets afectats per la radiació. Buscaren fills i nets d’usurers, de lladres i delinqüents. Nissagues entrenades per a furtar i fer el mal. Són una plaga per al nostre poble. (…) he descobert que el traïdor ha entrenat un grup de xiquets per a fer i desfer segons li convinga. Volen poder i riquesa, volen destruir, volen destruir-nos. Que ens oblidem de qui som, que oblidem les nostres arrels, els nostres costums, la nostra identitat. Sense això no som res i ens poden dominar. // -Però què puc fer jo a soles? // -No estaràs sol. Hauràs de formar un equip i junts heu de tindre cura del nostre patrimoni. El que és de la gent ha de continuar sent-ho”.

A mi esta senzillesa que transmet, esta implicació amb el nostre entorn i el nostre veïnat, m’emocionen. Però estic cert que una història de bons i roïns, que evita els discursos prescriptius, les respostes i les “solucions”, que és acollidora, resulta divertida i funciona, des d’un fum de referents nostrats, compartibles. El paper dels personatges que integren la Galeria d’honor del Trinquet de Pelayo, les converses imaginades entre Nel de Murla, Quart, Juliet, Rovellet i el Genovés, que ajuden els xiquets protagonistes a esbrinar els enigmes, són un goig brillant. La percepció del patrimoni com una vivència compartida (des de l’arqueologia a les festes populars) també és un encert a destacar.

“La colla U” aplega altres valors, com la suma de talents i la cooperació artística. L’il·lustrador Miguel Ángel Giner és el guionista del còmic El dia 3 (Astiberri, 2018) que amb les il·lustracions de Cristina Durán, recentment ha rebut el premi nacional de Còmic que atorga el ministeri de Cultura i Esports. D’altra banda és un llibre que ha desbordat les pàgines impreses i compta amb una cançó pròpia, amb el mateix nom que el llibre, creada pel poeta Edu Marco i Canta Canalla. Només puc recomanar-vos que gaudiu, que gaudiu de la narració, dels dibuixos, de la cançó, de la vostra pròpia imaginació que ha d’impulsar-ho tot.

Finalment, abans que l’amistat puga interpretar-se com una acusació, em cal confessar que conec a Jaume fa molts anys. Des de diverses iniciatives universitàries, de la Confraria del Bon Beure… I etcètera i més, i que encara m’alegre de compartir vida i converses amb ell. No compartim equip de futbol, però així i tot és dels meus. Jaume és una persona inquieta, amb gran vocació per ensenyar l’idioma, que aplica amb enginy i perspectives innovadores. Això ja ho va mostrar quan el 2014 publicà En línia (Sembra). La seua primera novel·la és una història juvenil d’institut relatada amb fluïdesa a partir de converses habituals en les xarxes socials (whatsapp, facebook, blogs…). Un llibre que el públic ha portat a la sisena edició ara com ara i que va rebre el premi al llibre juvenil millor editat de la Conselleria de Cultura. Ací teniu un vídeo en què l’autor comenta En línia en la Fira del Llibre de València.

Si vos he pogut incitar la curiositat, pense que no vos sentireu defraudats en llegir La colla U, ben al contrari. I a més, el llibre ens facilita l’ocasió de compartir lectura amb fills i filles, que ja sabeu que és un plaer multiplicat. Salut i bones lectures…

Les cançons de fer camí, amb Mireia i Borja

El passat dijous 14 de novembre Mireia Vives i Borja Penalba presentaven en públic, en el teatre La Mutant, el seu nou treball discogràfic que porta el títol de “Cançons de fer camí” i aplega 19 peces musicals. Segons comentava Ramir Calvo Cubedo a peu de platea a les xarxes socials, a l’escenari els acompanyaren els músics Sergi Carós i Marta Margaix, a més de les col·laboracions afegides de Berta Íñiguez, Andreu Valor, Miquel Gil, Eduard Navarro, Voro Garcia, El Cor Proletari, Noèlia Pérez i Josep Zapater. El disc el podeu escoltar ara mateix, com faig mentre escric, en el seu bandcamp.

Aquest treball torna a ser un luxe especial que trobem a tocar de dits. I no pense ocultar que en sóc un aficionat convençut d’aquesta parella d’artistes… Com ells mateixos canten: “Si el delicte és l’alegria que millor que ser culpable”. Sols em naix aportar el meu “sí” més enorme. I ací acaben tots els meus coneixements musicals i la meua capacitat de crítica especialitzada. Per a qui en vulga detalls d’estil i aportacions esclaridores, podeu consultar-ne l’entrevista recent en Vilaweb, “Intentem posar banda sonora a l’honestedat”. Dos professionals de llarga trajectòria que han recorregut una via pròpia d’expressió, fent molt bona lliga i reforçant l’impacte artístic a partir de la seua fórmula particular, lliure del corrent de les modes. Potser sí que en aquesta ocasió han reforçat el to íntim de la proposta. O potser simplement el fet d’haver treballat totes aquestes cançons durant anys en els escenaris, els donen un vernís de familiaritat, de caliu vora la llar. Potser.

Com explica aquesta entrevista per a Enderrock, “el procés de creació musical és intens i fluït i en el cas del duet valencià, els dos components tenen un rol definit molt clar i el desenvolupen a la perfecció. Penalba és l’encarregat de crear la música i Vives d’escriure les lletres i ajudar en qüestions musicals quan es musica alguna poesia. Venint de tradicions molt diferents, el compositor i guitarrista beu de la tradició i els cantautors, i la cantant lliriana té influències molt variades”. La diversitat de ritmes que apliquen a conformar les cançons es guien per l’efecte que busquen aconseguir i la veritat nua que traslladen, “Cançons de fer camí és un disc total en el qual es fusionen la poesia, la música i la il·lustració”. O com també diu la Viquipèdia: “el tercer disc del duet valencià, format per 19 cançons entre originals, poemes musicats -conté versos de Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig, Joan Salvat-Papasseit i Joan Fuster-,[5] i versions de referents musicals. Cançons de fer camí és un disc total en el qual es fusionen la poesia, la música i la il·lustració. L’elapé es va produir gràcies a una campanya de micromecenatge que duplicà amb escreix el seu objectiu”. Primer enregistraren “L’amor fora de mapa” (Mesdemil, 2016), com a eixamplament de l’experiència imaginativa del llibre de Roc Casagran del mateix títol, poc després “Línies en el cel elèctric” (Mesdemil, 2017).

El que puc dir és que escoltar-los mentre treballe o passe el temps amb els nanos, m’ajuda a sentir-me en casa, acompanyat i estimulat. A partir de la seguida de rutes cap a nous escenaris els va sorgir un projecte

vídeo de la rumba “Casablanca”, dins del disc “Línies en el cel elèctric” i amb lletra de Joanjo Garcia.

que barreja amistats, expressions poètiques, diàleg i música, com Ovidi 4 amb David Caño i David Fernández. Un altre detall a destacar, és la participació en les lletres de l’escriptor Joanjo Garcia (a qui prompte li haurem de dedicar un comentari en aquest blog). Dins de la diversitat d’estils i ritmes que són capaços de proposar Mireia i Borja, per a acabar aprofite per a enllaçar-vos dues rumbes, Casablanca a partir d’un poema de Garcia i inclosa en el disc del 2017, i també una de les joies del nou disc, amb una lletra parida entre Borja i Joanjo i que obri en canal una experiència de barri de la ciutat de mil colors: “València negra”. Alguns comentaris sobre la cançó ací en els enllaços de Vilaweb i de Tresdeu (“La cançó que faria ballar a Fuster amb Lizondo”). Gaudiu les cançons, la música i l’heterodòxia, i si en teniu l’oportunitat, dels seus directes, que els luxes no duren per a sempre… Carpe diem i abraçades.

vídeo de “València negra” en youtube

Abús de poder en la gestió del govern de Rocafort

Imatge del diari Levante-EMV del 2 de novembre de 2019, edició Horta

L’altre dia comentàvem incompliments de l’actual equip de govern de Rocafort respecte a reglaments municipals vigents, però ara sabem un cas més greu, perquè la mala pràctica de gestió té com a beneficiari al partit de l’actual alcalde, Guillermo José. L’ús de recursos públics municipals en benefici personal o dels partits que ara governen, sense seguir les mateixes normes que ens igualen en oportunitats al conjunt del veïnat, és un fet molt greu que posa en dubte la necessària confiança en els gestors de la cosa pública. Si no segueixen les ordenances ni quan la tramitació la poden impulsar ells mateixos, quines altres males pràctiques ens podem esperar? Quina és la causa i quines les conseqüències d’actuar al marge de les garanties públiques de l’administració?

El 17 d’octubre de 2019 el facebook i el twitter de Ciudadanos Rocafort publicaven fotografies d’una reunió en la sala d’actes de la Casa de Cultura de Rocafort, acompanyades del comentari: “reunión de coordinadores y cargos políticos celebrada hoy en #Rocafort para intercambiar impresiones y unificar ideas de cara al #10N🗳.‬ ‪¡Gracias a Toni Cantó y María Muñoz por vuestras palabras y cercanía!”. La participació política en els afers públics és desitjable i cal facilitar-la, naturalment, des de l’acceptació de la diversitat social i de la pluralitat d’opcions disponibles. Però realment és eixe el cas o bé és al contrari, un clar exemple de la llei de l’embut?

En el ple municipal del 29 d’octubre el grup socialista va preguntar per la documentació que justificava la cessió de la infraestructura municipal de Casa de Cultura, ja que no havien vist cap sol·licitud en el registre d’entrada de l’ajuntament. Ho explicaven en una publicació del facebook el 30 d’octubre: “Ayer en el Pleno, el alcalde preguntado por el grupo socialista, reconoció que el acto de Ciudadanos que preparó para sus Jefes y compañeros el 17 de octubre, se realizó SIN solicitud previa, sin informes, y sin autorización expresa. Los cargos públicos son gestores de las instituciones de toda la ciudadanía, nunca sus amos ni sus propietarios. Las normas públicas nos afectan a todos”. Queda clar que un acte de partit, de Ciudadanos, el partit de l’alcalde, un acte amb evident vocació electoral, s’ha realitzat en instal·lacions municipals sense seguir la tramitació indicada, sense informes previs, sense autorització i sense pagar taxes. Només perquè els actuals governants tenen accés directe a les claus de les instal·lacions? Per exemple, Compromís per Rocafort va demanar l’ús del Nou Espai per a una reunió interna (exp 2337/2019) que fou rebutjada per l’ajuntament per no haver-se registrat amb els 10 dies reservats per a la realització d’informes (“Denegar la solicitud (…) del Colectivo Compromís per Rocafort del uso del Nou Espai para el día 14 de octubre del 2019 ante la imposibilidad de poder elaborar los informes preceptivos”… El termini és real, encara que no és necessari exhaurir-lo i es poden autoritzar cessions en menys temps, quan no tenen cap problema tècnic). Cal acceptar que a la pròxima la sol·licitud haurà de ser amb més previsió, d’acord, són les regles estrictes. Però si el dia 14 calien informes preceptius, com és que el 17 ja no en calien? També són estrictes les interpretacions normatives quan se les apliquen a ells mateixos? Sembla que no…

Toni Cantó, portaveu de C’s en les Corts, i Guillermo José, actual alcalde de Rocafort, en una visita a Villa Amparo.

En la notícia del dissabte 2 de novembre de l’edició Horta del Levante-EMV, “El alcalde admite que C’s usó un local municipal para campaña sin permiso“,  l’alcalde diu: “”Se nos olvidó”, admite el mandatario aunque, de todas formas, defiende que “no hacía falta informes técnicos, ya que se trata de un edificio con sanitarios, seguridad, salida de emergencia””. En unes altres declaracions de Ciudadanos a Rocafort Tribune del mateix dia, sobre el seu acte en Casa de Cultura, en donen més detalls: “Donde se incurrió en error fue en la formalización de la petición por registro dentro del plazo que marca la Ley (15 días previos a la celebración). Al acercarse la fecha, se tomó conciencia de esta irregularidad y, al no poder hacer la reserva en el Plazo que marca la Ley y siendo que la convocatoria ya se había publicado se asumió seguir con la celebración del acto, cuestión que fue asumida por Guillermo José Gimeno y por la que se disculpó”. Realment ens podem acostumar a la confusió habitual entre les funcions d’un càrrec públic i les seues aspiracions i necessitats personals? Quina categoria administrativa podem atorgar a unes disculpes personals? L’acte de preparació electoral del partit Ciudadanos s’ha realitzat? Sí. S’havia sol·licitat oficialment? No. Estava autoritzat segons la normativa? No. L’ajuntament ha ingressat la taxa corresponent? No, és clar, si oficialment no existia expedient de sol·licitud ni d’autorització no era possible…

Detall de la “Ordenanza reguladora de la tasa por uso exclusivo o aprovechamiento especial de instalaciones y edificios municipales” (BOP, 11-5-2016)

I quina ha de ser la tramitació correcta quan un veí o veïna, una associació o un partit polític vol usar una instal·lació municipal? De bon començament ha de sol·licitar-lo per escrit en el registre municipal. En acabant els responsables de Casa de Cultura han d’autoritzar-ne internament la possibilitat (amb la comprovació que la sala no estiga ocupada per a eixa data i horari, per exemple). El següent pas seria l’informe de Tresoreria que confirme si la sol·licitud té dret a exempció o si ha de pagar la taxa estipulada en l’Ordenança fiscal (en l’art. 2.2.a) diu que els partits polítics estarien exempts “en cumplimiento del ordenamiento jurídico vigente”… Està clar que això inclou actes durant les campanyes electorals, però per a determinar si també cal aplicar eixe criteri a l’acte del 17 d’octubre resulta imprescindible l’informe de Tresoreria). Una vegada vistos els tràmits previs, cal una resolució d’alcaldia que autoritze l’ús (en les condicions que procedisquen) als sol·licitants.

Revisem com a exemple una sol·licitud de reunió de Compromís per Rocafort per al 27 de juny de 2019, exp 1657/2019, la resolució signada pel Secretari General de l’Ajuntament de Rocafort, P.B.F. (també ho és a hores d’ara), informa que “Vista la sol·licitud presentada (…) amb Registre d’Entrada n. 2743 de data 5 de juny (…) Vist el comunicat de l’Alcaldia de data 11 de juny (…) Vist l’informe de la Tresoreria (…) Vista la Ordenanza fiscal reguladora de la tasa (…)”; i quedava resolta favorablement aquella sol·licitud. El criteri de la Secretaria no ha canviat ja que podem comprovar-ho en les respostes actuals a sol·licituds d’associacions i entitats del poble. Calen eixos informes previs i evidentment cal l’autorització municipal abans de l’ús de les instal·lacions.

En l’article 7.4 de l’Ordenança fiscal reguladora de la taxa per ús exclusiu o aprofitament especial d’instal·lacions i edificis municipals de Rocafort (BOP 11-5-2016) diu: “No se consentirá la ocupación de instalaciones o edificios, hasta que se haya abandonado el depósito previo, se haya presentado la fianza, en su caso, y se haya obtenido la correspondiente licencia por los interesados”. Queda de manifest que el dia 17 d’octubre Ciudadanos, el partit polític que representa l’alcalde de Rocafort, va ocupar una instal·lació pública per a una activitat de preparació electoral sense complir els criteris públics i sense fer la preceptiva sol·licitud oficial ni rebre’n autorització. Com aconseguiren la clau? En raó de quina ordre se’ls va obrir i posar a la seua disposició instal·lacions municipals sense autorització? Què han de fer ara com ara els funcionaris que donen garantia de l’aplicació de la llei en la nostra administració local? Coneguda i reconeguda la irregularitat, quin expedient sancionador pertoca obrir? El que de cap manera podem acceptar com a ciutadania és l’aplicació impune de la llei de l’embut.

A PEU PLA…

 

Rocafort. La vida corre més que tu i que jo.Xiquets a Rocafort

La vida corre més que tu i que jo.

Hola, bon dia! Sóc Eduard…

Al llarg del passat estiu i en l’ambient més relaxat que ens permetien les vacances, he xarrat molt amb persones amigues. Sempre és un luxe, és clar. Amb eixes persones de confiança comentàvem temes del poble i altres que, com la vida tota, desborden els límits municipals. En algunes ocasions em suggerien que organitzara millor les idees exposant-vos-les en un bloc.

Primer fa gossera, no buscava cap més obligació, i total ara ja no gestione res ni em toca… Però si escric ara ací és just perquè ha guanyat la curiositat, l’interés pels temes comuns que ens afecten en el dia a dia dels nostres carrers, i perquè la convivència i el veïnatge sempre valen més que la comoditat estèril.

Una volta fet el pas interior d’atrevir-me a opinar públicament, cal pensar sobre quins temes i amb quin enfocament podria tindre algun sentit fer-ho. Pense (sovint) en la relació que la nostra vida quotidiana té amb com aportem o ens inhibim de la construcció comuna de la convivència, Cadascú, per experiència o vocació, coneix i comparteix el que creu des de la manera com ho viu. Per les meues manies personals i per necessitat, la meua curiositat, els descobriments i les experiències professionals, han tocat temes de comunicació, planificació cultural, patrimoni, història i reflexió al voltant de la participació. Els darrers anys el territori, les implicacions de la relació amb el nostre entorn en la nostra vida actual i en el futur que els nostres fills i filles hauran de gestionar, han guanyat gran part de la meua atenció…

Potser per la meua formació en filosofia no em considere especialista en res, però valore l’argumentació des del rigor, com una manera imprescindible de descobrir diverses perspectives, d’ensenyar-m’hi, de participar-hi. Com diu la plantilla del blog “Hello, world!”, ací estic perquè he vingut, i tant de bo entre uns i altres, puguem obrir noves possibilitats de diàleg constructiu.